L’endemà al matí, em desperto en una habitació que sembla treta d’un catàleg de decoració nòrdica. Les parets són d’un blanc lluminós gairebé massa pur, com si no haguessin conegut mai la pols. Els mobles de fusta clara transmeten una serenor calculada i els llençols, d’un cotó tan suau que la meva pell encara els enyora quan em llevo, fan que em pregunti si dormir en aquest llit podria convertir-se en una addicció. La primera sensació que tinc és de desplaçament: aquesta no és casa meva i jo no soc la persona adequada per ocupar-la.

Sobre la tauleta de nit descobreixo un got d’aigua i una nota escrita amb una cal·ligrafia impecable, lleugerament inclinada: “Baixa a les deu. N.W.”. Només això. Cap salutació, cap comiat. Em vesteixo amb la poca roba que vaig portar a la maleta: uns texans gastats i una camisa arrugada. Mentre em cordo els botons, em pregunto com em veu realment Nina Winchester. La diferència entre nosaltres és tan abismal que gairebé sembla que vinguem de planetes diferents. Jo soc la taca, ella és la llum.

Quan baixo per l’escala central, les fustes brillen com si acabessin de ser polides. Els meus passos ressonen, i tinc la sensació incòmoda que cada so és registrat per la casa, com si fos un ésser viu. A la planta baixa m’espera un passadís llarg, amb làmpades d’aram que projecten una llum càlida i controlada. Tot és perfecte, massa perfecte. A mig camí, una porta mig oberta em tempta. Empenyo amb la punta dels dits i descobreixo una biblioteca que no té llibres. Les prestatgeries són altes i estan plenes de caixes i armaris amb portes de vidre. A dins, perfectament doblegades i etiquetades, hi ha peces de roba de tota mena: vestits de nit, abrics, guants, bufandes, uniformes.

--Bon dia, Millie. -- La veu de Nina em sorprèn per darrere. Porta un vestit blau marí que sembla dissenyat per a ella i només per a ella. Somriu amb aquell aire tranquil i alhora perillós. --Benvinguda al taller.

--És… increïble. --Les paraules em surten amb un fil de veu, insuficients per descriure el que tinc davant.

--És la memòria de moltes vides. --Camina entre les prestatgeries amb una gràcia felina, acariciant alguna caixa com si saludés un vell amic. --Avui et mostraré com treballem.

Obre una caixa i en treu una camisa blanca d’home. Té una taca groguenca a la màniga, gairebé invisible. Me la lliura amb solemnitat.

--Toca-la. Explica’m què sents.

Al principi només noto la fredor del cotó, però al cap de segons apareix un formigueig als dits. Respiro, i de sobte la imatge esclata dins meu: un menjador antic, una taula plena de plats a mig acabar, un home aixecant-se bruscament, un crit de dona. L’olor d’oli cremat m’omple el nas i una sensació d’ira continguda em travessa el pit. Obro els ulls esbufegant.

--Un sopar… hi havia crits… --murmuro.

Nina assenteix com si confirmés una dada que ja coneixia. --Molt bé. Aquesta camisa pertany a un advocat que vol recordar per què es va trencar amb el seu pare. Demà vindrà a escoltar la teva descripció.

Les hores següents són una successió d'experiències cada cop més estranyes. Un vestit vermell em fa sentir rialles i música de jazz, com si ballés en una sala plena de fum i copes de xampany. Un mocador de seda em transmet la por freda d’un passadís d’hospital. Una gorra d’uniforme em porta l’olor de ferro i fang d’un camp de batalla llunyà. Cada objecte és un portal, i jo soc la clau que el travessa.

Quan arriben els primers clients a la tarda, el meu cor s’accelera. El primer és un matrimoni gran. Els seus dits tremolen quan m'entreguen un guant vell. Només tocar-lo, sento música suau i un paviment de fusta sota els meus peus. Els descric un ball en un saló antic, la llum de les aranyes i la seva rialla compartida. Les llàgrimes els enlluernen. “Era la nostra primera cita”, murmura ella, i l’home li agafa la mà amb una tendresa infinita.

Després arriba una dona jove. Vol oblidar. Porta un collaret que em crema la pell només de sostenir-lo. Veig un rostre masculí, un somriure que no és tendre sinó amenaçador, i sento por. La noia em suplica que descrigi menys, que calli. Em mira amb agraïment quan paro. “No necessito recordar més”, diu. En aquell instant entenc que el taller no és només un lloc de memòria: també un lloc d’oblit.

Nina observa cada sessió com una sacerdotessa. Els seus ulls brillen, alimentant-se de la intensitat dels records aliens. Quan tots marxen, jo estic esgotada, buida, com si m’haguessin arrencat trossos d’ànima. Però ella sembla sense més viva que mai. Em porta un got de vi blanc i brinda amb mi.

--Ho has fet molt bé, Millie. --El seu somriure és càlid, però hi ha un rastre de possessió. --Has nascut per això.

Més tard, quan la casa sembla adormida, torno al taller. La curiositat em rosega. Passejo entre les prestatgeries amb el cor en un puny. I llavors la veig: una jaqueta de nena, de color groc pàl·lid, amb botons en forma de flors. Té una etiqueta cosida a dins. L’agafo, i el món es trenca. Una pluja intensa cau en un carrer desert, una nena corre amb aquella jaqueta i algú crida el meu nom. La veu és massa propera, massa coneguda. Obre els ulls tremolant.

A dins hi ha una paraula cosida amb lletra infantil: “Millie”.

Em desplomo contra la prestatgeria. Entre milers de peces, hi ha una jaqueta que parla de mi. Una peça que guarda un record que no record haver viscut. Tot el cos em demana deixar-la allà i oblidar-la, però alguna cosa més profunda em diu que aquest és el veritable motiu pel qual soc aquí. Nina Winchester sabia més de mi del que ha volgut mostrar. I potser jo mateixa soc només una altra peça dins el seu taller.