Vaig mentalitzar-me, seria una feina dura. D’acord, fregar, en resum, la planta sencera de dalt. Em semblava que seria gran, perquè ja no recordava ni com tornar a la porta principal, la d’entrada; tot i que, ben mirat, amb la feinada que tenia, ni em caldria saber on era la porta. Vaig agafar tot el que vaig creure necessari: l’escombra, el recollidor, el cubell d’aigua i la fregona. Abans però, vaig tirar unes gotes de detergent al cubell; a dalt suposava que podria omplir-lo, però no creia convenient portar el pot de detergent fins a dalt de tot; amb prou feines me les podia arreglar per portar-ho tot d’una, no m’hi cabia res més a les mans, i no volia fer un segon viatge, tenia molta feina i m’hi posaria de seguida.



No em va ser difícil trobar les escales, ja que el material de neteja estava en un petit racó que quedava per sota les escales. Vaig començar a pujar, ben decidida. Pujava un pis rere un altre. Les escales eren amples i espaioses, altes, amb una bona barana, amb el passamà de fusta lluent i ben envernissada, a la qual m’anava agafant de tant en tant a recuperar l’aire i no desequilibrar-me. Després del que crec que van ser pel cap baix quatre pisos, vaig arribar dalt de tot, o en un inici això era el que creia, ja que no veia més escales per enlloc. Vaig inspeccionar l’espai. Cinc habitacions; una de les quals era un estudi i una altra, una sala d’estar amb un sofà i un balancí al centre, dues taules petites, per al cafè o llibres, un llum de peu i una prestatgeria amb una quinzena de llibres; a més hi havia dos lavabos i una terrassa coberta, amb el sostre de vidre, perquè hi passés la llum. Vaig omplir el cubell d’aigua al lavabo i vaig posar-me a fregar pertot arreu, primer vaig fer totes les sales i habitacions i després els lavabos. En acabat em quedaven els passadissos, que els vaig fer de tal manera que després pugués arribar a les escales sense trepitjar res mullat. El que a mi m’havien semblat com a molt unes dues hores, n’havien estat quatre. Quan vaig arribar a baix, sense que se’m vessés l’aigua pel camí, i vaig aconseguir treure’m la llista de la butxaca, una dona, que potser tenia uns quaranta anys i que se’m va presentar com a majordoma em va sorprendre: era hora de dinar, que havia de seguir-la. Nosaltres dinàvem a banda, la majordoma, la cuinera i jo, tot dones, sí. El dinar era molt bo, calent i reconfortant, almenys no passaria pas gana, tot i que només ens en serviem un plat: no teniem permés repetir. Jo, que venia de passar dies subsistint sense menjar gaire més que pa sec, en tenia suficient. Menjàvem en una sala petitona, amb les parets enrajolades fins a mitja altura, d’un verd poma que no desentonava. Les cadires, de fusta, no estaven encoixinades, encara que fóssim en aquella casa; el que la meva vida seria de llavors en endavant seria així, tractades diferent. No em molestava, ho entenia perfectament, la nostra feina era servir a totes hores, bé que estàvem treballant, oi? Les dues noies eren molt maques. La cuinera es deia Lilly, de Liliana; i la majordoma, que durant el dinar havia anat marxant per servir i treure els plats de la família, es deia Bertha. La Liliana no vivia en aquella casa, però venia molt d’hora al matí per preparar esmorzars especials per a cadascú i se’n tornava molt tard, després d’haver-ho netejat tot. En canvi la Bertha sí que vivia amb nosaltres. Ella tenia una habitació al tercer pis, que m’havia explicat que era petita, estreta però còmoda i acollidora. La Bertha era respectada en aquella casa, vestia formalment i se sabia tots els horaris fil per randa. En acabar el dinar, em va donar un davantal i unes peces de roba més, em va dir que allò era el que havia de dur mentre feia la meva feina. Vaig acceptar, al cap i a la fi, tampoc m’agradava la idea d’embrutar la poca roba que tenia.

Un cop em vaig haver canviat vaig tornar a treure la llista i me la vaig mirar detingudament. Tenia moltíssima feina per fer, i l’endemà al migdia havia d’estar acabada, perquè segons m’havia dit la Bertha, me’n donarien una altra. Havia d’anar més ràpid netejant.

Em vaig posar a treballar. Aquella tarda vaig descobrir que, malgrat tenir molta feina, si algú de la família em cridava i em demanava alguna cosa, encara que fossin les nenes, o la Judith, la més petitona, que quasi bé no sabia menjar sola; havia de deixar el que estava fent i ajudar-les, cosa que dificultava encara més tenir tota la feina feta abans del termini requerit.

Aquella tarda va arribar una visita, un home que semblava important, ben vestit i recte, amb la mirada alta i superior. Entrava pel vestíbul acompanyat d’una dona gran, vestida amb un vestit brodat, que caminava amb aires de grandesa, amb experiència.



Mentre netejava el passadís i la sala del costat on eren, feina que tenia a la llista, anava escoltant què deien. Xafardejava per l’escletxa de la porta, dissimulant, al passar-hi per davant, i preguntava coses a la Bertha, que em va avisar que estava en una casa molt concorreguda, que aquella situació en seria una com qualsevol altra del dia a dia. En aquell moment em vaig adonar que tenia l’oportunitat d’aprendre i assabentar-me de molts afers.