Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



Era un matí de desembre, no massa fred, encara no era hivern. Estava molt nerviosa, em tremolaven les cames com a fulles i no deixava de mirar al meu voltant i de retornar la mirada a les meves mans esveltes, seques i tallades per l’aire. Aquest matí m’havia assegurat més de tres cops que tenia les ungles ben tallades, curtes i netes. M’havia rentat les dents com a mínim quatre cops i m’havia fet i refet el monyo fins que tenia ben clar que no hi havia cap cabell fora de lloc o que no estava abonyegat abonyegat. Era un dia important per a mí, sí: necessitava aquella feina, fos com fos ho havia d’aconseguir. Esperava asseguda en una butaca molt còmoda enmig d’una enorme i pulida sala, amb les parets amagades darrere de prestatgeries plenes a besar de llibres, gruixuts i prims, vells i amb una mica de pols, tot i que estava segura que cada setmana algú els netejava; o nous i resplandents. Desprenien coneixement i aventures, es notava que tenien importància. Al mirar amunt em va intimidar una imponent làmpada d’aranya, que penjava del sostre. Brillava amb elegància i indicava riquesa i luxe. Vaig sentir unes passes d’algú amb tacons que s’acostaven trepitjant amb confiança i la porta que cruixia en obrir-se. Va entrar una dona de mitjana edat, alta i prima, de cabells negres com una nit sense lluna, ben vestida, amb una faldilla i una brusa sota d’un jersei amb uns botons de color perla que em miraven desafiant. Es va apropar sense dir res, amb la mirada fixa en el fons de la sala i la barbeta alta, deixant clar, molt clar, qui manava, qui era important i qui no. Em vaig tornar a mirar les mans, les quals entrellaçaven els dits amb neguit, jugant.



–Parla’m de tu, Millie–, m’havia dit.



–Mmm… Doncs bé, em dic Millie, tinc setze anys i no tinc diners per estudiar, sóc òrfena des de fa dos mesos, perquè el meu pare va morir fa ja molt de temps i la mare, doncs… ara fa poc, d’un càncer.

Silenci. Els silencis poden ser bonics, gratificants, confidents, incòmodes, terrorífics, desafiants, desesperants. Aquell, a part de ser desesperant i incòmode, era incert. No tenia gaire clar en què pensava.



–Treballes bé? –em preguntà.



–Sí, molt, m’hi esforço.



–No, noieta, no; la pregunta no era si t’hi esforçaràs o no, això ho faràs per descomptat. Et preguntava si treballes bé.

–En quin àmbit, si m’ho pot aclarir?

–En el que sigui, tant se val, només vull saber si treballes bé, com cal, sense fer preguntes, sense remugar, amb constància i com toca, no com tu vols, sinó com et diuen - amb un to sec.



–Sí– em vaig afanyar a dir, tant m’era com em tractessin, necessitava aquella feina, on m’oferien un sostre i menjar a taula cada dia, encara que tingués una jornada que superés les 14 hores diàries i que hagués de fer cas a una família de rics presumits.



–Bé.



Això va ser tot. Es va aixecar, va girar fins a mirar a la porta i es va encaminar cap a fora. Allà em va deixar, sense saber què havia de fer, si aixecar-me i marxar, perquè m’havien refusat; o esperar-me allà. Vaig decidir que em quedaria allà durant, com a mínim, uns cinc minuts o deu, i si no apareixia ningú, marxaria.

Vaig seguir inspeccionant la sala des de la butaca, no fos cas que embrutés alguna cosa. A terra hi havia una catifa doble i peluda. La porta, que era blava, enorme i de fusta amb un pom daurat i polit, va cruixir altre cop mentre algú l’empenyia.