L’endemà, en Toni es va despertar abans que sonés cap alarma. Va obrir els ulls i, per primer cop en molt de temps, no va maleir el calendari. Va mirar el sostre, però aquesta vegada no li semblava una condemna.



Va baixar al bar amb una sensació nova. No era eufòria —això li hauria semblat excessiu— però sí una energia estranya, com si per una vegada no li fes tanta mandra el dia.



La Clara ja hi era. Quan el va veure entrar, va aixecar lleugerament la mà. Un gest petit, suficient perquè en Toni sentís que el cor li feia un salt ridícul. Va caminar cap a la barra intentant no semblar massa decidit ni massa nerviós, cosa complicada.



—Bon dia —va dir ell.



—Bon dia —va respondre ella, amb un somriure tranquil.



Van parlar amb més naturalitat que el dia anterior. Ja no hi havia aquell silenci tallant. Van comentar les coses del barri, el soroll de les nits d’estiu, la calor absurda que feia fins i tot a l’ombra, etc. En Toni notava que, mentre parlava, no pensava en com sonava, ni en si feia el ridícul. Era la primera vegada en totes les vacances que se sentia a gust parlant amb algú que no fos del seu cercle habitual.



En algun moment, sense saber ben bé com, es va sentir valent. No valent d’heroi, sinó valent d’home que està cansat de quedar-se quiet i mut.



—Escolta —va dir, mirant la tassa buida—. Et ve de gust… no sé… fer alguna cosa que no sigui estar aquí asseguts?

La frase va sortir atropellada amb un to desconfiat i nerviós, però va sortir.



La Clara curiosa, va inclinar el cap.



—Com què?

En Toni va dubtar. Ell, que durant anys havia considerat el bar el centre de tota activitat estiuenca, ara havia de proposar un pla.



—Podríem… caminar fins al mirador del parc, a la tarda. Diuen que hi corre una mica d’aire.



Va pensar que sonava mediocre, però ella va somriure.



—M’agrada. A quina hora?

Aquella resposta el va descol·locar completament.



La quedada va ser senzilla. Van caminar sense presses, van parlar de feines, de manies absurdes, de llibres que no acabaven mai, etc. En Toni li va confessar, mig en broma, que odiava les vacances. La Clara va riure.



—Potser no odies les vacances —va dir ella—. Potser odies no saber què fer amb el temps.



La frase li va quedar gravada.



Els dies següents es van continuar veient. Al bar, al parc, una tarda fins i tot van anar a veure el mar, encara que en Toni havia jurat mil vegades que la platja era sorra enganxosa i turistes cridaners. Va descobrir que, si hi anava amb ella, no li molestava tant i això el desconcertava.



S’adonava que estava canviant petites coses. Es llevava amb més ganes. Es fixava en detalls que abans li semblaven inútils. No era que tot girés al voltant de la Clara, però la seva presència feia que tot semblés una mica més suportable.



Una tarda al bar la va notar més callada.



—Què passa? —va preguntar ell.



Ella va jugar amb el got uns segons abans de respondre.



—He de dir-te una cosa.



En Toni va sentir aquella punxada anticipada, com si el cos ja sabés el que venia.



—Jo no visc aquí —va dir ella amb suavitat—. Sóc de Balaguer. Només estic passant uns dies, d’aquí poc me’n torno.



La paraula Balaguer li va sonar llunyana.



—Ah —va fer ell, incapaç de trobar res més intel·ligent.



—No volia que fos estrany —va afegir ella—. Només… no vull fingir que això és permanent.



En Toni va assentir. Per dins però, tot es movia. Havia començat l’estiu amb la por que no passés res. Ara, el que li feia mal era precisament que alguna cosa hagués passat.



Els últims dies van transcórrer amb una calma estranya. Sabien que s’acabava. Van parlar més, van riure més, com si volguessin que el temps s’aturés.



El matí que ella va marxar, no hi va haver escenes dramàtiques. Només un comiat honest.



—Cuida les teves vacances —li va dir ella.



Ell va somriure.



—Intentaré no odiar-les tant.



Quan va sortir del bar aquell dia, el carrer li va semblar diferent. No perquè ella ja no hi fos, sinó perquè ell no era exactament el mateix.



Pocs dies després, les vacances es van acabar. El despertador va tornar a sonar, el dilluns temut va arribar puntual com sempre. Però en Toni, assegut al llit, va notar que no sentia aquella antiga sensació.



La Clara no hi era, potser no la tornaria a veure. O potser sí. Va entendre que el món era més gran que el seu bar de sempre.



Aquell estiu, no li havia ensenyat a estimar les vacances, sinó li havia ensenyat una cosa pitjor i millor alhora: que el problema no era el temps lliure, sinó la por a omplir-lo.



Mentre es vestia per anar a la feina, va pensar que les pròximes vacances no les passaria esperant que s’acabessin. Potser caminaria més, potser parlaria amb desconeguts, potser tornaria a aquell bar amb una actitud diferent, etc.



I per primer cop en molts anys, les vacances no li van semblar un pes, sinó una possibilitat de viure noves experiències.