En Toni sempre havia pensat que el pitjor moment de l’any era el dilluns després de vacances. Però aquell matí va descobrir que s’equivocava. El pitjor moment era, sense cap dubte, el primer dia de vacances. Obrir els ulls i saber que no tenia res a fer durant un mes sencer li produïa una sensació estranya, com una barreja d’angoixa i avorriment anticipat. Va mirar el sostre del dormitori durant uns segons, esperant sentir l’alarma. No va sonar. Evidentment. Aquell silenci era la prova definitiva que el malson havia començat.



Es va aixecar del llit lentament, com si el seu cos també es resistís a començar el dia. Va anar cap al bany i es va mirar al mirall. Tenia la mateixa cara que sempre, però amb una expressió més trista del normal. “Trenta dies”, va pensar. Trenta dies sense horaris, sense obligacions, sense ningú que li digués què havia de fer. El que per a molts era llibertat, per a ell era una presó invisible.



Va anar cap a la cuina i va preparar-se un cafè, tot i que encara no tenia gens de son. El va beure a poc a poc, assegut a la cadira, mirant el mòbil sense cap interès. Ningú li havia escrit. Ningú treballava. Tothom estava de vacances. Aquella idea el va fer enfadar una mica. Com podia ser que el món s’aturés només perquè la gent descansés?

Per matar el temps, va decidir fer una llista de coses que podria fer durant el mes. Va agafar un paper i un bolígraf i va començar amb entusiasme, però al cap de cinc minuts només hi havia escrites quatre paraules: “ordenar el pis”, “caminar”, “llegir” i “pensar”. Les va mirar amb decepció. Va arrugar el paper i el va llençar a la paperera. Pensar era justament el que volia evitar.



Va encendre la televisió. Tots els canals feien programes especials d’estiu: concursos absurds, reality shows amb gent cridant i anuncis de cremes solars. Va canviar de canal unes quantes vegades fins que es va rendir. Tot li semblava igual de buit. Aquella calma forçada el posava nerviós. Necessitava fer alguna cosa, però no sabia què.



Finalment, va decidir sortir al carrer. Potser caminar una mica li aclariria el cap. Només obrir la porta del pis ja va notar la calor enganxosa típica de l’estiu. El carrer estava ple de gent. Gent tranquil·la. Gent lenta. Gent que no tenia pressa per res. En Toni caminava ràpid, esquivant turistes, cotxets de nadó i persones que es paraven al mig de la vorera sense cap motiu aparent. Aquella lentitud general li feia perdre la paciència.



Va passar per davant d’una botiga de viatges. A l’aparador hi havia fotos de platges paradisíaques, muntanyes verdes i persones somrients. Va fer una ganyota. Viatjar li semblava una feina encara pitjor que treballar: fer maletes, esperar aeroports, dormir en llits estranys. No entenia com algú podia trobar relaxant tot això.



Sense adonar-se’n, els seus passos el van portar fins al bar de sota casa. El mateix bar de sempre. El mateix de cada estiu. Va entrar i es va asseure a la barra sense dir res. El cambrer ja el coneixia prou bé per no fer-li preguntes. Li va servir una beguda i va seguir amb la seva feina.



A la punta de la barra hi havia en Manel. En Toni el va reconèixer de seguida. També tenia cara de derrota. Es van mirar durant uns segons i van assentir amb el cap, com si compartissin un secret molt trist. En Manel va aixecar el got i va sospirar.



—Ja hi som —va dir.



—Ja hi som —va respondre en Toni.



Van començar a parlar, primer sense gaire ganes, però a poc a poc la conversa va anar agafant forma. Tots dos estaven de vacances. Tots dos odiaven aquell temps mort. Tots dos se sentien fora de lloc enmig d’aquella felicitat obligada. Es van queixar del soroll, de la calor, de la gent i de les tardes eternes.



—Un mes sencer —va dir en Toni—. Qui decideix que això és bo?

—Algú que no sap què fer amb la seva vida —va contestar en Manel.



Van riure, però era un riure cansat. Després van començar a buscar solucions. Potser podrien fer esport. Potser podrien apuntar-se a algun curs. Potser podrien quedar cada dia al bar i fer veure que era un horari laboral. Cap idea semblava prou bona, però almenys parlaven, i això feia passar el temps.



Quan en Toni va tornar a casa, ja era de nit. El pis estava en silenci absolut. Es va estirar al llit, mirant el sostre fosc, amb els braços darrere el cap. El primer dia havia passat, però en quedaven molts més. Va tancar els ulls amb una sensació estranya: sabia que aquell mes seria llarg, molt llarg.



I, sense saber-ho encara, també seria molt diferent del que s’imaginava.