En Toni es va llevar el segon dia de vacances amb la mateixa sensació d’incomoditat que el primer, però amb un matís nou, més difícil d’explicar. No era exactament rebuig, ni tampoc avorriment pur. Era com si el seu cap sospités que alguna cosa estava a punt de passar, i això, el posava nerviós. A ell li agradaven les coses previsibles, encara que fossin dolentes.



Va fer el cafè amb els mateixos gestos de sempre, mirant el rellotge tot i saber que no servia de res. Aquell detall el va irritar. Va decidir baixar al bar. No perquè en tingués ganes, sinó perquè no baixar-hi li semblava encara pitjor.



El bar era tranquil. Massa. En Manel encara no havia arribat. En Toni es va asseure a la barra, va demanar el de sempre i va mirar al seu voltant amb aquella expressió de qui espera que no passi absolutament res. I llavors va passar.



No va ser res espectacular. No hi havia música sonant de fons. Ningú es va girar. Simplement, en algun moment de cop i volta, en Toni va notar que algú s’asseia dues cadires més enllà. Va aixecar la vista sense interès… i la va veure. No era jove. Això li va tranquil·litzar. Devia tenir més o menys la seva edat. Cabells curts, ulleres, roba senzilla. No somreia exageradament. No semblava especialment feliç ni dramàtica. Semblava normal. I això, per algun motiu, el va descol·locar del tot.



Va mirar cap a una altra banda immediatament, com si l’haguessin enxampat fent alguna cosa mal feta. El cor li bategava massa ràpid, i això el va enfadar. No tenia cap sentit. No estava buscant res. No volia res. Les vacances ja eren prou problemàtiques sense afegir-hi complicacions emocionals.



Quan va arribar en Manel, en Toni estava estranyament callat.



—Què et passa? —va preguntar.



—Res —va dir en Toni massa de pressa, encara amb el cor bategant ràpidament.



Van parlar de coses absurdes. Del temps. De la calor. De com la gent caminava massa lenta. Però en Toni no deixava de notar la presència d’aquella dona. No la mirava directament, però sabia quan es movia, quan parlava amb el cambrer, quan marxava al lavabo. Aquella atenció que tenia cap a ella no la podia controlar i li semblava una traïció a ell mateix.



L’endemà hi va tornar, i ella també. A partir d’aquell moment, alguna cosa va alterar-se radicalment. En Toni ja no odiava tant els matins. Es despertava abans del necessari, es dutxava amb més cura… Fins i tot va arribar a pensar que potser les vacances no eren una idea tan terrible, cosa que el va preocupar seriosament.





No parlaven. No es miraven gaire, però algun cop els ulls coincidien. I aquella coincidència es va convertir en un costum discret. En Toni vivia en una tensió constant: volia que ella hi fos al bar, però alhora esperava que no passés res. Qualsevol absència, una decepció injustificada.



—Estàs raríssim —li va dir en Manel al quart dia—. Gairebé diria que estàs… bé.



—No diguis bestieses —va respondre en Toni.



I, tanmateix, era cert. Caminava diferent, pensava menys; el món no li semblava tan pesat. Aquella sensació nova el desconcertava. No sabia si li agradava o no. I això el feia encara més vulnerable.



Un matí, en Manel va arribar tard. En Toni ja era al bar com de costum mirant a la noia de reüll. El cambrer li va parlar, ella va riure una mica, i en Toni va sentir una punxada estranya, com de gelosia, tot i saber que no tenia cap dret a sentir-la. Es va aixecar per marxar, molest amb ell mateix.



—Perdona.



La veu el va aturar en sec. Va girar-se lentament, com si tingués por que no fos real.



—Sí?

—Sempre véns a aquesta hora, oi? —va dir ella.



En Toni va trigar uns segons a respondre, encara estava processant la situació.



—Sí… bé… més o menys.



Silenci. Un silenci incòmode, però no desagradable.



—Jo també —va dir ella—. Em dic Clara.



—Toni —va dir ell, sentint que aquell nom li sonava estrany sortint-li de la boca.



Van parlar durant una bona estona de coses petites, del bar, de l’estiu, de la calor… Però per en Toni, aquell moment compartit amb la Clara va ser com un terratrèmol. Tot el que havia construït dins del seu cap, totes les pors, totes les excuses, es van desordenar de cop.



Quan va sortir del bar, amb el cor encara accelerat, va entendre una cosa amb claredat: aquelles vacances ja no eren buides.



I això, lluny de tranquil·litzar-lo, li feia més por que mai.