L’Helena seia sobre una cadira de vímet sota les gracioses formes que les fulles dels arbres i les flors projectaven sobre el seu juvenil rostre.



Bordava un coixí tratava de traçar formes i símbols orientals que un amic molt llunyà havia descrit tantes vegades a les cartes quel l’ escrivia.

Al seu costat, en un divá restava l'àvia, mitjdormint. Com sempre, amb un llibre entre les mans.



Quan l'àvia murmurava, l’Helena ja sabia que havia d’acostar-li el got d’aigua als rugossos llavis o que havia d’agafar-li el llibre d’entre les mans i havia de llegir-lo en veu alta, ni molt ràpid ni molt lent, ni amb veu estrident ni en un xiuxiueig. La literatura, segons l’avia, s’escrivia per ser escoltada, i s’havia de llegir bé. Llavors, l’Helena s’acostava a la seva àvia i llegia i llegia sense interrupció fins que l’anciana s’havia dormit. Desprès començava amb els quefers de la llar o passejava pels jardins o veia créixer les flors o rellegia les cartes que arrivaben. Aquesta era la vida de la somiadora Helena, així eren els dies de la seva vida que es succeien llevant-li la juventut i convertint-la en una dona gran.

Efectivament, l’Helena no va anar-ne mai la l’universitat. No va voler. L’àvia necessitava algú que l’ajudara i li donés calor i afecte. Havien volgut emportarse-la a una residència, vendre la casa i que cadascú, amb la seva part de l’herència fés la seva vida.



Aquella llarga conversació la nit abans de la seva partida va cambiar-ho tot. L’Helena havia volgut esser el punt d’unió de la seva familia, de la casa, de les generacions, com fins al moment ho havien estat les històries i els contes. Els familiars van acceptar que aquella horfaneta s’encarregués, i van desaparèixer un a un, sense deixar de prometre que tornarien.

L’Helena era feliç ocupant-se de qui havia estat per ella una mare. Llegint-li, com ella ho havia fet, fent-li companyia, vetllant-la a la nit…. estimant-la, en fi, com l’àvia l’havia estimada a ella.



Arrivaben a la solejada masia semanalment cartes de tots llocs en què el Màxim escrivia a l’Helena i li parlava dels seus viatges arreu del món. Semanalment l’Helena corria a la porta i obria els colorits sobres amb ímpetu, ansiosa de saber del seu cosí i de si tornava al seu costat.



Però, com és comú a la juventut, el que començà per un més d’intercanvi, acabà per un allunyament cada vegada més absolut que es perpetuà amb l'arribada cada vegada més inusual de les cartes…

L’Helena continuaba cosint el coixí amb teixits i motius orientals amb l’esperança de veure un dia, demà, al Màxim obrir la verja, tornar a casa i poder donar-s’ho.

Havia pintat les parets de tota la casa recreant els preciosos paisatges que el Màxim li describió a les seves cartes i que l’Helena somiava amb veure en algun moment en persona.

L'àvia s’anava apagant poc a poc i l’Helena s’entregava en cos i ànima en que fos feliç fins al darrer instant. I la jove era feliç amb l’anciana. Els passejos empenyent la cadira de rodes sota el sol pàl·lid de l’hivern, sobre les fulles brunes de la tardor, acompanyada pel cant dels ocells a primavera i amb la claror de l’estiu eren l’alegria d’una i altra.

Al igual que la dels xiprers, l’ombra de l’Helena va anar-se allargant. Va tornar-se dona, i l'àvia, una tarda d’estiu mentre l’helena li llegia en veu alta, va morir.



L’Helena, llavors, va haver de reflexionar què fer de la seva vida. Va intentar contactar amb els seus parents… no va haver-hi resposta. L’havien oblidat. El Màxim era l'únic de qui tenia notícia, encara que les cartes es distanciaven cada cop més en el temps.

Va intentar matricular-se en alguna universitat i “fer alguna cosa amb la seva vida”, peró ja no tenia edat per començar res.



L’Helena llegia i rellegia les cartes, i somiava amb visitar tots aquells llocs llunyans i màgics.

A mida que va anar envellint la casa va quedar-se gran, però, resistint-se a abandonar la idea de que algun dia podria omplir-la de familia, i de que el foc i els contes omplirien les nits, i les rialles dels nens i les cançons els dies, no va la va vendre. Va anar tancant les portes així com els somnnis que poc a poc es tornaven més irrealitzables.

La casa ja no era pas la mateixa que abans. La pulcritud i alegria dels jardins va convertir-se en un paisatge desolador, amb excepció del lloc on descansava l'àvia, que romania net i sempre amb una margarida fresca a sobre. A l’interior de la casa, la pintura de les parets s’anava resecant i l'única cosa que continuava igual eren els colorits sobres damunt la taula de la sala, que l’Helena rellegia, desfent-se en somnis i, més tard, en llàgrimes.

“Va desperdiciar la filla de l’emperador la seva vida per una causa imposible, per la que va donar la seva vida? La valenta noia va escollir el seu destí i no va lamentar-se. Va voler entregar-se fins a la fi de les seves forces per allò que estimava. La seva pàtria, la seva família, el seu hogar. La Helena tenia una certesa: que, tard o d’hora, qui sembra, recull”