Uns cabells grisos reposaven sobre un coixí color vermell bordat de flors amb tocs daurats. Uns ulls obscurs es perdien en un mirar llunyà. Unes mans plenes d'arrugues que recordaven el riu de la vida ja passada, i que ja havien perdut la força de la joventut acariciaven els pètals de les primeres margarides d'aquella primavera que prometia ser l'última. El sol projectava figures de tota mena sobre el front de la vella dona, fent de la seva una imatge que convidava al record. Una anciana tombada sobre una hamaca en mig d'un jardí desordenat.



Sobre els camins que ara es confonien amb la mala herba havien caminat petits peus, els enamorats havien caminat sense fi, vetllades eternes s'havien celebrat fins a veure sortir el sol... De tot allò no quedava res... únicament els xiprers amb la seva alçada imponent i la seva forma allargada i misteriosa havien resistit al passar fugaç i despiadat de la vida.



La dona restava tranquil·la. Esperant, des de sempre, esperant.



Uns passos es van acostar en la llunyania. Les sabates elegants d'un gran senyor, el doblec dels pantalons estripat per les males herbes i els cards del camí que tot ho havien infestat, una jaqueta americana de color sorra i una corbata roja de seda. La mirada verda inquisitiva, cercant entre els xiprers a qui tant de temps havia oblidat. Els cabells canosos deixaven esbrinar una anterior cabellera rossa.



En escoltar el rumor dels passos que s'hi acostaven, l'anciana, sense poder pràcticament moure's i alçant la veu en el què va resultar un petit crit quasi inintel·ligible, va preguntar: "Qui s'acosta? Qui ve a casa meva després de tant de temps?" "Aquí soc" va respondre el visitant acostant-se. "Qui ets?", l'home va situar-se davant l'anciana. Ella no va immutar-se. Els seus ulls obscurs van continuar perduts en la llunyania... "No em coneixes, Helena?” Amb un sospir profund que deixava anar el dolor d’anys, la vella dona va contestar: “No conec res, no recordo res, no veig res”.

I era cert. Els ulls de l’Helena mai no tornarien a veure. Havia quedat cega feia molt de temps.



“Helena, ni tan sols per la veu em reconeixes?” Les arrugues del front de la vella van estirar-se, va tancar els ulls sense llum i va sospirar profund “Are sí que et recordo… Màxim”

Ella va girar-se sobre l’hamaca, donant-li l’espatlla. I aquells ulls que ja no podien veure per força de no haver-ne volgut, van omplir-se de llàgrimes.



“Helena, què ha passat? Què ha passat amb la casa, els jardins, la família, on són?” L'Helena no va contestar, va limitar-se a girar-se de nou cap al Màxim. Va incorporar-se i es va asseure.



El màxim va començar a explicar-li què havia sigut de la seva vida, com havia triomfat, el gran negoci que havia format, els seus viatges a la Índia i a Pèrsia, a Egipte i a Amèrica…

El Màxim va acostar-se ajupint-se. “Les meves cartes, no les vas rebre?” “Les vaig rebre totes. Arribes tard Màxim”.



L'Helena va deixar-se caure cap endavant. Va caure sobre la sorra. El Màxim va intentar aixecar-la. Ella, dèbil, plorava. “Helena, del fet que la vida hagi estat injusta amb tu, no en tinc cap culpa jo.”

“Aquesta és la història de la filla de l’emperador Constantí. Una noia valenta davant un destí advers.

Qui va ser un dia noia, la desesperança i el succeir-se dels dies van tornar-la anciana. La jove filla, ara vella, va veure allò per què havia lluitat acabat, destruït, traït. La vella filla de l'emperador Constantí va eixir-se a la finestra lliurant les últimes forces, i, amb un darrer mirar a la Roma que tant havia estimat, va plorar i va morir."



El màxim, al mateix temps que l’Helena, havia repetit al seu interior aquelles paraules que tantes, tantes, i tantíssimes vegades havia escoltat amb llàgrimes als ulls dels llavis de la seva àvia. Va mirar l’Helena amb el cor confós i encongit.



L’Helena va exhalar un darrer sospir i va morir.

De les seves mans va caure un petit llibre, en el qual es notava la marca d'uns dits que, des-de qui sap quant temps, premien el manuscrit. Dintre hi havia un sobre vermell bordat de flors i amb tocs daurats, el màxim el va obrir, i, en veure el seu interior, va caure de genolls davant el cos inert de l’Helena i va plorar.