«Història de la filla de l'emperador Constantí»



«Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.»



"La jove, malgrat ser-ho, no tenia por i no estava disposada a cedir. Teniacom a enemic al seu pare, però al seu favor l'ardor de la seva joventut, l'eloqüència de les seves paraules, la força de la seva voluntat. Tenia del seu costat un cor enfervorit, un cor que estimava, que estimava la bellesa, que estimava la pau, i que anhelava per al món que l'envoltava, un món que somiava amb comprendre, la justícia.



Aquesta és la història de la filla de l’emperador Constantí, una noia valenta davant un destí…"



-Deixa-ho, ja s’ha adormit.



Els dos joves van aixecar-se sense fer el més petit soroll. Van agafar les seves coses i van sortir.



L'habitació va quedar en un silenci sepulcral, que sintonitzava amb l’entorn: Dues cadires de pell, color caramel, que evocaven la sorra amb què s’ensorra un mort, un bodegó amb dos peixos morts, obscuritat… Tot al voltant recordava el postrer dia. Dia en què cadascun, indefensos, haurien de cedir davant la seva pròpia feblesa.

Uns cabells grisos reposaven sobre un coixí. Del qual, pot ser, mai més s’aixecarien.



Fora d’aquell indret, tot era diferent. Pels jardins d’aquella bucòlica masia corrien els nens, i jugaven. Les mares s'asseien, sota l’ombra dels arbres. Els enamorats passejaven interminablement en una pau i una bellesa que semblaven eterns.



El sol omplia cada racó d’aquells jardins replets de xiprers. Les flors donaven color per tot arreu i la joventut i la llibertat semblaven haver estat inventades en aquella masia provençal.



Els dos joves, un cop deixada darrere la foscor de l’habitació, passejaven entre les fileres d’arbres, parlant animadament. Ambdós amb la pell morena de l’estiu que arribava al seu fi i amb un somriure en el rostre que deixava esbrinar l’emoció d’una nova etapa.



L’Helena passejava tranquil·la, els seus ulls obscurs resplendien amb l'alegria de la joventut. Els cabells color xocolata recollits en una llarga trena que li queia per l’esquena i es balancejava d’un costat a l’altre al costat dels seus rítmics passos. Un nou món s'obria per l'Helena. Havia crescut envoltada d'un ambient de família, de bellesa, de veure el blat créixer i el sol pondre's dia a dia, de créixer a la vegada que la natura.

En un ambient de mirada, de pensament, de silenci, d'observar.



Havia crescut, també envoltada per una família que l'estimava. Una família gran en una mateixa casa. Una casa que era relíquia de tot un passat, una casa envoltada de vinyes, olius i xiprers, molts xiprers.

En aquella casa, els contes havien sigut nexe de generacions. A cada habitació podia trobar-se'n algun llibre. Les històries (qui sap fins a quin punt veritables) havien omplert des de sempre els menjars, les vetllades a la llum del foc en què el temps sembla detenir-se i en què el món sembla tenir un color diferent.



Així havia crescut l'Helena, i ara s'allunyaria de tot, veuria el reixat de la porta tancar-se rere ella. La jove d'ulls obscurs i brillants esperava aquest moment amb la il·lusió juvenil de conèixer el món, de veure realitats diferents, de viure. Si, l'Helena començaria l'etapa universitària el mes següent i ella sabia que se n'anava plena, que ho tenia tot, i que, de no trobar el que cercava, sempre, sempre, podria tornar a casa.



El Màxim la mirava. Sempre l’havia admirat. No suportava la idea d’haver de separar-se de qui havia sigut companya de jocs i amiga des de la infància. L'Helena començava dret a la ciutat i ell no tindria altre opció que començar a pensar qué fer del seu futur.



Els joves passejaven per un camí de sorra, en silenci, pensant, somiant.



Una mà va posar-se sobre l’espatlla de l’Helena, detenint-la. Ella es va girar, la seva trena va moure’s amb ella. Amb ulls inquisitius l’Helena va mirar l’home que l’havia tocat…