El segon dia després del crim començava com un malson que no acabava. La casa era un formiguer de policies, gent del servei interrogada, i jo caminava entre ells, intentant passar desapercebuda, amb la sensació que cada ullada em posava al centre de la sospita.



Aquell somriure de la Nina parlant amb els policies em pertorbava, encara que no veia capaç a la senyora Winchester de matar al seu propi marit. Eren perfectes, s'estimaven moltíssim, i tenien la vida resolta, que més es podia demanar per ser feliç?



La Nina em va demanar que continués cuidant en Noah com de normal, que ell estaria bé, em va assegurar.I així ha estat, m’he despertat i el primer que he fet ha sigut veure a en Noah passejant pel pis de dalt, a baix se sentia el guirigall dels policies.

• - Com estàs Noah? Has dormit bé?- No esperava cap resposta com de costum. És cert que només fa tres dies que estic en aquesta casa, però el nen només s'ha dirigit a mi un sol cop.

Me'l quedo mirant fixament. De sobte, noto que els seus ulls es claven en alguna cosa darrere meu; la seva mirada es buida, encara que el nen no és conflictiu, em preocupo per l'expressió que hi veig. El nen fa cara d'espant, com si amb nosaltres hi hagués algú més.

• - Noah… - dic mirant-lo amb una mica d’incertesa. Però el nen segueix mirant darrere meu. I la seva expressió ara és horroritzant, es tapa les orelles i veig unes llàgrimes que li llisquen per les galtes.

Em giro, la porta de la seva habitació és darrere meu, però no hi veig res perquè Noah estigui tan espantat. Ho torno a intentar.

• - Noah, què passa alguna cosa? - No diu res, però assenyala amb la punta del dit la porta.

En aquest moment sento uns passos pujant per les escales, és la Nina.

• - Bon dia, Nina. Necessites alguna cosa? - pregunto amb fermesa.

• - De fet… - diu amb un somriure lleugerament maliciós. - Vull parlar amb tu, Millie.

Ara sí que estic acabada, i si ja sap del meu passat i creu que he matat al seu marit? No em puc permetre tornar a viure una vida nefasta, soc bona persona encara que vaig fer coses que me'n penediré tota la vida.

• - Millie, vaig confiar en tu, et vaig donar l'oportunitat de sortir de la teva vida miserable i vaig intentar que tinguessis una segona oportunitat… Tot i això, hi ha coses que em preocupen. - diu amb un to sec.

Aquelles paraules em fan eriçar la pell; crec que de cop tinc febre i fred. La senyora Winchester em coneix perfectament, ho sap tot sobre la meva vida d’exdrogoaddicta i sap que soc una fracassada. Està tot perdut.

• - Millie… – continua, abaixant la veu i mirant-me de reüll cap a Noah - Noah sembla més inquiet amb tu aquests dies. No em sorprendria que haguessis tingut un paper en tot això…

Se’m cau el món a sobre. De debò, Nina em diu que jo…? És un malson. Noah no ha dit mai una paraula, però ara sembla que cada gest meu pugui ser sospitós.

• - Senyora Winchester, jo no he assassinat al seu marit - dic, intentant sonar convincent, però noto que la meva veu tremola.

• - És el que tots diuen… però les aparences enganyen, Millie. - la seva mirada es clava en mi com un glaç - Vull que paris compte amb el que fas, si li passa alguna cosa a Noah, anire a per tu.

Això ha sonat a amenaça i les meves cames estan tremolant. Nina a marxat, però ara em sento insegura i desolada.





Noah em ve i m’assenyala de nou la porta, però ara no és cap espant fantasmal; sembla que vol mostrar-me alguna cosa important. El seu gest és clar, i la seva mirada sembla dir: “Se la veritat… i tu hauràs de veure-la també.”



Entrem a la seva habitació. El nen s’atura davant l’armari i em mira fixament, com si esperés que jo fes el següent pas. Em quedo congelada mentre Noah segueix assenyalant l’armari. Amb un gest lent, obre la porta. Dins, hi ha una caixa de fusta tancada amb pany i clau. El nen la mira i després em mira a mi, com si esperés que fes alguna cosa. Sento el cor bategar-me a mil per hora.

• - Noah… vols que vegi què hi ha dins? - murmuro. Ell assenteix lleument, els ulls plens d’urgència i temor.

Amb les mans tremoloses, agafo la caixa i l’obro. Dins hi ha una peça de roba tacada de sang, una bufanda que reconec immediatament: és la de la Nina. El fred em recorre l’esquena. No és possible…



Noah es gira cap a mi i, amb una mirada intensa, sembla dir: “Ells no són com semblen. Algú està jugant amb nosaltres.” I aleshores tot encaixa: les mirades de la Nina, el seu somriure maliciós, la calma aparent mentre parlava amb els policies i em culpava a mi… Noah sabia més del que ningú havia vist. I jo també ho sabia ara.

• - Noah… - xiuxiuejo - tu ho vas veure, oi?

El nen no respon amb paraules. Camina fins al racó de l’habitació i assenyala el terra, just sota el llit. M’agenollo i, amb el cor a la gola, hi trec un objecte metàl·lic: un ganivet petit, encara tacat de sang seca.



En aquell instant ho entenc tot. En Jack no va morir per casualitat. Algú el va atacar. I algú va intentar amagar-ho. La porta de l’habitació s’obre de cop.





- Millie? - és la veu d’en Santiago. - La policia et busca…



Quan veu el que tinc a les mans, es queda glaçat.



- Déu meu… - murmura - això no ho havia vist ningú.



- Perquè ningú mirava on mirava en Noah - dic, amb la veu trencada. En aquell moment sentim uns passos lents darrere nostre. No cal girar-me per saber qui és.



- Veig que ja ho has descobert - diu la Nina, amb una calma esgarrifosa.



Em giro. Té els braços creuats i aquella expressió serena que havia mantingut des del primer moment. Però ara ja no enganya ningú. - El vas matar – dic, gairebé sense veu. La Nina somriu, tristament.-

• - Però, per què? - Pregunta Santiago encara paralitzat i amb l’accent més marcat que mai.

• - No era el marit perfecte que tothom creia. Volia marxar. Volia endur-se en Noah, i deixar-me per una altra dona. I jo no podia permetre-ho…- Nina comença a divagar, com si és parlés a ella mateixa.

En Noah es tapa les orelles. No vol sentir-ho.

• - Ell ho va veure tot - continuo - per això estava espantat. Per això et mirava així.

La Nina el mira, i per primer cop la seva seguretat es trenca.

• - Era només un nen… - murmura.

• - Era el seu fill - respon en Santiago - i és l’únic que ha dit la veritat.

A baix, se senten passes i veus: la policia pujant les escales. La Nina no corre. No crida. Només em mira.



- Sabia que no t’hauria d’haver contractat - diu.



- No - li responc - sabies que jo era fàcil de culpar.



Hi ha una petita part dins meu que entén la decisió de Nina. Al cap i a la fi, jo també vaig ser víctima dels meus pitjors impulsos.



Quan se l’enduen, en Noah s’apropa a mi. No diu res. Però m’agafa la mà. Fort. I en aquell silenci, ho entenc: Noah no parla, però veu més del que ningú voldria.



I jo, en el meu primer dia de feina, vaig entrar en una casa plena de mentides… I vaig sortir-ne amb la veritat.