Feia menys de vint-i-quatre hores que vivia allà… i ja hi havia un mort. Aquella nit tothom va marxar a les seves habitacions per intentar dormir, crec que no vaig ser l'única que no va poder cloure els ulls en tota la nit; la imatge d’en Jack em perseguia, aquella mirada desoladora enmig de la sala em produïa ganes de vomitar.



Ara mateix són les set del matí, el meu segon dia de treball, si és que encara el tinc. Soc davant de la porta del despatx de la Nina, esperant que em deixi passar, però què li hauria de dir? La pobra dona s’ha quedat vídua amb un nen de set anys, deu estar totalment destrossada. Quan sento la seva veu convidant-me a entrar noto com les cames em fan figa.

• - Seu, Millie- Em diu, amb la seva veu encara calmada i dolça.

De seguida noto que la Nina duu la mateixa roba que portava ahir. Té els ulls inflats i, per molt maquillatge que porti, se li veuen les ulleres de no haver dormit en tota la nit. Això em recorda que la meva cara tampoc no pot estar gaire millor… Després de trobar el cadàver del senyor Winchester, és normal que ningú dormi.

• - Sento molt la teva pèrdua, Nina. És una tragèdia…- M’afanyo a dir, sense mirar-la directament als ulls.

Va haver-hi un silenci pesat en aquell despatx fins que ella mateixa va aixecar la vista cap als meus ulls i, amb molta tranquil·litat sense perdre la fermesa, va soltar:

• - No et preocupis, Millie. Segur que hi trobarem qui ha fet tot això, qui ha volgut destrossar-me tota la meva família, i t’asseguro que no se'n sortirà amb la seva…

He d’admetre que aquelles paraules em va provocar vertigen. Jo no havia fet res dolent, malgrat això ella em mirava com si m'estigués acusant d’haver-li fet alguna cosa al seu marit, i les nàusees em van tornar de cop.



Vaig recordar els dies en què la droga havia controlat tot… I ara, amb aquest cos sense vida davant meu, no podia evitar preguntar-me si algú pensaria que jo podria haver-ho fet. Tenint en compte l’historial que tenia, acusar-me és massa fàcil. Em vaig fregar els ulls, desitjant que aquesta situació fos un malson. Però estava passant; no podia permetre que es pensessin que jo havia assassinat el senyor Winchester. És per això que reacciono de pressa:

• - Estic segura, Nina, que l’assassí rebrà el que és mereix. Mentrestant, estic per al que demanis.

Nina sembla complaguda pel meu discurs, però encara em mira amb cert recel…

• - La policia vol fer-te unes preguntes, com ja et podràs imaginar, però tu no et preocupis… i, per favor, vigila a Noah, el pobre encara no ha assimilat que no tornarà a veure al seu pare- En dir això, em despatxa amb un simple cop de cap.

En sortir del despatx o veig. Caos. Gent amunt i avall. Xiuxiuejant entre ells. I enmig de tot aquest rebombori, la policia.



Més tard em trobo amb el Santiago.

• - Hola Millie, com et trobes?

• - Fatal, sincerament- Contesto- Santiago, saps si la policia ha descobert qui ho ha pogut fer?- Pregunto, amb l’esperança que tot s’hagués resolt.

• - Tant de bo, diuen que la policia farà torns per a interrogar a tot el personal de la casa… Deu ser molt fort que passi tot això en el teu primer dia de treball. A més a més, no deixen que ningú surti fins que no descobreixin qui ha matat al senyor Winchester. Estan segurs que l’assassí és un de nosaltres, tu pots creure?- Ell no pareix massa afectat per la situació, és més, sembla que està fascinat, com si visqués una pel·lícula policíaca. Però això era molt real i jo estava acollonida.

Més tard, la policia comença a parlar amb cadascun de nosaltres. La gent al meu voltant estaven tan tranquils que em feien enveja… Ningú d’ells tenia un passat com el meu per amagar. Tothom entrava i sortia de la saleta on els interrogaven, i em vaig fixar que no hi estaven gaire estona.



Passaven els minuts, i de cop vaig sentir el meu nom:

• —¿Millie?!

Vaig sobresaltar-me, i encara que tenia un rebombori al meu cap, vaig avançar decididament en direcció aquella saleta. Dins es trobaven tres policies, el que estava assegut a la cadira vaig suposar que era el cap de tots.

• - Hola, Millie, tinc entès que vostè va descobrir el cos. Em podria dir tot el que va fer ahir fins a la trobada del senyor Winchester?

• - Naturalment…- I així vaig començar explicant tot el que vaig viure allí, d'ençà que vaig entrar a la casa fins al final. Els policies em miraven amb indiferència, però podia notar a la seva mirada un poc de recel.

• - Així doncs, vostè va començar a treballar ahir i resulta que a la nit el senyor Winchester va ser assassinat, no és estrany?

• - Insinua que jo l’he matat?- En aquest moment sem va aturar el cor.

• - Tothom és sospitós fins que es provi el contrari.- Em diu, amb un to fred i inculpant.- Ja pot marxar… l’avisarem per qualsevol cosa.

En sortir, vaig veure la Nina parlant amb un dels policies. Somreia. I en aquell moment ho vaig entendre: no semblava una dona que acabés de perdre el marit.