Parla'm de tu, Millie.

Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



En entrar en aquella casa, tot el meu cos tremolava. La casa era impressionant, tenia unes dimensions desbaratades, era una mansió de luxe amb llums càlides que la feien acollidora. No es podia negar que el matrimoni Winchester tenia bon gust. Jo ja els havia investigat, és clar: ella era una notària de bona família i ell advocat; en totes les fotos apareixien com la parella perfecta. No obstant això, no hi havia cap foto d’en Noah Winchester, el seu fill. L'únic que sabia d’ell era que tenia una capacitat limitada per comunicar-se, així que era de suposar que el volguessin allunyar del focus mediàtic.



Un cop acabada l'entrevista, Nina sabia gran part de la meva vida, o això és el que li volia fer creure. Tenia molta experiència mentint, sempre començava explicant alguna tragèdia de la meva vida que no fos del tot mentida i així els altres no preguntaven gaire. . Aquest cop no va ser una excepció, la senyora Winchester semblava més preocupada per arreglar les arrugues inexistents de la seva faldilla que per mi, però saber la veritat no era difícil, només faltava que mirés el meu historial per deixar-me fora de joc.



Segons ella necessitava una mainadera per al seu fill que estigués pràcticament les 24 hores del dia amb ell, i que també dugués a terme algunes feines de casa. A simple vista em va semblar un poc exagerat, però la paga era massa bona…



Així doncs, quan va acabar l'entrevista em va prometre que em trucaria. Aquell dia no vaig veure a ningú més, excepte la Nina. Cap rastre ni del seu nen, ni del suposat home perfecte amb qui convivia.



Unes hores més tard, va arribar l'esperada trucada. Em va semblar estrany que em truqués tan de pressa. En contestar, la seva fina i dolça veu sonava a l’altra banda del telèfon.

- Millie, que hi ets?- Pregunta Nina.

- Senyora Winchester, és un plaer tornar a parlar amb vostè.-

Suposo que ara ve quan em diu com li dol no poder contractar-me i totes les excuses possibles.

- Deixem-nos de formalismes, Millie- diu, amb un to un poc superb- He decidit que estàs contractada! Espero que puguis començar, tan aviat com es pugui…-

En sentir aquelles paraules, no m’ho podia creure, de debò m’estava donant a mi aquell lloc de treball? Com és possible que algú com ella no investigui la gent que contractava? Per què justament jo, d'entre tanta gent amb currículums immensament millors?... No podia parar de fer-me preguntes, simplement no entenia res del que acabava de passar.

- Millie, que m’escoltes?-

- Sí, sí... Ho sento. Moltes gràcies per aquesta oportunitat, no la penso defraudar… i per descomptat que puc començar avui mateix, si li plau.- La meva pròpia veu em semblava desconeguda, crec que mai havia estat tan nerviosa.

- Perfecte, ens veiem aviat!- Diu ella, genuïnament feliç.

Fer les maletes em va costar menys de deu minuts, és el que passa quan vius en un pis compartit amb més gent de forma no del tot legal. Estic segura que no estranyaré res d'aquell pis obsolet, amb gent sense cap futur, com jo fins feia una estona.



En arribar a la mansió dels meus somnis, el que vaig suposar que era el majordom, em va obrir la porta i em va agafar la maleta dient-me que la deixaria a la meva habitació. Nina estava treballant, així que havia d'assegurar-me que el seu fill mengés i se n'anés al llit. “Dit i fet”, penso.

En arribar a l'habitació d’en Noah, ell estava d’esquena a mi, jugant amb el que semblava un Playmobil de superherois. Vaig acostar-me al seu costat i amb el meu millor somriure, em vaig presentar:

- Hola, Noah, soc la Millie, estic segura que serem molt bons amics.-

Va haver-hi un silenci desolador que se'm va fer etern, i el nen de tan sols set anys no es va girar a mirar-me. No va gosar dir ni una sola paraula, semblava massa concentrat en el que feia. La Nina ja m'havia avisat que era un nen difícil… Provo d’asseure'm davant seu perquè em fes cas, però ell continuava sense mirar-me, era com si fos un fantasma als seus ulls. Llavors se m'acut una idea:

- El sopar està fet, puré de patates. Tinc entès que és el teu preferit, oi?- Pregunto, amb esperances que em contesti.-

-No- Diu de manera seca.

Havia funcionat la meva tàctica, encara que només va respondre amb un monosíl·lab vaig estar satisfeta, almenys sabia que sí que m’escoltava.

- D’acord, farem un tracte: si tu et menges tot el puré, jo et deixaré jugar als Playmobil més tard de l’hora indicada- Un cop dit això, per fi es gira cap a mi i simplement assenteix començant a recollir. Cuidar en Noah no serà tan fàcil com esperava.

En aquest moment és quan m'adono que algú ens observa des del llindar de la porta. Em vaig sobresaltar en girar i veure aquell home tan atractiu. És cert que ja havia vist moltes fotografies del senyor Winchester, però en tenir-lo davant em vaig adonar que era més encantador del que em pensava. Amb un mig somriure es va presentar.

- Deus ser Millie, encantat, soc Jack Winchester–. Em va donar la mà i crec que les meves galtes van canviar de color.

-Encantada. Necesita alguna cosa?-

- Venia a veure en Noah.-

Amb un to dolç es va apropar i es va posar a parlar amb el seu fill, els meus ulls estaven com dos plats, aquell nen tenia una conversa de més de dues paraules amb son pare.La senyora Winchester m’havia dit que ell sempre treballa fins tard… I en acabar de parlar amb Noah, va anar acomiadant-se'n amb un somriure, sense dir res.



Mitja hora després el petit de la casa ja havia acabat el seu plat i estava a l’habitació jugant un altre cop amb els superherois que tenia.Vaig sentir les claus de la porta principal i vaig baixar les llargues escales que unien l’habitació del nen amb el menjador i rebedor.



Pensava que seria la senyora Winchester, en aixecar la mirada vaig veure un noi, podria dir que de la mateixa edat que jo, portava una maleta i les seves faccions eren poc vistes per Escòcia, uns ulls marrons foscos que li feien una mirada molt potent, duia uns cabells foscos ben pentinats i refinats. De sobte la seva veu amb un accent un poc peculiar va interrompre els meus pensaments.

- Hola, soc Santiago, el xef, i tu deus ser…-

-Millie. Soc la nova mainadera del Noah Winchester. – Crec que, per la meva cara de sorpresa en sentir aquell accent tan diferent del meu, es va avançar.

- Soc de Bogotà, i la senyora Winchester m’ha contractat per facilitar-te la feina. Jo m’encarrego de la cuina - va dir amb un to humorístic.

-Perfecte- Vaig dir amb un to més ferm.

De seguida li vaig agafar confiança, era massa fàcil parlar amb ell. M’acompanyava a la meva habitació tot content mentre m’explicava la seva experiència a la casa dels Winchester. Només feia uns pocs mesos que hi treballava i mai no havia parlat amb ningú de la família a part de Nina.

- I no se't fa estrany?- Li pregunto amb un to innocent.

-Res estrany, els rics i les seves rareses… segur que prefereixen fer com si nosaltres fóssim fantasmes-.

Em diu rient, però noto que es posa més tens, i en un to més fluix em diu:

- Sobretot, Millie, ves amb compte amb la gent que hi ha, no tot és el que sembla, i molts voldrien estar on ets…-.

Finalment, arribem a la meva habitació i en Santiago s'acomiada abans que pugui fer-li més preguntes. Indubtablement, allò era una advertència, però, per què?



Una hora més tard ja estic totalment instal·lada. He pogut veure algunes de les habitacions del personal de la casa mentre recorria la mansió i, sens dubte, puc dir que aquesta és notablement més gran.

Per ser el primer dia ja estava força cansada, crec que havia rebut molta informació en poc temps. En ficar el cap en el coixí per dormir, sento un soroll molt fort al pis de baix, com si algú hagués caigut. “I si és en Noah”, penso. No em puc permetre fallar en el meu primer dia, així que surto silenciosament de l'habitació.



Enfilo les escales cap a baix i no hi veig a ningú. Camino pel llarg i silenciós passadís on veig una porta entreoberta; en entrar, em trobo una làmpada que ha caigut, de seguida m’omple una sensació d'alleujament, però al costat de la làmpada ho veig. Sang. Molta sang. Hi ha un toll de sang que va en augment. El segueixo i…



“No pot ser, no pot ser”, em repeteixo.



Noto com em creix un nus d’agonia al pit, em falta l'alè i noto com cada cop em costa més respirar. A continuació, algú ve pel darrere meu, i en veure el mateix que jo, crida, un crit agut i desolador enmig del silenci. Però jo no puc dir res, no puc ni obrir la boca.



“No pot ser”.



No pot ser que el cos que estic veient davant meu sigui el senyor Winchester.



Estès a terra amb els ulls oberts mirant cap al no-res, com si encara volgués dir alguna cosa que mai arribaria a pronunciar.



Maleït primer dia de treball. Tant de bo mai hagués entrat en aquella casa.