El matí següent, el despertador sona per tota l’habitació. Obro els ulls, m’aixeco i em començo a vestir, trio els colors que semblen menys cridaners i em preparo per sortir de casa agafo les claus i surto al carrer.

Quan arribo a l’edifici, la porta automàtica s’obre, però avui hi ha un matís diferent: una sensació que tot i que les parets no canvien, les mirades sí. La recepcionista no em mira, però l’aire està carregat. No sé si sóc jo que ho noto diferent, o si realment hi ha un canvi.

L’ascensor s’obre al despatx de la Nina com de normal. Ella no triga a aparèixer, amb el seu somriure més fals que real. A la seva dreta, en Pau hi és també, però aquest cop sembla més atent, com si hagués ja sàpigues que alguna cosa anava a passar. El seu rostre no canvia gaire, però hi ha una mica de curiositat barrejada amb advertència que m’incomoda bastant.

Avui faràs una tasca diferent, diu la Nina sense girar el cap ni mirarme gaire. Revisaràs els informes interns d’activitat dels clients i faràs un resum de possibles irregularitats. Se que ho faràs bé.

Sé que no hi ha suficient confiança com perquè em dongui aquesta responsabilitat, però al final se que tot és una prova per veure com reacciono davant de situacions que requereixen de paciència i concentració. Em dóna una carpeta gruixuda amb fulls impresos que semblen interminables, i un nou ordinador, però igual de vell que el del dia passat.

Mentre començo a treballar, noto immediatament com l’estrès envaeix el meu cos. Cada número mal escrit, cada paraula fora de lloc, fa que el cor s’acceleri i les mans em començin a suar. Intento concentrarme, però el soroll que creen els talons de la Nina, em posen encara més pressió sobre els hombros. però jo continuo intentant que no se’m noti l'estrès que la responsabilitat em provoca.

A mig matí, una alerta inesperada apareix a l’ordinador: un error de format en un informe que creia impecable. El sistema no explica res, només ho marca en vermell.

En Pau s’acosta després d’uns minuts, com si hagués observat tot sense necessitat de paraules. No passa res em diu baixet, gairebé com si temés ser escoltat per l’aire mateix. Però has de vigilar els detalls. Aquest lloc… no tolera els errors.

Hi ha una mena de pau en les seves paraules, però també una veritat dolorosa: ell no pot protegir-me, només orientar-me. Em fa pensar que potser, per primera vegada, algú veu el meu esforç, encara que sigui amb una distància inevitable, però perquè en Pau m’ajuda enlloc de menysprear-me com tothom fa, em pregunto.

Al migdia, decideixo sortir per airejar-me. La porta entreoberta de la sala de descans continua allà, i puc veure els companys riure i parlar amb naturalitat. L’enveja envaeix el meu cos, però recordo que hi ha un món dins de l’empresa que jo encara no controlo, però que d’aqui poc ho aconseguire fer.

Torno al despatx amb més nervis. La Nina apareix al meu costat sense que hagi sentit els seus passos. M’observa sense dir-me res i amb un gest gairebé imperceptible, assenyala que he de corregir l’informe. Les seves indicacions són breus, exactes, i em fan sentir que cada acció que faig està mesurada, registrada i jutjada.

La tarda avança lenta. Cada document revisat, cada correcció aplicada, és com caminar per un terreny ple de mines. Sento que no només estic aprenent procediments; estic aprenent a moure’m dins d’un nou món, que observa fins els detalls més petits.

Cap al final de la jornada, em sorprenc a mi mateixa identificant una irregularitat que havia passat desapercebuda a primera hora. Sento satisfacció, però és temporal: sé que qualsevol error, per petit que sigui, tindrà conseqüències. Quan la Nina revisa el meu treball final, no diu res. Només aixeca lleument la cella i es gira. El silenci torna a caure com un pes impenetrable, però en Pau que també estava alla em somriu i amb aquest gest se que la meva feina està ben feta.

Quan surto de l’edifici, la ciutat és més viva que mai. Els carrers, plens de gent, els crits llunyans, els cotxes i les llums semblen un caos absolut, però després d’un dia dins de l’oficina percebo que el caos extern és el que necessitava escoltar i veure.

En arribar a casa, obro el mòbil i hi ha una notícia que em crida l’atenció: una notícia de la mateixa Nina, on casualment també menciona el seu fill. Fins aquell instant no havia pensat que la Nina tingués un fill, però no em vaig sorprendre per això, sinó perquè el seu fill era en Pau, el mateix Pau que avui m’havia ajudat. Això em fa replantejar-me si tots els seus gestos d’avui simplement han sigut una farsa o no.