Tot i així, parlo.

Les paraules que surten no són mentida, però tampoc són tota la veritat. Són fragments atentament triats, com si fossin peces d’un aparador. Li explico que sóc responsable, que m’adapto ràpidament, que tinc vehicle propi i que no em suposara un problema viure a les afores. No li explico que la responsabilitat m’ofega, que sempre m’he adaptat per sobreviure, i que la feina dura no em fa por perquè ja he vist pitjors situacions.

Mentre parlo, noto com cada objecte de la sala sembla observar-me. El rellotge caríssim que no fa soroll, els coixins perfectament col·locats, les parets tan blanques com la perfecció en persona. Tot transmet una calma postissa, una pau construïda amb diners i control. Aquí no hi ha lloc per al caos, ni per a les emocions.

Nina assenteix de tant en tant, amb un gest calculat. No interromp ni m’anima, simplement espera. I jo entenc que el silenci és una prova més, aguantar-lo sense incomodar-se és part de la prova. En aquesta casa, el soroll no és benvingut, i això inclou les persones que en fan.

Fer el que sigui per aconseguir el que vols sembla una bona idea quan no tens alternatives. És una frase que sona convincent fins que descobreixes el cost real de cada pas que dones. Però amb els anys he descobert que sovint no és més que una manera subtil de trair-te a tu mateixa, a poc a poc, sense que ningú se’n adoni i on també no hi ha un moment concret en què deixes de reconèixer-te.

La falsedat aquí no és criticada. No hi ha grans mentides ni històries exagerades. És una falsedat refinada, d’aquelles que es confonen amb les bones maneres. Somriures que amaguen la falsedat, paraules amables que cauen com cubells d’aigua freda, silencis que amaguen punyalades. La Nina domina aquest llenguatge com si fos la seva llengua materna.

Arriba el moment on la Nina em pregunta per què vull aquesta feina, dubto una fracció de segon. Dir-ho tal com és cauria com un pes sobre la sala. No li dic que necessito començar de nou, que vull demostrar als que m’envolten que sóc capaç de qualsevol cosa i, sobretot, vull demostrar-me que puc arribar més lluny del que tothom espera de mi. Li dic que busco estabilitat. Una paraula neutra, segura i inofensiva. Una paraula que no espanta a ningú.

Ella somriu. I en aquell somriure hi ha alguna cosa que em posa en alerta. No és crueltat, no exactament. És seguretat. La seguretat de qui sempre ha aconseguit el que vol i ha après que el món es doblega segons la seva necessitat. Em pregunto quants sacrificis ha fet Nina Winchester per construir aquesta vida perfecta, quantes versions d’ella mateixa ha deixat o no, sense mirar enrere.

Potser per això m’adono que no som tan diferents. Jo també he polit la meva història, he amagat les punxes, he après a presentar-me com algú que no sóc. La diferència és que ella ha estat recompensada per això, i jo només he sobreviscut.

Quan la conversa arriba al final, tinc la sensació estranya d’haver signat un acord invisible. Encara no sé les normes, però ja intueixo les conseqüències de trencar-les. Aquesta casa no perdona errors perquè no admet imperfeccions. Aquí, ser humana és un defecte que s’ha de dissimular.

Si accepto aquesta feina, que en el fons sé que ho faré, hauré d’aprendre a caminar per una línia molt fina: fer tot el que calgui sense preguntar massa, obeir i mantenir la meva pròpia identitat per no perdre’m definitivament. El problema és que la perfecció no deixa rastre del que ha destruït.

Mentre surto de la sala i torno al món real que m’espera més enllà de les parets blanques, em queda la sensació que he entrat en un lloc que és a la vegada perillós i fascinant. Un lloc on cada acció compta, on cada paraula és mesurada, on cada silenci amaga més del que sembla. I tot això em fa pensar que potser la Nina Winchester no només em jutja, sinó que, d’alguna manera, em prepara per ser més de la que fins ara m’he permès ser.