El despertador sona abans que pugui obrir els ulls. És massa aviat i l'habitació està plena de silenci, com si el món s’hagués aturat. Em giro sobre el matalàs, els llençols encara enganxats a la pell, i penso en la trucada que em va fer personalment Nina Winchester, i no una de les seves treballadores, la nit anterior: “Hem decidit contractar-te. Vine demà a primera hora.”

No hi ha alegria en mi, només una barreja que em crea un malestar. Sé que acceptar aquesta feina no és només un canvi laboral; és un pas dins d’un univers paral·lel on les regles són invisibles i les trampes, inevitables. M’aixeco, amb la sensació que cada moviment és observat, encara que estigui sola a la meva habitació.

Quan arribo a l’edifici, miro la façana blanca i neta i em repenso la decisió que he triat, però realment ja no em puc tirar enrere. Les portes automàtiques es tanquen darrere meu, i tot el vestíbul sembla construït per recordar-te que ets insignificant. La recepcionista em mira sense emoció, i m’ensenya on es l’ascensor.

Entro a l’ascensor i al cap de segons s’obre directament a l’oficina de Nina. Tot és més silenciós del que recordava, més blanc, més exacte. Sento com si els coixins del sofà estiguessin entrenats per jutjarme també. Mentre espero que aparegui, sentó el soroll perfecte dels seus talons, desprenen superioritat, seguretat i sobretot poder. Intentó concentrar-me, però aquest cop sento un clic llunyà, d’un rellotge que mesura el temps que em queda per fracasar.

La Nina apareix de cop, i em saluda amb un somriure cuidadós. Però avui hi ha un altre home a la sala: Pau, el cap d’equip, amb mirada desafiant i uniforme impecable. Em sento automàticament petita davant d’ell. En Pau no diu res al principi, només m’observa i intenta trobar cada punt feble, observa cada gest que faig.

Benvinguda, diu la Nina. Avui començaràs amb una tasca senzilla: ordenar i catalogar l’arxiu digital de clients. Però si hi ha qualsevol error em serà notificat directament a mi.

No sembla gaire complicat, però igaulement em poso tensa. Tot el que he après sobre ella em diu que qualsevol error pot ser interpretat com alguna cosa greu, no com un descuit. En Pau hem dona un ordinador vell i em dóna un llibre de procediments més gruixut que jo mateixa.

Mentre treballo, intento concentrar-me, però la pressió és enorme, el format del document, l’ordre de les carpetes, la manera com escric els noms, tot em costa. Cada vegada que penso que ho tinc tot controlat, alguna cosa em recorda que de fet no ho tinc controlat.

A mig matí, la Nina em crida al despatx. És una reunió breu, on em pregunta sobre procediments que només surten en les notes que no he pogut memoritzar. Quan no responc exactament com ella espera, no hi ha crits, només aquell silenci famós que et fa sentir insignificant.

Quan torno al meu lloc, en Pau em mira amb una mirada que transmet compassió i advertència. És el contrari a la Nina: ell sembla humà. És clar que ell ha après a moure’s dins d’aquest laberint sense perdre’s completament, mentre que jo encara m’hi estic acostumant.

Al migdia, el primer conflicte personal apareix: el meu estómac no accepta l’estrès i noto com em tremolen les mans. Miro el rellotge i em pregunto si és millor sortir a prendre aire o seguir treballant. Decideixo caminar pel passadís, i en aquell moment veig una porta entreoberta que revela una sala de descans privada, plena de companys que es mouen amb naturalitat.

Quan torno, un error mínim que no havia notat abans ha estat marcat en vermell al sistema. Nina no diu res, només aixeca una cella i se’n va. El meu cor s’accelera, sé que aquest petit fracàs ja està gravat en algun registre invisible que ella té. Quan la jornada acaba, camino cap a la sortida ni massa lent ni massa ràpid. Fora, la ciutat sembla desordenada, viva, caòtica, més del que recordava.