Resplendor. Les llums que li penetren els ulls, com a estaques li punxen les còrnies i les fan febles, fràgils.
I és que després d'un edifici afruitat, on fins a la nimfa més bonica li somreia, s'allotja en un món mut. La bella porta i l’edifici amaguen un lloc inhòspit, on s'alça el color or a través de deus i remolins de sorra. En el cel, estels fugaços que, disparats, es dirigeixen a un planeta impalpable. El Daniel, mentre parla amb els humanoides, descobreix petits detalls que li omplen el cap de colors i somnis d'arcs de Sant Martí. Per a ell, és un somni arribar a un paradís infinit on la solitud es dissipa. Està enamorat de la utilitat del trencadís. A GIGA, els edificis no són espais tancats, sinó gegants portes a un món ocult. Continuen caminant.
Enmig de les paraules bohèmies al Daniel li crida l'atenció un element: l'existència de la pluja a GIGA. Se li explica —amb una tranquil·litat aclaparadora— que aquí gotes del cel cauen en forma de rombes i et xopen i llepen pintant-te de colors cridaners. Els petits aparells alienígenes són premuts i immediatament del cel sorgeixun pigment i per damunt, les capritxoses gotes. El Daniel aixeca la seva mirada, al contrari dels altres, que mantenen la seva vista en el paisatge auri. Tempesta de pigments: gotes de blau, pesades com el plom, paral·lelograms taronges encesos d'amor extraterrestre. La pluja es consumeix.
Potser va ser aquesta pluja única la que va segellar el seu pensament. A la Terra ,l’esperaven milers d'éssers que confien en la seva informació privilegiada sobre el planeta inèdit, mirant unes pantalles que no projecten ¿res? Perden el temps. És un món trist, ple de males nocions que compartien el terror i promocionaven la tristesa, un sabotatge intern camuflat del qual no es pot escapar. Inspiració i enveja, indistingibles. On el cel blau és constant, en altres llocs es descobreix un altre color, un riu de llum, diamants per sorra, i això il·lumina els ulls al Daniel. Quina diferència tan insultant, d'edificis sense finestres i rellotges. Gris, tot gris. Els somnis de l'astronauta van poder fer-se físics, en un estel amagat després d'una capa de gas morat. El ressò li respon, amb suaus càntics que no entenen, però són el reflex perfecte dels seus ideals. Podrà caure l'alba a la terra, però el taronja de GIGA s'alçarà com el més brillant. El combustible de la terra és l'estètica humana, que, com tots els altres, s'esgota. Allà les flors moren si no es cuiden i la llum és la que no els deixa veure els planetes en mirar cap amunt. Perquè per a ells, la lluna no es visita, s’aconquereix amb banderes. La música reflecteix la tristesa i la teva ira és per a d’altres alegria. A GIGA, el puzzle es resol reivindicant el dubte. Com un nen que es perd entre la gentada, polsós. Boira.
En Daniel ascendeix a poc a poc per una muntanya, se sent amistosament envoltat. El sòl, ple de les diminutes pedres, es fa punxegut, igual que el pendent. El que abans era un núvol de sucre elàstic, ara són crestes geomètriques: una transició cap a una orografia més hostil. Les roques diamantines s'agrupen entre elles solidificant-se en triangles. Les seves sabates es malmeten i es van desfent a mesura que puja, reduint les soles a un estat lamentable. Els humanoides, dansen per sobre de les puntes, caminant amb extrema facilitat, sentint pessigolles per sota dels seus peus.
Damunt de tot, una boca i la muntanya s’aturen de cop: un terrorífic penya-segat canta una melodia.. Cus al seu entorn el cel morat com el faria una agulla, unint-lo simètricament amb les llunyanes i inidentificables constel·lacions. El Daniel toca la punta de l'abisme, mentre és besat als peus per les pedres que ja han perforat les seves botes.Amb una bella proporció, , els alienígenes complementen l'escena col·locant-se al seu costat, veient també el paisatge després del precipici. En Daniel sent una satisfacció que no ha experimentat mai abans: una prova de vermell foc que aconsegueix estenent la seva mà cap al paradís perdut. La cobejable bohèmia, que li fa aparèixer un últim dubte. Els ulls del buit el criden, com l'aire daurat brillant que segella la seva boca. Es planteja llançar-s’hi. No sap si unes mans alienígenes estrenyiran la seva esquena, allunyant-lo de la mort segura en tocar el terra o si aquesta superfície dolça esmorteirà l'impacte, si es fusionaria amb la brisa acaronadora o si morirà directament, almenys, al lloc que li correspon.
Just quan el pensament recorre el seu cervell, aclaparant-lo, el Daniel mira al cel i, elevant la seva cama, es precipita pel penya-segat. Les diminutes partícules freguen el seu braç, el mateix que s’alça per a fer de la seva caiguda encara més bella. I la llum, radiant, recobreix el casc que protegeix el cap del bohemi.
