L’efluvi de la nit fosca. Milions de partícules de foc abandonen comprimides la nau, sobre els ocells, que gaudeixen d’un espectacle apoteòsic. Com una fletxa, en Daniel fixa l’esguard en la prominent ogiva negra que ho allunya tot. A l’instant, comprova el seu seient gris que acaricia amb serenitat, els comptats 300 botons que té al davant i el volant nou vorejat amb una gran làmina de pell d’animal. El vidre, camuflat per l’obscuritat, es troba peculiarment col·locat en forma de triangle i unes línies vermelles el travessen pel mig. Una lleu desconfiança vers els dissenyadors passa pel cap del Daniel. Estels com diamants s’albiren ja per la gran finestra, una gran pedra, un color, una aroma… un reflex. La nau, per fora, és una gran eina perfectament construïda, principalment per la força dels propulsors i una aerodinàmica utilitzada per primera vegada en aquestes dimensions. Per a molts, La Gran Obra Mestra: serà allò que separarà una vida i una missió, un èxit flagrant i la negror eterna. La confiança disposada i els daus, suaument llançats. Es dona per començat el trajecte amb l’elevació de la palanca que és tot just a sota del seu seient. Vistiplau. Reben el senyal els qui toquen de peus a terra, que obliga ara el veterà a controlar satisfactòriament l’arribada de la nau al planeta GIGA.



En Daniel va néixer entre teles carmesines i un bressol d’or. Una casa gran i luxosa, semblant a moltes mansions d’altres països europeus que es van prendre com a referència. Contràriament a allò que tothom pensava, ell mateix es va qualificar de rodamon, destinat a la bohèmia des de petit. Tret d'uns anys específics, aquest pensament va continuar sent constant, però es va veure de sobte interromput per la Universitat de Barcelona. La gent que vivia prop del Daniel deia sovint que, per molt allunyat de la vida quotidiana que es trobés, sempre complia amb les obligacions escolars. Va aconseguir amb facilitat entrar a la carrera d’enginyeria aeroespacial. Això li va comportar, com a conseqüència immediata, una popularitat devastadora al ric poble del Daniel. Aquestes circumstàncies potser van ser els culpables que, anys més tard fos el principal conductor de l’agulla que punxaria el globus de l’atmosfera. Temps abans d’aquesta mena d’epifania astronàutica, la fe que el noi barceloní arribés a l'àpex del camí espacial s’anava afeblint, fins i tot arribant a un punt on les condicions en què es trobava i les imposades pels altres, asseguraven un final definitiu i contundent. La decisió que va portar el Daniel a ser el líder de l’operació va adquirir la imatge d’una mediocritat amanyagada per la vareta de l'excel·lència. No estava allà per haver estat el millor, sinó per la pressa d’una organització magnificada que es veia altament pressionada per altres molt més grans i amb més ambicions.



Si prenem com a referència els anys previs al llançament, se'ns presenten grans desavantatges, com una aixaropada boira que ens dificulta la mirada en un dia de pluja. És cert que la idea de viure una vida bohèmia que havia tingut amb anterioritat havia d'anar disminuint progressivament gràcies a l’enginyeria i al temps, però sempre la pinzellada de color sempre es manté al gerro d’argila. S’apropaven camins de carreus infinits que pujaven cap al cim d’una revolada, moguda abruptament per l’oreig de la metròpoli. Allà on s’establia estudiava, allà on era feliç, dubtava. La pressió, unida a les expectatives que de ferro sortien pels llavis dels capbuits, estava destinada a burxar el seu pit com un espinós punyal. Va ser amb el pas del temps que l’embromat paisatge es va fer blanc. L’enginyeria l’havia sotmès a una prova molt més complicada que qualsevol pensament fora dels llimbs. Ho va pensar, l’aniquilació d’aquest antic pensament no deixava de costat el seu treballat perfum d'artista, sinó que li afegia una emanació d’eucaliptus i roure antic.



Dos dies abans de l’operació: garbuix, confusió i desordre. El to poètic de la parla dels grans entesos aflora i complementa la situació. En Daniel recolza el cos en una cadira. És una cadira estreta que recorda l’antic encoixinat propi de França, quatre grans potes que proposen un gir d’elegància al peu d’aquestes i un respatller polit amb un baix relleu que representa la gesta d’Orfeu i el descens a l’Hades. Una carta. Un bolígraf amb tinta bordeus:



S'ha aixecat de l'Ossa Menor una lluna diferent. Lluentor pura.



En dos dies, em pregunto, baixarà l'àngel del cel? És increïblement estrany el que faré d'aquí a una mica, però alhora tinc clar que aquesta ambició menyspreable cap en una nau construïda darrere del teló de la precipitació i la immediatesa. T'entenc de vegades, mare. Si fos per mi, continuaria recollint roselles dels camps verds. Recordes el meu barret escarlata? No t'ho negaré; aquests dies són complicats. He vist llàgrimes lliscant pels torsos, pantalles trencades. És poètic. Sé que tu ho veuries d'una manera diferent, perquè el teu cap és envejablement únic i faries del pensament científic un passatemps. De vegades et trobo a faltar. Avui s'han decidit, després d’un llarg temps, que el planeta que gaudirà la meva dantesca visita es diu GIGA. Somnio amb ell, i revelant el seu misteri etern. Subhumans d'una altra espècie menjant fruites negres d'arbres roses, mirant el paisatge del foc verd. Animals anòmals jugant a quotidians jocs extraterrestres, utilitzant per a això mòbils anacrònicament avançats de forma poligonal. Una mar blanca feta de macromolècules amb insectes voladors d'ales fetes de llàgrimes de drac i alè de fada. Un color nou.



Per aquí les sensacions són eternes. Corbates i corbatins. Sento per dins ràbia de veure mans a espatlles i alhora grans metalls sense ser treballats. Encara que sembli estrany, ens fan informar de manera obligatòria sobre totes les construccions relacionades amb el projecte. Què n’he de saber jo sobre la incompetència, que treu el cap sota aquest gran recinte de xapes de plata? Fugiria d'aquí, mare, on els talents són malgastats amb ardu dolor. A l'aguait la lluna espero, només per recordar el meu antic menyspreu per a les coses quotidianes. Fan florir l'odi en mi, com la gran estrella que explota pel seu compte. Ira, avarícia i mandra. Tàntal i beril·li. Juguen entre ells àgilment per tal d'evitar prestar la seva atenció al treball inflexible i evitar al capdavanter que ho coordina tot. Hauria d'anar-me'n ja. Trobar la direcció oculta del caos i romandre atent. Detesto quan el recinte brunzeix. Necessito tranquil·litat i serenor. I si creem un món nou? Imprimim bitllets i dissenyem continents? Dupliquem animals i inventem humanoides?



Per a un món millor, Daniel.



Un dia abans de l’operació, en Daniel ja està alimentant-se del que troba pel seu voltant. Una mala alimentació podria provocar qualsevol mena d'error en el viatge final. Tot just quan, afamat, devorava el seu menjar, sonà el xiulet que determinava la crueltat. 5! Màquines i reactors a punt. 4! Cadència de foc i propulsors encesos. 3! Puntes de metall esmolades i aerodinàmica comprovada. 2! Ales i vidrieres sense arraps i esgarrapades. 1! Resistència i capacitats de l'operatiu. 0! GIGA... Simulacre.



Un suau xiulet va deixar marca en les seves orelles. Els seus timpans combatien amb petitíssims follets del so que feien d'un simulacre un malson a camp descobert. Ràpidament, rebutja el menjar i el deixa damunt de la (plena de bacteris) taula que sosté els altres informes sobre l'operació. Com animals cansats, dormen els papers que, a causa de la humitat del lloc, deixen de gaudir d’un apassionant repòs de tinta. En Daniel intenta no caure de la seva cadira després del gran soroll. S'acosten els seus companys. Després d'un llarg intent d'intercanviar tranquil·litat, s'aconsegueix. A continuació, segella la carta que amb els seus fins llavis besa, creant una pel·lícula que ajudarà al fet que arribi a la persona correcta. S'aixeca. Han mort, per fi, els follets del so.



El dia de l'operació. Ja des d'un primer moment, el Daniel sent coses estranyes: un formigueig per dins i papallones amb ales esmolades en el seu estómac. Veu uns llençols canviats de lloc, escampats aleatòriament per l'habitació i no té cap idea de com han arribat fins allà. Sent l'instant, un to de mòbil i unes veus que riuen irònicament. El descobriment d'un planeta seria un fet fascinant, i per descomptat un ambient tan poc avançat com aquest crea inseguretat en tots els experts en aeronaus que ronden els voltants de la seva habitació. Es tornen a sentir riures. Amb un cop de porta, Daniel passa a la sala principal. Porta un barret de copa de la millor qualitat, un vestit heretat que suggereix elegància a causa dels seus tocs semblants al Vantablack i unes sabates d'edició limitada del seu dissenyador preferit. Les taules de titani recollides regnen per tot el sòl de la ubicació. Damunt d’elles, alguns cervells estudiant possibles resultats en cas d'arribada al planeta, mentre a l'esquerra, tres companys riuen i comparteixen el seu cigar. En Daniel s’hi dirigeix:



- Feia temps que no veia una cosa així -comença amb curiositat- no us sembla impressionant?

- Unes veus úniques, no? -pregunta el treballador amb un somriure lleu- Últimament estan contractant el primer que troben.



- No exactament. M'agraden aquestes llums- assenyala les que surten dels bancs dels ordinadors, verds i vermelles en alguns casos- Són com... bohèmies.



- Pot ser, si és la primera missió en què participes.

- Què fèieu? - remuga en Daniel mirant dissimuladament tant el cigar com el fum que emana d’ell.



- No ens veus? Fumàvem.



- Ja… Hauríeu d'estar treballant en l'arribada. -adverteix en Daniel revisant un a un als tres operaris- Avui mateix salpo i no veig el recinte en condicions. Us recomano que us poseu a treballar.



Els tres treballadors es miren entre ells dissimuladament. Les seves cares comencen a emetre una petita por que instantàniament es transforma en assossec.



- Salpo? -frena l'assalariat, parlant amb poca pressa- No et coneixia... Mai ens han parlat de qui viatjarà.



- En poc més de 10 hores, companys - toca l’espatlla de l’home amb més corpulència.



La por creix en la faç de l'ara conegut capità de l'operació. Després d'un parell de converses pernicioses sobre l'èxit de l’esmentada i imminent expedició, en Daniel es prepara per a una exhibició espectacular a la qual ha d'anar vestit de manera correcta. S'observa el vestit sencer amb uns ulls, pupil·les dilatades. Aquí mateix va ser on Daniel es va enamorar per segona vegada, però va trobar l'amor per primera, amb un vestit. Que es va provar, i va suggestionar al seu subconscient un suculent pronòstic.



En la mar d'ordinadors de la zona principal, entre llums de colors, fa olor de mal auguri. No per la poca preparació de la missió, que es cuinava lentament, sinó pel cor que en foc romania a les mans de molts ganduls, resignant-se com un creador d’un dolent invent a prestar atenció a allò que requeria propòsit. Sona The House of the Rising Sun en algun dels auriculars dels més nerviosos espectadors, potser com a preparació èpica d’un moment que mai ningú hauria gosat d’anomenar solemne. No hi ha ànima que no es trobi dempeus, posant la seva atenció a la gegant pantalla, que en directe projecta La Gran Obra Mestra.



En un intent d'establir connexió externa amb el qual frega ja la nau amb la punta dels dits, Daniel fa que la seva veu intercepti per complet les últimes indicacions del capità, com a gat que per fi atrapa a un ratolí:



- De les aigües profundes soc oriünd per naturalesa, com a bohemi sense rumb, un pecat absolut i la més gran blasfèmia. Un quadre de pintura granada i dents de lleó tacat de sang. Podré néixer de nou si trepitjo, i ben trepitjat, un món de colors, blau elèctric per al sòl i vermell crepuscular per a l'acompanyant dels núvols. Agafeu-me la mà, variats hostes que com al cinema gaudíssiu de l'enlairament, agafeu-me de la cintura, com la bella donzella en la qual em convertiré i balleu amb mi com balla la vostra llengua cap enrere en dir el meu nom. Confieu en un cap que ha besat més llavis dels que imagineu i que no prové exactament de la ciutat dels puríssims sants. Vull deixar clara la meva posició, el meu dolor per deixar enrere a la meva família, sobretot la meva mare. Per a ella arrancaré i portaré un pètal de la flor més atípica que trobi. GIGA, el meu GIGA! Perquè em quedaré on trobi l'insòlit, allí on estigui trist i on em quedi sense paraules, perquè un poeta anhela quedar-se sense versos. De la repugnant vida i de les ombres negres, neix un sentiment que no vull recordar. Gratem la ferida fins que surti sang, omplim les habitacions de violins i de les seves notes tristes i buidem la nostra boca de pretensions. Naixem, una altra vegada, creant colors, buscant un món nou.



En Daniel reneix després d'aquest gran discurs que havia escrit durant tant de temps, incorporant improvisacions pel mig. La seva capacitat intel·lectual provoca confiança tant en ell com en la resta de companys mentre el veuen pujar a la nau a poc a poc, com qui contempla una orquestra després de mesos de preparació. Primer, toca amb el peu el petit túnel d'entrada i traspassa el mòdul de seguretat. El pas és lent, com d’una persona que creix. Deixa el pensament fora de la nau de l'expedició i fa del seu cap un desordre premeditat. A l'interior, es nota un aire dens que ofega l'astronauta, mentre una olor d'òxid i ferro completa el sentiment d'exotisme. Les llums ja no li semblen tan bohèmies a en Daniel: blanquinoses, projecten amb eficàcia per assegurar els mínims errors. Una vegada segellada la comporta que separa els dos mons, el cap es prepara per a donar les últimes indicacions. La seva veu és ferma i no té massa pretensions. Es conforma amb no quequejar i fer de l'engranatge de les seves paraules un discurs ininterromput i descriptiu. Marca el verd cronòmetre per sobre del cap del Daniel, com un quadre pintat amb brotxa grossa, els 3 minuts i mig. Fora de la nau, es veuen núvols amb nusos a la gola. Sembla que esperen a esclatar a plorar just en el moment de l'elevació de la gran eina aeroespacial. Diferents vares de ferro esperen la seva descomposició a causa de l'alta temperatura dels reactors, que es desintegraran en segons, quan un petit botó sigui pressionat. L’efluvi de la nit fosca.