Donada per inaugurada l'elevació que erosiona allò que reposava sota el coet fa un segon, arriba l'angoixa momentània. Passa per darrere de les seves orelles causant-li petites crostes vermell infern que per un moment el fan panteixar. Uns segons després ocorre el primer desacoblament, que manté la nau en un pes lleuger i li dona l'energia necessària per arribar fora de perill al, des de lluny visible, planeta GIGA.
Pau. És el que regna en un ambient negre, curull d'estrelles que intermitentment brillen, il·luminant els ulls del Daniel. Un moviment que, per lleu que sigui, acabarà assegurant una posició a l'escorça del planeta i derivarà en un avanç màgic i increïble. A mesura que s'acosta, l'ambient pròxim a ell el fa sentir-se més sol, solitud que intentarà eradicar amb un parell de mirades al seu voltant, buscant un company inanimat, un botó més acolorit que els altres o una eina distinta.
La pols de GIGA espera l'aterratge de la Gran Obra Mestra sobre la capa verge del planeta. Cinc segons abans que les petites arpes de la nau es clavin, el foc s'estén lateralment per a controlar el planatge. Una capa de dens aire morat és traspassada pel foc, i un càlid raig de llum ultraviolada fa que l'astronauta es tapi els ulls amb el dors de les mans. El descens ara és infinit, ja que la suposada escorça ha estat confosa amb una espècie de boira espessa i la nau continua baixant. Quan aparta la mà, en Daniel observa com el violeta desapareix, s'amalgama amb altres colors impressionants que poden apreciar-se en el cel o en els diminuts núvols, que estan clavats en el cel com a notes blanques en una partitura. En Daniel no s'estressa; en canvi, respon amb repòs enfront a la gran sorpresa: no toca botons o fa moviments bruscos, sinó que es deixa caure en un sòl ple de petites pedretes semblants al diamant, que com a brins de pols corren per sobre de les esplanades. Sabates d'astronauta trepitgen ara un nou lloc, una ubicació forastera incomparable amb la imaginació dels seus mandrosos companys: la superfície era tova com un núvol de sucre, una elasticitat que permetia els seus habitants no enfonsar-se cap a un abisme infinit. I d'una llunyana urbanització inapreciable a l'ull humà, es formen siluetes de la mateixa blanor que els diamants que acompanyaven al sòl. Humanoides de color taronja i tors llarg es van acostar amb l'índex cap endavant, amenaçant amb tocar a l'astronauta que s'havia posat en el seu coratjós planeta. Vesteixen una bata amb il·lustracions de constel·lacions pròximes: Orió i la Cassiopea, que es comportaven com a déus i segurament són lloats diàriament. Aquests quimonos eren brodats per diferents colors, sent el daurat el més rellevant i el més notable en l'estatus social. És en aquest precís moment quan el Daniel entén el seu estil de vida, els seus edificis, llunyans, amb formes geomètriques avançades i sense seguir l'ordre típic quadrangular. Es prioritza l'estètica i el gust, eliminant així els racons feixucs. El dit toca. El contacte s'estreny, i els seus dits llargs com a varetes freguen les gemmes de l'astronauta. No hi ha en cap moment una ofensa, una por o una curiositat aclaparadora, i això acaba fent-se la clau per a una unió instantània en la qual ni tan sols s'entén una sola paraula.
Mentre s'acostaven a la ciutat principal, es podien veure arbres els fruits dels quals eren indestructibles, refulgien del seu aspecte romboidal i les seves fulles eren d'un verd molt fosc. La boira s'anava destenyint i treia el cap d'entre les profunditats una gran construcció amb forma de fruita. L'extraterrestre dialoga. Ells han creat un sistema que els permet internar-se en altres cervells i parlar en el seu idioma, que usen en aquest instant per a descriure meticulosament el seu hàbitat al nouvingut. El fum que emana de la construcció és alat, modelat amb intenció i convertint-se gairebé en un colom voletejant entre fumeres denses.
La compassió regna a la ciutat de la fúria, la bohèmia s'allotja entre els humanoides que, ansiosos, expliquen el seu modus vivendi a Daniel. Els cossos que encara no s'atreveixen a estrènyer llaços observen de dalt a baix el seu vestit d'astronauta mentre continuen caminant i passant prop d'estàtues de cristall translúcid i cranis de fum blanc. La sociabilitat avança a un ritme apassionant; les seves boques són un barranc d'informació que, sent cendra a la terra , a GIGA és un ordre de paraules majestuós i atractiu. Ara, l'astronauta es troba envoltat per una gran civilització anòmala, se sent atret per qualsevol construcció i el seu anhel incessant pel descobriment. Tant és així que rebutja la seva màniga del vestit blanc i la deixa reposar en el sòl com una relíquia originada d'un planeta infeliç. En un sospir, Daniel llança vehement el seu rellotge, un tresor terrícola, com una mostra d'amor persistent cap a la civilització externa. La gravetat acaricia aquesta pantalleta de vidre que camina sobre la brisa com un alienígena més.
Caminen llavors cap a la gran construcció principal, on es fan notar altres éssers de colors ínfimament variats, però amb mantells dedicats a una altra mena de galàxies. S'alimenten i gaudeixen observant cada dia el mateix paisatge, però un pensament diferent, un cicle interminable. En Daniel no es planteja en cap moment mirar enrere. La Gran Obra Mestra i la seva comporta només eren un punt gris enmig d'un oceà de flors i mars de sentiments. Ja dialoguen els cossos que es feien de pregar. L'astronauta tanca els ulls i es deixa portar, gairebé per una força sobrehumana que circula al mateix temps que una llum tramposa, envoltat per una barreja de sons que intenten captar la seva estimulada atenció.
