L’endemà al matí es desperta abans que soni el despertador. No és un despertar brusc, sinó una obertura lenta dels ulls, com si el cos hagués decidit tornar-hi sense necessitat d’avisos. El sostre és el mateix, les parets també, però hi ha una quietud diferent, una calma estranya que no exigeix explicacions. Es queda estirat uns minuts, escoltant el silenci de la casa, els sorolls petits que abans li passaven desapercebuts: una canonada llunyana, el cruixir de la fusta, una porta que algú tanca amb cura.



No sap què fer amb aquest temps guanyat. Abans, els matins eren una cursa contra alguna cosa invisible. Ara no. Ara només hi ha minuts, i ell dins d’ells. Finalment s’aixeca, es vesteix sense pressa i es mira al mirall. La imatge no ha canviat gaire, però els ulls ja no semblen tan enfonsats. No somriu, però tampoc s’evita la mirada.



A la cuina, l’olor del cafè omple l’espai. Algú ha deixat una tassa a l’aigüera, una molla de pa sobre el marbre. Petites proves que no està sol, encara que sovint s’hi senti. Es prepara l’esmorzar amb moviments insegurs però constants. Cada gest és simple, però complet. Tallar el pa, untar la mantega, mossegar. No pensa en res en concret, i això, lluny d’espantar-lo, li resulta alleujador.



Quan surt al carrer, el dia encara no ha decidit del tot quin color tindrà. El cel és d’un gris clar, indecís. Camina cap a l’institut amb la motxilla lleugera, no perquè pesi menys, sinó perquè la càrrega d’una altra manera. A cada pas nota el contacte dels peus amb el terra, com si el cos li recordés que és aquí, ara.



A classe, les hores passen lentes. El soroll de les cadires, les veus dels professors, els fulls que es passen. Hi ha moments en què la por torna, silenciosa, s’asseu al seu costat i li toca l’espatlla. Però no s’hi queda. Ja no s’hi queda tot el dia. Ell respira, mira per la finestra, deixa que el pensament se’n vagi una mica i després torni. Com la bufanda. Com el nus.



Al pati, no sap on posar-se. Els grups es formen amb naturalitat, riuen, parlen, es mouen amb una seguretat que a ell encara li sembla estranya. Es queda a prop d’un arbre, observant. Durant uns segons, la idea de desaparèixer torna a passar-li pel cap. Però no marxa. Es queda. Recorda el banc, la pilota, la mà estesa. Recorda que no fer res també pot ser una decisió.



Una noia del seu curs s’acosta. No són amics, no ho han estat mai. Li pregunta si té un boli. Ell li allarga sense dir res. Ella somriu, li dona les gràcies i marxa. És un intercanvi mínim, gairebé ridícul, però quan ella s’allunya, ell nota com alguna cosa s’ha col·locat una mica millor dins seu. Com si el món, per un instant, li hagués dit que sí.



A la tarda, torna a la plaça. No hi ha nens jugant, ni pilota, ni crits. Només fulles, bancs buits i el mateix silenci que ahir el va acollir. S’asseu al mateix lloc. Treu el quadern. Aquesta vegada escriu frases senceres, encara que no sap ben bé per a què. Escriu sobre el matí, sobre el cafè, sobre una noia que li ha demanat un boli. Escriu sense corregir, sense rellegir. Deixa que les paraules existeixin i prou.



El sol comença a baixar, i les ombres s’allarguen. Hi ha una pau estranya en aquest moment del dia, una sensació que tot està a punt d’acabar, però que encara no ho ha fet. Tanca el quadern i el guarda. Es queda assegut, mirant com la llum canvia lentament. No pensa en el futur. Tampoc en el passat. Només observa.



Entén, potser per primer cop amb claredat, que no hi ha cap moment exacte en què tot s’arregla. No hi ha un instant net, definitiu. Hi ha dies. Gestos. Nusos que es van afluixant sense que te n’adonis. Hi ha estar-hi. I això, descobreix, ja és molt.



Quan s’aixeca per tornar a casa, ho fa amb una sensació nova: no de seguretat, però sí de continuïtat. Com si el camí no fos clar, però existís. Camina lentament, amb les mans a les butxaques, sentint el pes just del cos avançant.



Aquella nit, abans d’adormir-se, no repassa errors ni anticipa pors. Pensa en el dia com en una successió de moments que no han estat extraordinaris, però sí reals. I mentre el son el va atrapant, sap que potser no aprendrà mai del tot què fer. Però també sap que ja no ho necessita tant. Perquè, de vegades, el més important passa just quan sembla que no passa res.