Quan surt del lloc, el carrer sembla més ample, però no menys desconcertant. Els passos ressonen a les voreres i, tot i que la ciutat continua igual que sempre, ell té la sensació que alguna cosa dins seu s’ha mogut, com un mecanisme antic que s’ha alliberat d’un engranatge oxidat. No sap ben bé què fer amb aquest nou espai que li ha quedat entre el cor i els dits, però el vol explorar.



Camina sense esma, deixant que els ulls vagin d’un costat a l’altre, sense cercar res concret. Els colors li semblen més vius, o potser és que els veu amb menys por. Observa una bicicleta aparcada, un gos que corre darrere la seva pròpia cua, un home que crida el seu nom en una cantonada, i tot això sembla més lluny que fa cinc minuts, més lluny que la seva pròpia respiració. Com si la ciutat fos un diorama on ell encara no té instruccions, però pot tocar els elements a voluntat.



Arriba a una plaça petita, coberta de fulles seques. S’asseu en un banc de fusta gastada. Mira les ombres de les branques, com es projecten sobre el terra, i recorda la nena de la bufanda. Un nus que es desfà, un gest minúscul que ha fet que la por deixi de tenir tota la força. Somriu lleugerament, conscient que ningú l’ha vist fer-ho, però que ell ho sap, i això sembla suficient.



Es queda una estona mirant la plaça sense fer res. Després, treu un quadern de la motxilla. No sap per què, només sap que ha de fer alguna cosa amb les mans. Comença a escriure paraules que no formen frases, línies que es creuen sense ordre, dibuixos que semblen mapes de llocs que no existeixen. Cada traç és una petita victòria: la seva presència, el seu temps, la seva respiració.



Un soroll trenca la calma. És una pilota que rebota i cau a tocar del seu banc. Es gira i veu un grup de nens que juguen. La pilota rodola cap a ell. Un dels nens, amb el front suat i els cabells enganxats, li diu: —Eh! Torna-la!

Ell aixeca la pilota amb mans una mica tremoloses i, sense pensar-hi gaire, la llança de tornada. El nen somriu i el conviden a jugar. Al principi no vol, però recorda la nena i la bufanda, recorda que hi ha silencis que no demanen res més que atenció i presència. Així que s’aixeca i entra al joc.



No és fàcil. Les regles són ràpides i canviants, els crits, els riures i els xocs el fan vacil·lar. Però aviat descobreix que, igual que amb el nus, no cal dominar-ho tot; només cal seguir, deixar-se portar, estar present. Quan un cop de pilota li pega al genoll, no plora ni s’enfada, només riu, una mica sorprès del soroll que surt d’ell. I els altres nens l’inclouen sense preguntar, com si ja l’haguessin esperat allà des del principi.



Quan la partida acaba, ell està cansat, però no esgotat. El cos li recorda que ha mogut músculs que feia temps que no utilitzava, però és la ment la que nota un pes menys, una tensió que ja no habita dins. S’asseu al marge, observant els altres. Un nen s’acosta i li dona la mà. —Gràcies per jugar—, diu. Ell assenteix, gairebé incrèdul. Aquella mà és com la bufanda, com un gest que no ho resol tot, però que demostra que alguna cosa es pot començar a desfer només amb presència.



Quan finalment es dirigeix a casa, les llums de la ciutat li semblen menys llunyanes. Cada senyal de trànsit, cada vidre reflectint un reflex distorsionat, sembla parlar-li de petites victòries que passen inadvertides, de passos que són prou importants per continuar, encara que ningú més els vegi.



A la seva habitació, deixa la motxilla a terra, i observa el quadern. Hi ha paraules sense sentit, dibuixos improvisats, línies creuades com senders confusos. Però ell somriu, sabent que tot això és una mena de mapa que només ell sap llegir. I mentre la foscor s’allarga pel sostre i les parets, entén que no sempre cal saber què fer; a vegades, només cal moure’s, tocar, jugar, mirar i deixar que els nusos es desfacin amb el temps i la paciència.



Abans de tancar els ulls, pensa en la nena i la bufanda. Somriu un cop més. És estrany com un gest tan senzill pot crear un lloc dins teu que ningú no pot treure. I en aquest espai silenciós, on el temps sembla aturar-se una mica, ell sap que alguna cosa ja està en ordre, tot i que tot sigui encara incert.