Només té quinze anys, però tarda ben poc en sentir mirades que l’observen, que el jutgen, d’aquelles que deixen anar tot allò que verbalment està mal vist, però que ningú prohibeix expressar tan subtilment: a través de la mirada.



S’asseu ràpidament intentant passar desapercebut, mira el rellotge; al món real han passat tan sols dos minuts, al seu fa hores que intenta desaparèixer. I és llavors, just abans de marxar amb la mateixa por amb la qual ha entrat, que una veu tímida, femenina i innocent li demana: vols jugar amb mi?



Atemorit, ell aixeca subtilment el cap, mira els ulls d’aquella nena de només set anys i nega sense ni tan sols girar el cap, com si el gest pogués esborrar-la, com si dir que no també fos una manera de protegir-se.



Ella obre la motxilla, treu una bufanda arrugada i la torna a ficar dins, després la torna a obrir i la tanca de nou, lentament, sense mirar-lo directament. És com si volgués dir-li que no passarà res, que no té presses, que està bé estar allà.



Ell empassa saliva. No diu res. Però per primer cop no s’aixeca. Es queda assegut, les mans sobre els genolls, observant els moviments suaus de la nena. I de cop, el silenci ja no sembla tan amenaçador; potser no cal fer res, potser només estar-hi és suficient.



La porta del passadís s’obre i es tanca lluny, però ningú ve encara. La nena deixa la motxilla als peus del sofà i, amb una paciència estranya, gairebé desconeguda, s’asseu a terra. Comença a fer nusos a la bufanda, desfent-los tot seguit, com si cada intent fos una prova. Ell la mira de reüll. El cor li batega fort, però ja no tan desordenat. Pensa que potser també ell és un nus mal fet, una cosa que ningú li ha ensenyat a deslligar.



Ella fa rodolar la bufanda fins a tocar-li la sabata. No diu res. No insisteix. I aquest silenci diferent, menys dur, li permet respirar una mica millor. Recorda que fa temps que no juga, que fa temps que no fa altra cosa que esperar. Allarga la mà molt lentament, gairebé demanant permís a l’aire, i recull la bufanda. La textura és aspra però càlida. La nena somriu sense aixecar gaire els ulls.



En aquell gest petit, insignificant per a qualsevol altre, ell sent que alguna cosa s’atura. Les mirades, el judici, la por. Potser no ha vingut per trobar respostes, potser només per estar sol. I mentre espera que el cridin, mentre el temps deixa de fer tant soroll, entén que quedar-se també és una forma de valentia.



La bufanda queda estesa entre tots dos, com una frontera tova que ningú no té pressa per creuar. Ell la doblega sense saber ben bé per què, imitant els gestos de la nena, i descobreix que les mans li tremolen menys quan tenen alguna cosa a fer. Ella aixeca el cap un instant, prou per comprovar que ell encara hi és, i després torna a mirar el terra, tranquil·la, com si la presència fos un pacte silenciós.



—Pots fer un nus fort —diu finalment ella, gairebé en un xiuxiueig—. I després el desfem.



Ell assenteix sense parlar. Fa el nus massa tens, massa seriós, com tot el que acostuma a fer. La nena riu fluixet, no se’n burla, només riu, i aquell so el sorprèn més que qualsevol pregunta. Junts, amb dits petits i dits insegurs, comencen a desfer-lo. No és fàcil, però tampoc impossible.



El passadís torna a fer soroll. Uns passos, una veu adulta, papers que es mouen. Ell nota com el cos se li torna a tensar, com si algú hagués girat un interruptor. La nena també ho nota. Sense mirar-lo, acosta una mica més la bufanda cap a ell, com si li digués: encara no.



Quan el nus finalment cedeix, ell deixa anar un sospir que no sabia que estava contenint. La bufanda ja no és res més que una tela arrugada, però el gest ha fet alguna cosa dins seu. No ho arregla tot. No ho entén tot. Però li ha demostrat que hi ha nusos que no es trenquen estirant, sinó esperant.



—Gràcies —murmura, gairebé sense veu.



Ella no respon amb paraules. S’aixeca, es penja la motxilla a l’esquena i, abans que la cridin a ella, li fa un petit gest amb la mà, com si fos el més normal del món. Després desapareix pel passadís.



Quan finalment pronuncien el seu nom, ell s’aixeca. El sofà ja no pesa tant. La por hi és, però ja no domina tot l’espai. I mentre camina cap a la porta que s’obre davant seu, mira un instant la bufanda que queda entre ells i sap que ja ha trobat el que necessitava. No paraules, no respostes formals, només aquell gest petit, silenciós, que li ha mostrat que estar present també és suficient.



Marxa, sense pressa, amb les mans lleugerament més segures, amb el nus dins seu començant a desfer-se. I per primer cop, sap que no sempre cal saber què fer. Alguna cosa dins ell ja s’ha posat en ordre.