El silenci no era buit.
Tenia pes. S’enganxava a la pell com la humitat d’un soterrani.
L’Arnau nota un pessigolleig a l’esquena, una sensació de por, ara.
—Arnau, a vegades la ment amaga tot el que no vol recordar, però l’inconscient sempre arriba a aquests llocs amagats.
Per primer cop i per estranyesa de la Sònia, la mira als ulls i li pregunta:
—També pot recordar-ho i creure que no és real, no?
La Sònia no respon. S’aixeca i obre una porta de les que hi ha al final de la consulta, una porta blanca amb la maneta de metall. En obrir-la només s’hi troba col·locat un mirall, una mica esquerdat de la cantonada dreta de baix.
—Mira’t. —li diu la Sònia
L’Arnau triga uns segons a assimilar el que li està dient la doctora, però finalment s’aixeca i es posa davant el mirall, quan ho fa, el reflex li torna una cara coneguda, tot i que una cosa no li encaixava del tot. Els ulls eren els mateixos, però amb una ombra afegida que ell no recordava haver deixat.
—Aquella nit —continua la Sònia—, algú va perdre el control. La pregunta no és si vas ser tu. És si estàs disposat a acceptar-ho.
El reflex de l’Arnau obre la boca abans que ell mateix, i durant un instant l’Arnau jura que hi ha algú més a la sala.
La llum parpelleja i l’Arnau torna a veure aquell passadís, la porta mal tancada, aquella olor metàl·lica. Sabia que no havia de fer el que anava a fer, però no podia deixar les coses així, l’Axel l’havia ajudat en el seu pitjor moment. I de cop, en recordar-ho, viatja allà.
Era hivern, l’Arnau caminava amb el cap baix, però el cor li bategava amb pressa. De cop unes ombres s’acosten a ell amb agressivitat, i una veu coneguda murmura:
—Creies que podries viure sense pagar-me el que em vas fer?
Un cop sec al braç el fa girar, i ràpidament en rep un altre a la panxa, es queda sense aire i la sang li pica als llavis, té por però és massa tard per retrocedir.
—Mira’t, no ets res. —li diu un dels agressors, mentre riuen.
De cop se sent una veu forta i segura.
—Arnau! —crida.
L’Arnau es gira, i de cop veu l’Axel.
L’Axel no s’ho pensa dues vegades, es llança sobre un dels agressors.
Un cop.
Un crit.
Ara l’Arnau troba forces, s’aixeca i prepara el puny, sap que l’Axel el cobreix.
—No em deixis sol! —crida l’Arnau, tot i saber que no ho farà.
L’Axel assenteix. Junts esquiven cops i empentes, els seus cossos es van acostumant al ritme de la violència, com si la nit els hagués preparat per allò. Finalment, el grup retrocedeix, l’Arnau respira pesadament i s’apropa a l’Axel, es miren, tot el cos els tremola, i s'abracen.
—Ja no estaràs sol, mai més. —diu l’Axel.
Ara l’Arnau és qui assenteix.
A la consulta, sense voler l’Arnau ha tancat els punys, ara la Sònia el mira sense interrompre el moment, sap que si ho fa, tot això no servirà de res.
—No era la meva veu —diu de sobte l’Arnau, sense adonar-se que parla en veu alta—. Allò no era jo, quan vaig dir “deixa’l”. Ell em va mirar, no recordo com es deia, no ho vull recordar, em mirava com si no fos res, i com si l’Axel ja no fos res, i no pogués tornar a ser algú.
Fa un gest d’agressivitat, el gest és exacte.
Massa exacte.
—Només pensava que… que si no feia res, l’Axel desapareixeria. I jo amb ell.
El mirall ja no reflecteix una sola figura.
N’hi ha dues.
Una s'està quieta, l’altra sosté alguna cosa que ara no hi és, però que hi era.
Les mans li tremolaven, encara el sentia.
—Arnau, l’home no va denunciar. —diu la Sònia
L'Arnau somriu, un somriure trencat, i continua la conversa.
—No podia.
—No, perquè no va sortir caminant.
El silenci cau com una sentència.
Ja no és una suposició.
És definitiu.
—L’Axel em va mirar —diu l'Arnau—, encara des de terra, com si l’hagués salvat. Això és el que fa més mal Sònia, que tornaria a fer-ho si fos per ell.
—Et culparan igualment —diu ella—, però l'Axel diu que si tornés a passar, li agradaria que fossis tu qui obrís la porta.
La Sònia obre la porta i surt, l’Arnau s’aixeca, s’acosta al mirall per mirar-se la cara abans de marxar.
El reflex li roba l’alè.
No és ell a qui veu.
Els ulls són massa foscos, la pell és pàl·lida i la boca està entreoberta, la mà esquerra està aixecada, cosa que ell mateix, no ha fet.
La boca li somriu de forma estranya.
—Qui ets? —murmura l’Arnau, però ningú no li contesta.
L'ombra l’assenyala, amenaçant, i de sobte veu una nova ombra corrent per la sala, el reflex fa un últim somriure i s’esvaeix.
Una tremolor recorre el seu cos fins a la punta dels dits. Quan finalment es gira, la sala es buida, però la sensació no desapareix. Algú el mira, algú sap què ha passat.
L’Arnau surt finalment de la sala, i va a cercar la Sònia. Quan la troba, li xiuxiueja a l’orella:
—Tothom va sortir ferit, però només un va aprendre que fer tant mal, també pot salvar algú. I només un va tenir el que mereixia.
Surt del centre.
El so ressona com una presó.
I aquesta vegada, no hi ha cap record que s’esborri.
