Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.
Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.
Ja està.
Li diuen que s’assegui un moment a la cadira que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.
Observa atentament la paret de la sala en la qual s’asseu, la paret és blanca, blanca pura, no té ni una petita taca, deuen ser molt escrupulosos si ho tenen tot tan net, pensa. Hi ha uns quadres penjats, un és d’una girafa amb ratlles; en comptes de cap hi té una planta: es posa a pensar per què una planta i no el cap d’un altre animal? A més aquí estan tots malalts del cap, l’Arnau no dissimula gaire les ganyotes, es nota que no té ganes de ser allà, però hi està obligat, no s’hi pot fer res ja.
Ara mira el sostre, deu fer uns deu minuts que és allà i el sostre no és gaire interessant, vull dir, és un sostre, què li vols demanar? Prefereix interessar-se per on s’ha assegut, no és gaire còmoda, la cadira, creu que no es preocupen gaire per la gent que s’asseu a la sala d’espera, que si volen que s’esperin potser s’hi haurien d’esmerar una miqueta més…
Arriba una doctora i l’Arnau la mira, és rossa… S’haurà tenyit? Pensa que sí, perquè les arrels les té una mica fosques i les celles també, però no li dirà gaire cosa sobre això. També li mira la plaqueta que porta penjada sobre la bata, "Sònia"
De debò? La seva doctora rossa tenyida es diu Sònia? No s’ho pot creure, és el nom que més odia en tot l’univers!
— Arnau, estàs bé? —El qüestiona la Sònia.
L’Arnau no l’escolta, està massa capficat intentant esbrinar si té pigues o si són marques d’acne.
—Arnau! —La Sònia li mou la mà per davant de la cara.
—Eh? Què passa? —L’Arnau reacciona, per fi—. Necessites alguna cosa?
—Necessito que m’acompanyis, vine.
Evidentment l’Arnau no hi vol anar, prefereix seguir mirant el sostre per molt avorrit que sigui que seguir la Sònia. Hi ha d’anar. Li costa aixecar-se, té la mateixa sensació que quan ha entrat, li pesen les cames i li fan figa, li fan mal i tot. En aixecar-se se li emboira la vista, durant uns petits moments ho veu tot fosc, bé, fosc de veritat, fa temps que l’Arnau ho veu tot fosc.
L’Arnau era un noi molt educat, s’ho passava bé estudiant i treia bones notes, als professors els encantava la seva participació a classe, sempre optava per temes interessants i mai ningú no va dubtar d’ell, fins que amb un amic van anar a casa de l’Ally, una noia, que feia una festa a casa ja que s’havia quedat sola i volia celebrar-ho.
L’Axel, l’amic de l’Arnau, tenia vint-i-un anys, era dos anys més petit que l’Arnau, es van fer amics en un bar: l’Arnau havia anat a fer un beure sol, ell hi estava acostumat, fins i tot li agradava això d’estar acompanyat per ell mateix.
l’Axel però, estava amb un munt de gent, tot i que semblava que no coneixia ningú, perquè no els parlava ni els dirigia cap mirada. L’Arnau va decidir observar-lo una estona, admirava els cabells rebels que li queien per la cara, tapant-li la vista, i que l’Axel apartava amb una petita bufada d’aire dirigida cap al front. L’Axel també va mirar l’Arnau, veia com no li afectava estar sol, com se sentia bé i en canvi ell necessitava estar rodejat de gent tota l’estona, o això creia.
Uns petits segons després, i durant una mil·lèsima de segon, les seves mirades es van creuar. Els dos es van entendre amb un petit moment de complicitat, l’Arnau va sortir fora del bar i l’Axel va dir als seus amics que ara tornava, que anava a fumar, era curiós, perquè l’Axel no fumava, però cap dels seus amics (o com ell els anomenava abans de conèixer l’Arnau) se’n va adonar.
Va sortir i l’Arnau va encetar la conversa.
—Com estàs?
—Bé, bé, i tu? Fas cara de cansat.
—No… Bé, de fet si. Estic d’exàmens i he dormit un màxim de cinc hores aquesta setmana. —Es va queixar l’Arnau.
—Ostres! Jo també estic d’exàmens, bé no crec que els mateixos perquè sembles més gran que jo…
Així va continuar la conversa durant una bona estona, una molt bona estona. Es van conèixer a fons. L’Axel no va tornar amb els seus amics i van anar a fer un volt pel poble, rient i gaudint de la companyia mútua.
Ningú no els preparava pel que estava a punt de passar.
