L'Arnau segueix la Sònia pels passadissos interminables d'aquella mena d'hospital amb parets blanques i un munt de portes mig tancades.
Entren en una consulta buida i el so de la porta en tancar-se ressona com si fos en una presó. L'Arnau s'asseu i bolca tot el pes que porta a sobre, en aquella cadira de plàstic transparent, amb potes metàl·liques, que li refreden les mans cada cop que les toca.
La sala fa olor de desinfectant i és un espai claustrofòbic; la doctora obre la llibreta i el mira fixament. Però l’Arnau intenta perdre el temps mentre observa la pols que hi ha sobre l’armari del costat.
La Sònia comença la conversa i li diu:
—M’agradaria parlar amb tu de la festa a casa l’Ally, en recordes alguna cosa?
Ell tanca els ulls i, de cop, el soroll de la consulta desapareix. Ara tornava a ser al passadís de dalt de casa l’Ally, la música de baix, tot i ser estrident i estar per sobre del volum que feia uns minuts l’Arnau considerava òptim, quedava en un batec llunyà; realment l’únic que sentia era la respiració accelerada de l’Axel darrere d’una porta tancada.
L’Axel suplicava, una veu greu l’amenaçava, L’Arnau no entenia ben bé el que deia, però li deia coses que ningú hauria d’escoltar.
Ara l'Arnau murmura:
—Havia de fer-ho.
Parla tan fluix que la Sònia li ha de demanar que ho repeteixi, però en sentir la seva veu l’Arnau obre els ulls de cop.
—Que no, que no en recordo res. —Diu l’Arnau, prou fort perquè el senti.
Estreny fort els punys, agafant les potes metàl·liques de la cadira. En fer-ho, l’Arnau recorda haver anat a buscar alguna cosa, recorda el pes d’un objecte a la mà. Recorda el fred de l’acer.
Deixa estar les potes i es mira les mans, ara netes. Però sent la humitat, la viscositat d'aquella nit que no marxa ni marxarà mai. Es mira amb atenció la mà, i hi veu una taca petita sota l’ungla del polze de la mà dreta, obre i tanca els ulls unes quantes vegades, fins que finalment sospira i s’obre a la Sònia.
—L'Axel és l'única persona que m'ha mirat de debò. No podia deixar que l'esborressin. El volien destrossar.
Ho diu amb tanta fredor que a la Sònia li fa fins i tot por. Escriu alguna cosa a la llibreta, però ho fa tan de pressa que l’Arnau no veu que hi posa.
L'Arnau mira el sostre. És avorrit i blanc, però almenys no li demana que expliqui alguna cosa de la seva pitjor nit.
—L’Axel ha parlat amb mi. —Diu la doctora.
L’Arnau es queda rígid, el cor li fa un bot sec sense poder evitar-ho. Axel, aquell nom que li provoca tanta tendresa, i ara tanta por.
—Què… Què t'ha dit? —Murmura ell, gairebé sense aire.
La Sònia no aixeca els ulls de la llibreta i a l’Arnau li tremola una mica el llavi.
—No et culpa. —Diu ella, com traient-se un pes de sobre. —Diu que aquella nit no eres tu del tot.
—No ho sap, no ho sap ningú.
Ara, la doctora mira l’Arnau als ulls plorosos, i tanca la llibreta amb un cop suau.
—Arnau, vull saber què vas veure quan vas obrir la porta.
L’aire es torna dens, la imatge es dibuixa a la ment de l’Arnau amb exactitud. Aquella porta entreoberta, l’Axel a terra, amb la mirada buida i amb els ulls massa oberts. La veu greu d’un home, era com si parles amb una cosa i no amb una persona.
—Deixa’l. —Va murmurar l’Arnau.
Però ningú no el va escoltar.
Ara, a la consulta només li quedava mentir, o dir una mitja veritat.
—Tenia por, però no vaig fer res. Si em quedava mirant, l’Axel es trencaria per dins, i això em feriria, jo no volia fer mal a ningú.
—No sé si el que dius és veritat Arnau. —Li diu la Sònia. —Això ho hauran de decidir ells, ja ho saps.
Sí, i tant que ho sabia, ells sempre ho decidien tot.
—No sé què passarà ara, però sé que si no hagués obert aquella porta, l’Axel ja no seria l’Axel.
Va tornar a recordar aquell moment, passes i crits li fulminaven la ment. Algú corrents escales avall, i de cop, silenci.
La Sònia el mira amb tendresa i per primer cop des que ha entrat a la consulta, una llàgrima li llisca per la galta. Finalment, quan el veu més calmat li diu:
—L’Axel diu que vas anar a prendre l’aire. Quan vas entrar estaves brut i no eres el mateix.
—És veritat, vaig sortir una estona, en entrar tot s’havia calmat. —Ho sabia, l’Axel ho sabia. I l’ajudaria.
La Sònia li pregunta finalment, si algú va sortir ferit. I l'Arnau contesta per ell mateix: "Tothom".
A la Sònia li diu que no ho recorda.
El silenci torna a omplir la sala, té un còmplice.
