Al cap de dues hores…

La Millie ja havia preparat les maletes. Tampoc no hi havia gaire cosa: roba bàsica, el portàtil vell, algun document i poc més. El pis va quedar gairebé buit, com si ja no li pertanyés.

Es va aturar uns segons abans de tancar la cremallera. Es va quedar mirant el color de la maleta.

Vermella.

Va sentir una punxada estranya a l’estómac. El vermell sempre tornava. El cable. El confeti. El caos. Tot li semblava una broma cruel del destí.

Va tancar la maleta amb un cop sec.

Mentrestant, en un altre punt de la ciutat, la Nina no podia dormir.

Asseguda al seu despatx, amb una tassa de cafè fred a la mà, revisava expedients. No per feina, sinó per intuïció. El de la Millie era obert davant seu. Massa coses no quadraven.

Contactes sospitosos. Moviments estranys. Deutes que no encaixaven amb la vida aparentment normal que portava.

—No ets qui dius que ets… —va murmurar.

Va aprofundir més. Trucades creuades. Pagaments. Noms que, quan els buscava, apareixien relacionats amb mercenaris i encàrrecs bruts.

La conclusió li va caure al damunt com un cop sec: l’atracament havia estat una mentida. Tot havia estat un muntatge perquè la Millie fos contractada.

Sent molta ràbia.

Va agafar l’abric de pell i va sortir de casa amb l’únic objectiu : enfrontar-la.

Però no va arribar gaire lluny.

Quan la Millie va arribar al punt on havien quedat, la Nina no hi era. Només va trobar el seu cotxe mal aparcat… i la jaqueta de pell tirada a terra.

—Això no és normal… —va dir en veu baixa.

La Nina mai s’hauria deixat aquella jaqueta.

La Millie es va ajupir i la va agafar. Quan la va aixecar, va notar unes gotes fosques al teixit de color vermell.

Es va quedar uns segons quieta.

—No… —va murmurar.

Sang.

El cor li va començar a bategar amb força. Va mirar al seu voltant, va analitzar les marques de rodes, les petjades mal esborrades.

—Se l’han enduta… —va dir, tremolant i por alhora.

Però no va dubtar en voler salvar-la.

Seguint el rastre, la Millie va arribar fins a una nau abandonada als afores. Va sentir veus. Crits apagats.

—Els diners, Winchester! —cridava algú—. O no en surts viva!

La Millie va entrar sense fer soroll. El cos li funcionava sol, com si tot el que havia viscut fins aleshores l’hagués preparat per aquell moment.

Quan un dels homes va aixecar l’arma, ella ja era darrere seu.

La Millie li va donar un cop sec al canell i l’arma va caure a terra. Abans que el segon pogués reaccionar, ella es va llançar contra ell, fent-lo caure d’esquena amb una empenta. El tercer va intentar agafar-la pels cabells, però la Millie es va girar amb rapidesa i li va clavar el colze a l’estómac, deixant-lo sense aire.

Tot va ser ràpid i precís com si haguès nascut per això. Un darrere l’altre, els homes van anar caient a terra, inconscients, gemegant o immòbils. Quan el silenci va tornar, la Nina es trobava lligada, però encara concient.

—Millie…? —va dir, amb la veu trencada.

—Ja està. Estàs fora de perill —va respondre, tallant les brides.

La Nina la va mirar, encara tremolant.

—Ho sé tot —va dir—. Ho vaig descobrir tot.

La Millie va baixar la mirada.

—Ho sento.

Durant uns segons, només es van sentir les respiracions.

—Abans que em diguis res —va dir la Nina, amb la veu encara tremolosa—, hi ha una cosa que has de saber.

La Millie la va mirar en silenci.

—Provinc d’una família molt adinerada. Això ja ho saps. Però aquests diners no van sortir nets —va confessar—. El meu pare era mafiós. I quan formes part d’aquell món, ja et pots imaginar com acaba la resta.

Va empassar saliva.

—Per això, quan aquell atracament va començar… quan vaig sentir els trets i vaig veure les bombes, vaig pensar que era el meu final. Que tot el passat m’havia arribat de cop.

Va aixecar la mirada.

—No puc perdonar el que vas fer —va dir finalment la Nina—. Però avui… m’has salvat la vida. Això no era una prova. Això era real.

La Millie va aixecar el cap.

—I per això —va continuar la Nina— et vull al meu costat. No per mentides, sinó perquè saps sobreviure.

La Millie va assentir lentament.

El vermell ja no era només perill.

Era el senyal que havia arribat fins al final… i havia tornat viva.