—Millie? M'estàs escoltant? —Nina fa petar els dits.

—Sí, sí, perdó. Llavors em dic Millie William, tinc 21 anys, tinc un doctorat de psicologia —comença a jugar amb els seus cabells.

—Doctorat de psicologia tenint TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat)? —M'analitza per uns segons i murmura i pel que he entès era “que irònic”. Sospirà i em segueix entrevistant.

—D’acord Millie William, per què vols treballar en aquesta professió?

—Perquè tinc molta resistència a cops d’enemics, tinc defensa pròpia i podria contraatacar. —alça les celles, i murmura “i també sé dir mentides…”

—Qué?

—Quines són les teves debilitats?

Millie, està convençuda que aquesta entrevista no hi tindrà èxit, per tant treu dissimuladament el mòbil, on a la pantalla surt “PLA B” i un botó vermell al costat. El clica i apareix un recompte de 30 segons.

— Suposo que… –gira el cap al sostre per pensar– això ho hauríem d’esbrinar, però la principal seria la condició mental que tinc, però penso que és més una virtut que no pas un inconvenient.

– A si?... Explica-m'ho, això.– Amb desinterès. Millie, es posa bé els cabells que tenia al front, mira a terra i veu com a un cable li surt fum.

– Per exemple, veure que en aquell cable ocult que hi ha per enllà, li surt fum– l’assenyala indiferentment. Nina es girà cap a direcció on assenyala, confosa, —Quin?– s’aixeca a veure

– Just a la cantonada, a baix— Nina s’hi fixa, i veu un fum molt suau, quasi invisible, i seguidament el cable sembla que s’està tornant vermell per com estava de calent.

–Ost…– comença a sonar l’alarma d’incendis, i els llums que abans eren freds, són d’un color vermellós que omplen tot l’edifici.–Hem de sortir d’aquí ràpidament, no volem que el foc ens agafi— Surt corrents deixant la porta oberta i crida un “Segueix-me”.

Millie li fa cas i la segueix. En deixar l’aula, se senten crits i comentaris com “Què passa?” “On és el foc?” “Fum!”. De cop el passadís està ple de treballadors, alguns pels nervis corren per arribar abans a la sortida d’emergència i aixafen els altres i se senten sons de dolor i queixes.

Quan ja s’apropen a l’entrada se senten trets, cosa que provoca que els treballadors, que ja estaven nerviosos per l’alarma d’incendis, en sentir els trets es multipliquen els nervis encara més, i trenquen vidres per sortir l’edifici. Cada vegada els crits són més freqüents. Quan l'edifici ja s’ha buidat d’una gran part dels treballadors Millie i Nina són la minoria que encara no ha sortit.

— Tothom a terra i mans enlaire! – exclama un desconegut al fons.

Automàticament la Millie agafa de la mà a la Nina i se'n va a l'aula més propera per amagar-se d’aquells intrusos. L’aula és la típica on es fan reunions, amb un escriptori llarg i ple d’arxius. Alguns documents estan tirats per terra, segur que ja hi havia entrat algú abans que per l'espant va fer que caiguessin aquells fulls. Hi ha un armari negre i cadires que envolten l’escriptori, i al costat una prestatgeria amb llibres, i altres fulls i carpetes. Millie li xiuxiueja a la Nina;

— Amaguem-nos aquí— La Nina s’amaga a l’armari. La Millie no té més opció que anar a sota de l'escriptori i resar que no l’enxampin.

De cop se sent com s’obre la porta i se senten passos.

–Reviseu tot i si trobeu a algú, agafeu-lo!– exclama un dels que estan envaint el centre.

Aquests comencen a tirar a papers per terra, trenquen carpetes i les cadires. La, Millie, que estava a sota de l’escriptori, està espantada per si l’enxampen, o això sembla. Un dels qui estava a dintre, obre l’armari on hi havia la Nina. En veure-la, l’apunta amb una pistola,

— Tu ets Nina Winchester?–la frase sona més a una afirmació que no pas una pregunta. I s’apropen altres tres persones que estaven a l’aula mirant-la.

Millie té dues opcions: o sortir corrents i abandonar la seva contractadora o salvar-la. En els casos sortiria guanyant.

—A-ajudeu-me…–murmura la Nina, que no pot ni cridar per com d’impactada estava.

Millie tancar els ulls un segon, respira profundament i es decideix. No pot abandonar la Nina.

Amb un moviment ràpid i silenciós, surt de sota l’escriptori. Un dels intrusos es gira, però no té temps ni d’aixecar l’arma: Millie li dona una coça directa al canell, fent que la pistola voli per l’aire i caigui lluny. L’home perd l’equilibri i cau de cul a terra.

—Eh!— crida un altre, corrent cap a ella.

Millie aprofitar el seu impuls: s’ajup, li agafa el braç i, girant el cos amb precisió, el projecta per sobre de la seva espatlla. L’home aterrar amb un cop sec, gemegant.

El tercer intrús intenta immobilitzar-la per darrere, però Millie, ràpida, estampar el colze contra les seves costelles. L’home perd l’aire i es doblega. Millie gira sobre si mateixa i l’empeny amb força cap a una taula, fent-lo caure també.

El que apuntava la Nina s’entrebanca, sorprès. Aquell segon de dubte és suficient perquè Millie es llanci contra ell. Li aparta el braç i l’empeny amb força. L’home cau d’esquena i la pistola llisca fins a topar contra la paret.

En menys d’un minut, els quatre intrusos jeuen a terra, adolorits, derrotats.

La Nina, encara tremolosa dins l’armari, murmura:

—Millie… com…?

—Màgia —respon ella, mirant ràpidament la porta—. Ara hem de sortir d’aquí abans que n’arribin més.

Diu que sí amb el cap, surten ràpidament de l’aula i quan s’aproximen a l’entrada està envoltada per aquells intrusos. Veuen com un fins i tot posa una bomba. Nina es queda horroritzada veient que el seu edifici està a punt de volar, fins i tot la Millie estava sorpresa. Fan uns passos cap enrere.

– On hi ha les sortides d’emergència?-- Nina li assenyala el fons del passadís, i totes dues van corrents cap a aquella direcció.

—Cap aquí!— es veuen unes escales que porten a un pis inferior. Millie va a darrere seu, veuen la sortida d’emergència, però aquesta també està envoltada d’intrusos.

—Però quants n'hi ha??–pregunta frustrada la Millie. Nina es queda pensativa sense saber què fer. Millie, mentrestant, es queda mirant els talons de la Nina.

— No et fan mal els peus?– Nina es girà a Millie amb una cara que expressa un “De debò m'estàs preguntant això?”. Aquesta se n'avergonyeix per uns segons, es posa a observar millor el lloc on es troben, plantes avorrides, de cactus, de flors, alguna prestatgeria, molt i molts fulls per terra, i…

— Una altra bomba!

— Què?!– Millie assenyala una cantonada amagada per unes plantes on hi ha un compte enrere, i aquesta esclataria en 2 minuts.

— Hem de sortir ara mateix!–exclama Nina espantada, però Millie nega amb el cap.

— A hores d'ara trigaríem més de dos minuts per sortir, hem d'intentar d’apagar-la.

— Però que t’has tornat boja?! — diu sorpresa la Nina.

— Calla, dona, que ens descobrira!.–Millie s’aproxima a la bomba que marcava que en 1:30 segons esclataria, Nina sembla que es desmaiarà pels nervis.

Entre les plantes, la llum vermella de la bomba il·lumina tres cables perfectament visibles: un de negre, un de gris i un de vermell.

— Tres cables… genial —murmura Millie, empassant saliva.

S’apropa més. Hi ha un petit text advertint que si el tall era massa brusc, l’artefacte es podria activar igualment. Una mena de recordatori per posar més nervis a la situació

El cable vermell destaca entre els altres. Vibra lleugerament, com si la màquina volgués cridar l’atenció cap allàl.

— Tallaré aquest —diu, assenyalant-lo.

— Ni se t’acudeixi! — xiscla Nina, tan nerviosa que gairebé no li surt la veu—. Aquest color sempre és el que té més números de ser una trampa!

— Però… — Millie s’atura, indecisa.

El marcador baixa: 00:20… 00:19…

Nina tremola. Millie també, encara que ho intenti dissimular. El soroll del rellotge electrònic sembla ressonar per tota l’estança. Els altres dos cables, el negre i el gris, no mostren cap pista clara. Podrien ser segurs. Podrien no ser-ho. És impossible saber-ho.

— Millie… —xiuxiueja Nina— queda molt poc…

00:15 segons.

Millie prem la mandíbula, el cor li batega tan fort que li fa mal. Té només un instant per decidir. Un sol tall. Una sola aposta.

— D’acord… ho faré —murmura, agafant aire. Amb els ulls tancats agafa el ganivet que tenia a la butxaca i talla el vermell i llavors…

PUM!

Una explosió… però no de foc, ni de fum, ni de pressió.

Una pluja de confeti de colors esclata per tota l’habitació, omplint l’aire de paperets brillants. Nina i Millie es miren confoses.

— D’acord…—s’aixeca dubtosa del que acaba de passar. Comença a tossir pel confeti que té a la galta. Nina es queda completament immòbil, plena de confeti al cap.

— Qui hi ha?! – el soroll del confeti i la tos de la Millie criden l’atenció d’aquells intrusos.

— Ràpid hem de sortir d’aquí, de pressa!-- xiuxiueja la Millie. Comença a buscar una altra alternativa que els pugui fer sortir d’aquí. Veu els conductes de ventilació, i es gira a veure la Nina

— Aquests conductes de ventilació ens poden portar cap a l’exterior?

Nina pensa uns segons abans de contestar-li i diu que sí amb el cap. Just després d’aquella afirmació, les dues surten corrents fins al conducte de ventilació. Les dues es miren i han de pensar alguna forma d’arribar fins allà.

— És massa alt– diu la Nina

— No et preocupis, puja a sobre meu– Millie s’ajup per a que la Nina pugui entrar primera al conducte. La Nina encara tremolosa, va pujar sobre l’esquena de la Millie. Quan va aonseguir aferrar-se al marc del conducte, va empènyar la tapa metàl·lica amb el ganivet que tenia la Millie. Aquesta encara nerviosa, ja que se senten les passades dels intrusos acostant-se.

La Nina s’estira dins del conducte, i abans que Millie pugui baixar, allargar la mà cap a ella.

— Dona’m la mà— Murmurà.

Millie agafa la mà de la Nina i ella estira amb totes les seves forces, i aconsegueix entrar cap a dins del conducte.

— Han estat aquí fa res!– crida un dels homes

— Mireu aquest desastre!

Millie es posa un dit als llavis, indicant a la Nina que no faci cap soroll.

Quan els intrusos es van dispersar buscant per altres habitacions, aquestes dues noies comencen a avançar gatejant. El conducte és molt estret i es fa difícil de desplaçar-se. Després d’uns quants metres, la llum natural comença a filtrar-se per l’altre extrem.

— Allà– xiuxiueja emocionada la Nina

Arribar fins al final del conducte, que dona a la part lateral de l’edifici, prop d’uns arbustos i cubells d’escombraries. La Nina dona un fort cop per treure la tapa metàl·lica i surt primer i seguidament la Millie. Totes dues es queden uns segons bocabadades, intentant recuperar l’alè.

— Millie…

— Sí?

— Estàs contractada.