La porta del pis de la Millie es va tancar amb un cop sec.



Ella s’hi va recolzar un segon, respirant profundament. Havia arribat feia menys d’una hora. Encara duia la dessuadora tacada de pols, encara li tremolaven lleugerament les mans.



—Genial, Millie… de la ventilació a casa —va murmurar.



Va deixar les claus damunt la taula i es va tirar al sofà. Tot el cos li feia mal, però sobretot el cap. El pla havia sortit… més o menys. Massa soroll. Massa improvisació.



De sobte, algú va trucar a la porta.



Tres cops.



Seguits.



Millie va obrir els ulls de cop.



—No pot ser… —va dir entre dents.



No esperava ningú. I menys a aquella hora.



Es va aixecar, va mirar per l’espiell… i va deixar anar un sospir carregat d’irritació.



Eren ells.



Dos dels homes que havia contractat per al tiroteig del centre. Roba fosca, expressió indiferent, com si fos el pa de cada dia el fer un tiroteig.



Millie obrí la porta de mala gana.



—Què feu aquí? —va dir

—Tranquil·la, noia —va respondre un d’ells

—Només venim a parlar del pagament.



Millie va girar-se i va caminar cap al menjador, deixant-los passar.



—El pagament ja està acordat —va dir—I ja l’he fet.



Un dels homes va riure baixet.



—Sí… però les coses s’han complicat.



Millie es va girar lentament.



—Com que s’han complicat?

L’home va treure el mòbil i li va ensenyar una xifra.



Els ulls de la Millie es van obrir de cop.



—Esteu de conya.



—No —va dir l’altre, seriós—. El preu ha pujat.



—Això no era part del tracte —va esclatar ella—. Vau fer exactament el que us vaig demanar. Ni més ni menys.



—No exactament —va replicar l’home—. No ens vas dir de…

Millie va interrompre’l

—Això és problema vostre.



—No —va dir ell, acostant-se un pas—. És problema teu.



El silenci es va tornar espès.



—No penso pagar deu mil, havia pagat ja abans cinc mil, que us heu tornat bojos?! —va dir Millie, freda—. No em podeu canviar les condicions després.



—Pensa-t’ho millor —va respondre l’altre—. Tens vint-i-quatre hores abans de dir a la teva nova amiga Nina que tot era una farsa.



Mille, enfadant-se, va respondre:

—Si creieu que em podeu pressionar així, no em coneixeu gens —va dir, mirant-los fixament.



—Tots cedeixen, tard o d’hora.



Quan van marxar, la porta va tornar a tancar-se amb força.



Millie es va quedar dreta al mig del menjador, els punys tancats.



—Maleïts… —va murmurar.



Va agafar el mòbil i va escriure un sol nom.



Nina Winchester

Si aquells homes volien jugar brut, ella no pensava perdre.



Trucant-li per telèfon, uns segons després, es va sentir la veu de la Nina

—Millie, ets tu?

—Nina, no t'ho creuràs…

—No m’espantis…

—Aquells maleïts que ens van atacar, saben on visc i ara m'amenacen que si no els dono una quantitat de diners m'explotaran la casa.



— Què!?

—Sí. Necessito ajuda, Nina. No sé què fer… —la seva veu es va trencar.



Nina es queda callada uns segons.



—Però com és possible? —va preguntar, nerviosa.



—No ho sé —va dir plorant

—. M’estan demanant deu mil, Nina.



—QUÈ?! —va exclamar.



—Sí. Deu mil.



La Nina va començar a hiperventilar.



—Si han anat a per tu… —va fer un altre silenci—. Què fem, Millie? No pots pagar aquella quantitat.



La Millie es va quedar callada una estona, pensant en com continuar aquella farsa que ja havia arribat massa lluny,però Nina interromp el seu silenci.



—Em semblava que tocaria escapar-nos. Et trucaria d’aquí a una hora o dues, no ho sé. Fes les maletes, agafa el mínim per poder viure uns dies fora. Encara no sabia què fer, però havíem de ser ràpides. Adéu.



—Què? Nina, no, un mome-

La Millie va tallar la trucada, se’n va anar a tirar-se al sofà i es va quedar mirant el sostre, perduda. No sabia què fer. No podia deixar que la Nina sabés la veritat, però aquells homes no estaven jugant; sabia que, si intentava escapar, vindrien, i aquesta vegada no només per dir-li la veritat a la Nina…