“Hi ha veritats que només entenem quan ja és massa tard.”



Document recuperat — arxiu restringit

Autor: Daniel.

Classificació: confidencial

Si aquest registre ha arribat fins a vostè, vol dir que jo no he pogut tornar.

Els sintètics de Namaris han descobert el meu laboratori. Era petit, ocult dins una cova abandonada, lluny de qualsevol registre oficial. Sabien que estava treballant en alguna cosa prohibida i vindran a buscar-la.

No puc permetre que se l’enduguin.

El que vaig crear no havia d’existir. Cap protocol autoritza la reconstrucció cognitiva a partir de teixit humà preservat. I, així i tot, ho vaig fer.

La unitat ha estat desenvolupada utilitzant el patró neuronal de la meva filla morta. El seu cervell va ser l’única base estable que vaig trobar per iniciar una consciència funcional. La resta del cos ha estat assemblada amb materials recuperats de les antigues fàbriques de Namaris: peces descartades, estructures sintètiques incompletes, tecnologia abandonada després dels primers conflictes.

No és completament humana.

Tampoc és completament sintètica.

I per això la volen.

Si la capturen, serà desmuntada i estudiada. Si descobreixen que funciona, replicaran el procés. Això no pot passar.

L’he deixada apagada abans de l’enlairament. No està acabada. Encara presenta inestabilitats estructurals i el desenvolupament no ha finalitzat. No podia endur-me-la amb mi: qualsevol escaneig a l’entrada d’Elaris la detectaria immediatament.

Aquí, almenys, pot passar per una menor abandonada.

Si vostè la troba, activi-la només si és imprescindible. Mantingui-la fora de qualsevol autoritat sintètica. Estudiï-la si ho considera necessari, però faci-ho per Elaris, no per convertir-la en una arma.

Jo ja no puc protegir-la.

El que passi a partir d’ara dependrà de qui decideixi veure-hi alguna cosa més que un error.

Projecte: KN-04B

Unitat: P — Prototype

Sèrie: Biocompatible B

Origen: Kanoba–Namaris (quarta iteració funcional)

Designació assignada: Kanoba Namsa



— Daniel, 2109



Expedició a Namaris, any 2115

L’expedició havia estat catalogada com a operació de reconeixement fronterer. Recuperació de restes tecnològiques i verificació d’activitat sintètica en zones abandonades pròximes a Namaris.

El grup avançava amb precaució entre estructures metàl·liques col·lapsades i restes d’instal·lacions antigues mig engolides per la roca. Els sensors registraven interferències constants.

—Lectures irregulars a vint metres —va informar un tècnic.

El responsable de l’operació va aixecar la mà indicant silenci mentre observava la fissura oberta a la paret rocosa.

Van ampliar l’entrada fins a poder-hi accedir.

L’interior no semblava natural.

Cablejat improvisat recorria les parets. Fonts d’energia connectades sense protocol. Peces incompatibles.

Un laboratori.

Abandonat.

Al centre de la cavitat hi havia un mòdul protector encara actiu, connectat a un sistema de suport vital gairebé esgotat.

El responsable de l’expedició s’hi va acostar i va retirar parcialment la coberta.

Es va quedar immòbil.

—Aquí hi ha algú —va dir finalment.

El silenci va durar només un segon abans que el comunicador s’activés amb interferències.

—Unitat avançada, indiqueu posició immediatament —va ordenar la veu de control—. No tenim lectura estable del vostre senyal. Identifiqueu-vos.

Ell va mirar un instant la figura immòbil dins el mòdul abans de respondre.

—Capità científic Elian R. —va dir—. Hem localitzat una menor amb activitat biològica detectable. Repeteixo: activitat neuronal present.

A l’altra banda del canal es va fer un silenci inesperat.

—Capità, confirmeu.

Elian no va respondre immediatament.

Els indicadors continuaven oscil·lant, el ritme estable, les respostes cerebrals coherents.

—Positiu —va respondre finalment—. Activitat cerebral humana confirmada.

La transmissió es va tallar amb una ordre immediata de retorn.

El trasllat va quedar registrat com a recuperació humanitària.

Quan van arribar a Elaris, la menor va ser conduïda directament a les instal·lacions d’anàlisi biomèdica, lluny de qualsevol registre públic. Oficialment, havia estat trobada sola en zona fronterera…

La doctora responsable de l’estudi va assumir la supervisió del cas, na Mireia V.

La menor continuava inconscient.

Els primers informes confirmaven el que ja havien vist a la cova: activitat cerebral completament funcional, patrons neuronals humans, resposta sinàptica estable.

Però la resta no coincidia.

Na Mireia va revisar les lectures en silenci.

Estructures internes artificials coexistien amb teixit orgànic real. Connexions impossibles segons qualsevol protocol conegut. Components sintètics integrats sense signes de rebuig biològic.

No era una pròtesi.

No era una modificació.

Era una construcció.

—Això… —va murmurar— no s’hauria de poder fer.

Va ordenar una exploració completa.

Durant l’escaneig intern van detectar un compartiment ocult, integrat prop del nucli energètic secundari. No apareixia en cap lectura externa.

Na Mireia mateixa va autoritzar l’obertura manual.

A dins hi havia un dispositiu d’emmagatzematge.

Un arxiu.

Va començar a llegir-lo sola.

Quan va acabar, va tancar la pantalla molt lentament.

—Algú l’ha creada —va dir finalment.

N’Elian la va mirar sense preguntar res.

—Funciona? —va dir ell.

Na Mireia va tornar la mirada cap a la menor estirada davant seu.

—Sí.

Va fer una pausa.

—I si funciona… ningú no pot saber d’on ha sortit.

Aquella mateixa nit, l’informe oficial va canviar.

Ja no constava com a unitat recuperada.

Constava com a menor adoptada.



Elaris, any 2128

Quan vaig tornar a obrir els ulls, ja no hi havia cap dubte.

Les mirades havien canviat.

No era la manera com em parlaven, sinó la manera com evitaven fer-ho. El metge mantenia la pantalla apagada. Na Mireia no s’acostava prou. N’Elian observava el terra com si busqués una resposta que ja coneixia.

I, per primera vegada, vaig entendre que el problema no era la meva memòria.

Era jo.

Na Mireia va ser la primera a parlar.

No em mirava com una mare. Tampoc com una metgessa. Hi havia alguna cosa més difícil de sostenir als seus ulls: culpa.

—Hi ha coses que no et vam explicar —va dir finalment.

Vaig riure sense humor.

—Ja ho sé.

El silenci es va estendre entre nosaltres. A fora, el soroll constant de l’hospital continuava com si res no hagués canviat.

—Els episodis que tens… —va continuar ella— no són una malaltia mental.

Aquelles paraules em van travessar més que qualsevol diagnòstic.

—Llavors què és?

Na Mireia va inspirar profundament, com si hagués estat ajornant aquell moment durant anys.

—Quan et vam trobar… no estaves acabada.

Vaig notar com alguna cosa dins meu es tensava.

—Trobar?

N’Elian va aixecar el cap.

—A la frontera —va dir baix—. Durant una expedició.

Les peces van començar a encaixar massa ràpidament. Les revisions constants. Les proves mèdiques des de petita. Les càmeres. Els silencis.

—No era una adopció —vaig dir.

Ningú no ho va negar.

Na Mireia va continuar, amb la veu controlada.

—El teu sistema cognitiu estava en desenvolupament. Part del teu cervell funcionava amb patrons humans reals… però la integració no es va completar mai.

Vaig recordar els buits.

Els moments en blanc.

Les paraules que desapareixien abans d’arribar.

—Els teus records no fallen perquè els perdis —va dir ella—. Fallen perquè el procés encara intenta estabilitzar-se.

Va fer una pausa curta.

—I ara s’està degradant.

El món es va tornar estranyament silenciós.

—Vols dir que… m’estic apagant?

Na Mireia no va respondre immediatament.

Aquell silenci va ser suficient.

Vaig pensar en en Darel.

I vaig entendre per què no havia pogut salvar-lo.

Per què el meu cor no servia.

No perquè no volgués.

Sinó perquè mai havia estat fet per funcionar com el seu.

Una alarma suau va sonar al passadís.

N’Elian es va girar immediatament.

Una infermera va aparèixer a la porta.

—La situació d’en Darel ha empitjorat.

No vaig esperar que acabés la frase.

Ja corria.

Quan vaig entrar a l’habitació, el soroll de les màquines era l’única cosa que semblava estable.

En Darel estava pàl·lid. Massa quiet. La respiració assistida marcava un ritme que ja no li pertanyia del tot.

Va girar lleugerament el cap quan em va veure.

I, malgrat tot, va somriure.

—Has tornat.

La seva veu era feble, però encara era ell.

Vaig acostar-me al llit i li vaig agafar la mà amb cura, com si qualsevol moviment pogués trencar aquell instant.

—Sempre torno —vaig dir.

Durant uns segons no vam parlar. Només ens miràvem, com si intentéssim memoritzar-nos abans que fos massa tard.

—Ja ho saps? —va murmurar ell.

No vaig preguntar què volia dir.

Vaig assentir.

—Sí.

Els seus dits es van tancar amb dificultat al voltant dels meus.

—No m’importa.

Aquelles paraules em van trencar més que qualsevol diagnòstic.

—Darel…

—Ets tu —va dir—. Això és l’únic que importa.

Vaig notar com les llàgrimes em queien sense poder evitar-ho.

Volia explicar-li-ho tot. Dir-li què era. Dir-li per què el meu cos fallava, per què no havia pogut salvar-lo.

Però ja no era necessari.

Ell només em mirava.

Com sempre.

—Tinc por —va confessar.

Vaig apropar el front al seu.

—Jo també.

La màquina va emetre un senyal irregular.

El seu batec disminuïa lentament.

—Recorda’m —va dir gairebé sense veu.

Va tancar els ulls.

—Sempre.

El monitor va traçar una línia inestable.

Després una altra.

I finalment, silenci.

No vaig cridar.

No vaig moure’m.

Només vaig continuar sostenint-li la mà, esperant un moviment que ja no arribaria.



2129

Amb el temps vaig entendre que recordar no sempre significa conservar.

Hi ha records que es desgasten encara que intentis protegir-los. Instants que s’escapen lentament, com si mai haguessin estat del tot teus.

Encara puc veure’l assegut al meu costat, mirant el mar sense dir res. Recordo la manera com pronunciava el meu nom.

De vegades tinc por d’estar inventant-lo.

Daniel va escriure que jo no estava acabada. Que potser mai no ho estaria. Durant molt de temps vaig pensar que aquell era el meu error.

Ara entenc que potser no era un defecte.

Potser només significava que podia aprendre coses que ningú no havia previst. Que podia sentir allò que no havia estat programat.

Potser no vaig poder ser humana…

però el que vaig sentir sí que ho era.

I mentre encara el recordi, alguna cosa d’ell continuarà viva dins meu.

Com si el seu cor hagués trobat finalment un lloc on continuar bategant.

Potser estimar era això.

Continuar existint dins d’algú altre, fins i tot quan tot s’acaba.

I si estimar també era un error…

aleshores jo volia continuar sent-ho.

Perquè, encara que el temps acabi esborrant-ho tot, hi ha alguna cosa que continua resistint dins meu.

No el que vam arribar a ser.

Sinó tot allò que vam imaginar junts i que mai no va tenir temps d’existir.

Els records del que no vàrem ser.



— Kanoba Namsa, 2129





Si el temps esborra el que vam ser,

i el record s’apaga lentament,

que el mar conservi el teu batec

quan jo ja no el recordi conscient.



Si un dia oblido la teva veu,

i el teu rostre es perd dins meu,

que el vent repeteixi en silenci

allò que el cor mai no va creure seu.



I si estimar va ser un error,

que ningú no el vulgui esborrar,

perquè fins i tot en l’oblit

encara et continuaré estimant.



— La teva ombra