“Mirar no sempre vol dir entendre.”



Elaris, any 2129



Amb el temps he après que la memòria no sempre assenyala el moment important. Aquell dia vaig recordar el que passava davant meu.



Aquell matí feia olor de desinfectant als passadissos del bloc on vivíem; feia anys que s’havia anat instal·lant als edificis, com si la ciutat sencera hagués après a netejar-se massa sovint. Ja no érem nens. Havíem crescut compartint moments i una manera estranya d’estar junts.



Sortíem de casa. Anàvem cap al centre, a un cinema petit que encara resistia, era molt antic, sempre me'n recordo d’ell perquè té el mateix nom que la meva professora de català, n’Augusta. Després, baixaríem fins al passeig marítim, caminaríem a tocar de l’aigua encara que fes vent.

Caminàvem molt a prop. Tant, que els nostres braços es tocaven gairebé tot el temps. Quan em mirava, ho feia només un instant, però aquell instant era ple. Em va agafar la mà amb naturalitat, com si aquell gest fos una continuació lògica de tot el que no dèiem. Sempre em posava molt nerviosa.



Tenia uns ulls marrons preciosos on es reflectia el brillant de les llums del carrer. Quan m’observava des d’aquella alçada, jo sempre tenia la sensació que el món es feia una mica més petit, més manejable.



—Si arribem d’hora… ens asseiem al final.—va dir, amb aquell to tranquil i un somriure.



—Com sempre.—vaig respondre, somrient també, sense adonar-me’n.



La seva mà es va tensar dins la meva.



—Namsa…—va murmurar.



Es va aturar i es va portar la mà lliure al pit, sense dissimular-ho.



—Aquí. Em fa mal aquí. Molt.



Li vaig posar la meva mà allà on ell assenyalava. El batec era ràpid.



—Des de quan?

—Ara. De cop. No és normal.—va dir, preocupat.



Va intentar fer un pas més. La respiració se li va trencar de sobte. Els ulls se li van obrir massa.



—No puc…

I llavors va caure.



El cos li va fallar de cop i es va desplomar contra la paret. El seu pes es va tornar estranyament inert.



—Darel!

Em vaig posar al seu costat i li vaig subjectar el cap perquè no es colpegés. La respiració era irregular. Vaig acostar-li l’orella al pit. El batec hi era, però desordenat, erràtic.



Tot el que havia estat bonic un minut abans va desaparèixer. El cinema. El passeig marítim. El mar que encara no havíem vist. Els seus ulls i el meu somriure. El món es va reduir a aquell replà estret i al soroll trencat de la seva respiració.



Vaig demanar una ambulància sense pensar-ho, perquè no estava disposada a perdre algú que, fins i tot en els meus pitjors moments, sempre ho havia donat tot per mi. No recordo exactament quines paraules vaig fer servir; només la sensació que la veu no em sortia com sempre.



Mentre esperava, una pantalla comunitària repetia notícies de frontera: alerta, zona restringida, protocol. El món continuava parlant de guerres llunyanes mentre jo intentava retenir algú que se m’estava escapant als braços.



La tarda que havíem imaginat van quedar enrere i havia passat a ser un dels pitjors records.



L’ambulància va arribar amb una rapidesa que em va semblar irreal. Tot va passar de pressa. Jo anava darrere, sense separar-me’n ni un segon.



—Què ha passat?

Vaig intentar explicar-ho, però les frases em sortien trencades.



—Dol al pit —vaig dir—. S’ha marejat… i ha caigut.



No sé qui la va anotar la informació. Només recordo com comprovaven la respiració, com li col·locaven sensors i com algú deia, amb una veu sorprenentment calmada:

—Està inconscient, però estable.



Aquelles paraules em van sostenir durant tot el trajecte.



A l’hospital, els passadissos blancs semblaven infinits. El van fer entrar ràpidament en una sala i jo vaig intentar seguir-lo.



—Vull passar amb ell —vaig dir.



—No pot ser —em van respondre—. Ha d’esperar aquí.



Em vaig quedar fora, amb les mans encara tremolant.



Va ser aleshores quan va aparèixer n’Elian. Venia sol. Es va aturar davant meu un instant.



—On és?

—Dins —vaig dir—. Està inconscient, però diuen que està més tranquil.



Va assentir, sense dir res més i, es va asseure al meu costat. Cap dels dos no parlava. Només esperàvem.



El temps dins l’hospital no avançava. Jo mirava la porta tancada de la sala on havien entrat en Darel i intentava recordar com era respirar sense pensar-hi.



Va ser un metge qui ens va fer passar. Parlava amb aquella veu neutra que no promet res, però tampoc no menteix.



—El vostre fill ha patit un episodi cardíac greu —va dir el metge, mirant sobretot n’Elian—. No és el primer, tot i que potser sí el primer amb aquesta intensitat.



—Però… està fora de perill? —va preguntar ell.



El silenci abans de la resposta va ser massa llarg.



—Ara mateix està estable —va dir finalment—. Però el seu cor no funciona com hi hauria. Fa temps que arrossega una patologia que s’ha anat agreujant.



Jo no entenia totes les paraules. Només entenia una cosa: això no era passatger.



El metge va continuar explicant proves, riscos, possibilitats. Jo assentia. Només vaig reaccionar quan va dir una paraula concreta.



—Trasplantament.



—Vol dir… —va començar n’Elian.



—Vol dir que, a llarg termini, és una opció que s’haurà de valorar —va dir el metge—. Però no és immediata. I no és senzilla.



Vaig notar com alguna cosa dins meu es posava en alerta, encara sense forma.



Va ser aleshores quan vaig sentir uns passos darrere nostre.



—Què ha passat?

La veu de na Mireia va tallar l’aire. Portava encara la roba de feina.



—Ha patit un episodi greu —va dir el metge—. El cor.



Na Mireia va tancar els ulls un instant. Després els va tornar a obrir amb una rapidesa que em va incomodar.



—Ja ho sabíem —va dir—. Feia temps que ho controlàvem.



Vaig notar com alguna cosa em cremava per dins.



—Com que ho sabíeu? —vaig dir—. I no m’ho havíeu dit?

—No volíem preocupar-te —va respondre ella, sense alçar la veu—.

Aquella resposta em va fer mal.

—És el vostre fill —vaig dir—. I jo visc amb ell.



Na Mireia no va contestar de seguida. Em va observar amb una atenció nova, diferent.



—Precisament per això —va dir—. Has passat un ensurt molt fort.



Va ser llavors quan vaig notar el canvi.

—Tu estàs bé? —va preguntar ella.



—Sí —vaig dir—. Només… cansada.



No ens van deixar quedar. Ens ho van dir amb una naturalitat que feia mal: no hi havia llits, no hi havia res a fer aquella nit. En Darel dormia, connectat a màquines que feien una feina que jo no podia entendre i, nosaltres sortíem per la mateixa porta per on havíem entrat, com si res no hagués passat.



El cotxe avançava lent pels carrers gairebé buits. N’Elian conduïa amb les dues mans rígides al volant. Na Mireia mirava endavant, massa quieta. A la ràdio sonava La Balanguera, fluixa. Sense adonar-me’n, la vaig començar a cantar. Era la meva cançó preferida des de petita.

A mitja frase, la veu se’m va trencar.



Va ser un soroll estrany que em va sortir de la gola. Vaig intentar continuar cantant, però no vaig poder.



El món es va apagar.



—Namsa?

—Para —va dir na Mireia de cop—. Para el cotxe.



N’Elian es va aturar. No sé quant temps va passar. Després vaig saber que havien estat uns quinze minuts.



Quan vaig tornar, el cap em pesava com si l’haguessin buidat. La llum del carrer em feia mal als ulls. Em costava entendre on era.



—Namsa? —va dir na Mireia, molt a prop.



—Ens sents? —va repetir n’Elian.



—Sí… —vaig dir.



—Què t’ha passat? —va preguntar la Mireia.



Vaig tancar els ulls un moment.



—A vegades em marejo molt —vaig dir—. Tant que és com si el cervell se’m quedés en blanc.



—En blanc com? —va preguntar n’Elian.



—Com si no recordés res —vaig dir—. Absolutament res. Ni on soc, ni què estava fent.



—Aquella vegada em va passar tan fort que em vaig desmaiar —vaig continuar—. No perquè estigués trista. Simplement… em vaig quedar buida.



Ho vaig dir i varen saber que parlava d’aquell primer cop. Del que havia intentat no recordar.



N’Elian va sospirar.



—Això no és normal —va dir—. I no és només cansament.



No em mirava a mi. Mirava la carretera, com si ja estigués pensant més enllà.



—Hem de portar-la a algun lloc —va afegir—.

La Mireia va assentir, sense discutir-ho.



—Sí —va dir—. Algú que sàpiga tractar aquest tipus de problemes.



Jo no vaig contestar. La Balanguera encara sonava, però ja no recordava la lletra.



Només sabia una cosa: alguna cosa dins meu no funcionava com hi hauria.



I ningú no sabia explicar-me per què.



Després que la Mireia i l’Elian parlessin en veu baixa, sense mirar-me gairebé, em van dir que abans de tornar a l’hospital calia passar per un altre lloc. No em van preguntar si volia. Només em van explicar que era necessari.



La consulta de psiquiatria feia olor de net. La dona que em va atendre no va perdre temps amb paraules suaus. Davant seu hi havia les proves que m’havien fet, registres, gràfics que jo no entenia.



—El que mostren aquestes proves no és transitori —va dir—. No és una reacció puntual a l’estrès.



Va aixecar la mirada.



—Parlem d’un trastorn greu de desconnexió i deteriorament de la memòria. Els episodis que tens no només es repetiran: s’intensificaran.



Vaig notar com se’m glaçaven les mans.



—Té cura? —vaig preguntar.



No va respondre immediatament.



—No —va dir finalment—. No una cura real. El que podem fer és intentar frenar-ho. Però hi haurà pèrdues.



—Quines pèrdues?

—Records. Continuïtat. Identitat.



Aquella paraula em va travessar.



—Vol dir que deixaré de ser jo?

La psiquiatra no va negar-ho.



—Vol dir que arribarà un moment en què et costarà reconèixer què forma part de tu i què no.



Quan vaig sortir d’allà, no plorava. Sentia alguna cosa pitjor: la sensació que el temps que em quedava sent jo mateixa era limitat.



Seguidament.



—En Darel ha empitjorat —ens van dir a l’hospital.



El cor fallava més ràpidament del previst.



Quan vaig entrar a l’habitació, em va mirar com si m’hagués estat esperant tota l’estona.



—Pensava que no tornaries —va dir.



—Sempre torno —li vaig respondre.



Namsa… —va dir—. Si tot això acaba malament…

—No —el vaig tallar—. No parlis així.



Em va mirar amb una tristesa que em va fer mal físic.



—T’estimo —va dir—. I no t’ho havia dit mai perquè tenia por de perdre-ho tot.



Vaig tancar els ulls un segon.



—Jo també —vaig dir—. I potser per això he de dir-te una cosa.



Vaig sospirar.



—A mi també em passa alguna cosa —vaig dir—. Però no és com el teu cor. El meu problema no em mata de cop.



—És pitjor —vaig afegir—. Em va desfent a poc a poc. Hi ha moments en què el cap se’m queda completament en blanc, com si algú apagués el que soc.



—M’han dit que no té cura —vaig continuar—. Que no és temporal. Que no hi ha cap tractament que ho pugui arreglar del tot. Només poden intentar frenar-ho… i ni tan sols saben si funcionarà.



La veu em tremolava.



—Perdré records —vaig dir—. Moments sencers. Persones. Potser un dia no sabré qui ets. Ni qui soc. Em convertiré en algú ple d’oblits, sense continuïtat, sense passat.



La seva mà va tremolar dins la meva.



—No diguis això…

—És la veritat —vaig dir—. I és irreversible.



Vaig aixecar la mirada, amb una calma estranya, decidida.



—Per això t’he de dir una altra cosa.



—Dona’m el teu temps —vaig dir—. I jo et donaré el meu cor.

El silenci va ser absolut.



—Si et dono el meu cor —vaig continuar, amb la veu trencada—, tu podràs viure. I si tu vius… alguna part de mi també ho farà.



—No vull un futur on no hi siguis —vaig dir—. No vull recordar res si tu no hi ets per donar sentit als records.

Em vaig girar cap al metge, encara sense deixar-li anar la mà.



—Feu les proves —vaig dir—. Si us plau. Només vull saber si és possible.



El metge va assentir, seriós.



—Hem de comprovar la compatibilitat —va dir—. No és immediat.



L’espera va ser interminable. Ens van separar. Em van fer analítiques, escàners, proves que no entenia.

Quan finalment ens van tornar a fer passar, ho vaig entendre abans que parlessin. Ho vaig veure a les cares.



El metge va negar amb el cap molt a poc a poc.



—No hi ha compatibilitat —va dir—. Ho hem revisat tot.



—Reviseu-ho una altra vegada —vaig dir—. Si us plau.



Va baixar la mirada.



—No es pot fer.



—Per què? —vaig preguntar, amb llàgrimes que ja no podia contenir—.



Va trigar uns segons a respondre.



—Perquè el teu cos no respon com hi hauria —va dir finalment—.

No compleix els criteris de compatibilitat humana.



El que sentia era real.

L’amor també.

Però el meu cor…

…