“Hi ha records que fan més mal que la veritat.”
Document recuperat no enviat. Registre personal.
Autor: Daniel. Temps restant: menys de tres minuts.
No queda gaire temps.
Ho han descobert. No el que soc, sinó el que he fet.
No han volgut escoltar.
Un dels sintètics ha activat una càrrega a la base.
No era part del pla, però tampoc m’ha sorprès.
L’experiment ha funcionat. No com esperaven, sinó millor.
Ha superat els límits previstos, i potser també els ètics.
Per això no podia quedar-se aquí.
Si aquesta nau no surt ara, tot desapareixerà amb ella.
I no estic disposat a permetre-ho.
No sé què en quedarà de mi després d’això.
Però sé que el que he creat mereix més temps del que jo tindré.
— Daniel, 2109
Elaris, any 2129
De vegades penso que el món no és real.
Però tothom diu que això no és culpa meva.
Jo els vull creure.
No sé si algun dia aquestes paraules quedaran atrapades en algun lloc on només arriben els records.
Potser no a tu, potser ni tan sols a mi.
Però ara que tot ja ha passat, sé que hi ha coses que només es veuen quan ja no hi són.
Tot va començar molt abans que jo sabés que alguna cosa podia acabar-se. En aquell temps, els dies tenien una estructura senzilla, gairebé repetitiva i jo hi trobava una calma que ara em sembla estranya. Vivíem en un pis petit, en un carrer on sempre feia la mateixa olor de pa acabat de fer al matí i de pluja a la tarda. No hi havia res extraordinari en això i, potser per això ho recordo amb tanta precisió.
Ens coneixíem des que jo tenia sis anys. Ell en tenia vuit. Jo vaig arribar a casa seva amb una motxilla massa gran per al meu cos i un silenci que ningú no va saber com omplir. Em van dir que a partir d’aquell dia seria la seva germana, encara que no compartíssim sang. Ell no va fer cap pregunta. Em va ensenyar la seva habitació, em va deixar el costat del llit que donava a la finestra i va decidir, sense dir-ho en veu alta, que jo formava part del seu món.
Els anys que van venir després d’aquell dia van passar sense fer gaire soroll.
Era l’any 2116 quan vaig començar a sentir-me realment part d’aquella casa. Vivíem tots quatre en aquell mateix pis petit, amb els mateixos horaris i les mateixes rutines que semblaven no canviar mai.
Els nostres pares, na Mireia i n’Elian, no parlaven gaire del passat. Jo sabia que m’havien adoptat, però no en preguntava res més. Em van dir que no sempre totes les històries tenen explicacions senzilles i, jo vaig aprendre a acceptar-ho.
Ell es deia Darel. A l’escola era tranquil, d’aquells que no destaquen ni per parlar massa ni per fer-se invisibles del tot. A casa era diferent. Sabia exactament on anaven les coses, quin soroll feia cada porta i quins silencis no calia trencar. Jo el seguia sense adonar-me’n, perquè així era més fàcil aprendre com funcionava tot.
Va ser també en aquell temps quan vaig començar a fixar-me en petites coses que, aleshores, no vaig saber llegir. No eren prou greus per preocupar ningú, però sí prou constants per cridar-me l’atenció. En Darel arribava més cansat a casa. De vegades s’asseia uns minuts abans de deixar la motxilla, com si necessités recuperar l’alè. Altres cops s’aturava a mig camí, fingint que mirava alguna cosa que li havia cridat l’atenció. Jo ho observava en silenci, sense preguntar res, perquè ell mai no semblava voler explicar-ho.
D’una altra banda, hi havia coses de les quals la gent preferia no parlar. No perquè no existissin, sinó perquè posar-les en paraules les feia més reals del que convenia.
L’altra part del planeta s’anomenava Namaris. Era així com apareixia als mapes i als titulars que passaven ràpidament per les pantalles públiques. Allà, els sintètics havien establert la seva pròpia manera d’existir, separada de la humana. La guerra havia començat feia anys, abans que jo pogués entendre què volia dir exactament aquella paraula. No era una guerra constant ni visible, sinó una successió de conflictes, acords trencats i fronteres que s’anaven endurint amb el temps. A casa, però, aquell nom gairebé no es pronunciava mai.
Els nostres pares el coneixien massa bé per parlar-ne amb lleugeresa. Tant na Mireia com n’Elian eren científics, formats en una època en què encara es creia possible una convivència diferent. Però era na Mireia qui continuava plenament implicada en projectes relacionats amb la tecnologia avançada i les seves conseqüències, assumint responsabilitats que sovint la mantenien fora de casa fins tard. N’Elian, en canvi, havia deixat la recerca per quedar-se amb nosaltres. Era ell qui s’encarregava del dia a dia, dels horaris i d’aquella calma aparent que mantenia la casa en equilibri mentre el món de fora es desordenava.
La meva infància va ser dura. Jo em deia Namsa i, a l’escola això no sempre era fàcil. No tenia una forma coneguda; potser els meus pares biològics me’l van posar perquè no sabien quin altre nom donar-me. Alguns nens se’n reien, el deformaven fins que deixava de semblar meu. Al principi no sabia com respondre, em feia petita, callava, esperava que passés. Però en Darel sempre apareixia abans que jo hagués de dir res. Es col·locava al meu costat i mirava fixament fins que els altres marxaven. Aquella presència era suficient. Ell continuava pendent de mi, com si aquella fos una responsabilitat que ningú li hagués encarregat. Caminàvem junts fins a casa, encara que no coincidíssim sempre a la sortida. I si algun dia jo arribava abans, sabia que el trobaria més tard, assegut al banc de sempre, aquell tan bonic blau, esperant sense presses.
Amb els anys, les coses van començar a canviar d’una manera tan gradual que gairebé no me’n vaig adonar. Ens fèiem grans. Els nostres pares passaven cada cop menys temps a casa; deien que les expedicions a Namaris s’allargaven, que els projectes exigien presència contínua. N’Elian ens deixava notes a la nevera. Na Mireia trucava tard, amb la veu cansada. Ens van donar més llibertat perquè no hi havia cap altra opció. I nosaltres vam aprendre a ocupar la casa sols.
A casa, en Darel i jo compartíem més estones que mai. Sopars improvisats, pel·lícules a mitges, silencis llargs que no molestaven i contacte visual. Però a l’escola tot era diferent. Ell havia començat a moure’s amb altres nois, a parlar més baix, a mirar cap a un altre costat quan jo m’acostava. Aquella edat en què tot canvia de lloc i ningú sap ben bé on posar-se.
Jo ho entenia. Però no deixava de fer mal.
Aquell hivern, les vacances de Nadal van arribar sense fer soroll. La casa estava més buida del que hauria d’haver estat. Els pares gairebé no hi eren i en Darel passava moltes hores tancat a la seva habitació. Jo em sentia estranyament invisible. No passava res concret, però tot pesava una mica més. M'anava a dormir tard, m’oblidava de menjar, em quedava mirant la finestra sense saber per què.
Un matí, mentre preparava el berenar, em vaig marejar. Va ser breu. El terra semblava massa lluny i, després, res. Quan vaig obrir els ulls, era estirada al sofà, amb en Darel assegut al meu costat, més pàl·lid que jo.
Això és el que recordo amb més claredat quan vaig tornar en mi: la seva cara, quieta, massa atenta. Posteriorment, el silenci. Tot va continuar com si no hagués passat res. Ningú no va fer preguntes, ningú no va insistir. I jo tampoc.
Aquella nit, però, no vaig poder dormir. Em vaig aixecar en silenci i vaig anar fins al menjador. Les llums estaven apagades i la casa semblava diferent, com si fos una altra quan tothom dormia. Vaig activar les gravacions de les càmeres de seguretat gairebé sense pensar-ho. Necessitava saber què havia passat mentre jo no hi era.
Em vaig veure a mi mateixa a la cuina, dreta, preparant el berenar. Tot semblava normal fins que, de cop, el meu cos va cedir. La imatge em va colpir més del que esperava.
Vaig rebobinar. Un cop. Dos. Tres. No hi havia cap senyal previ, cap advertiment.
Després vaig veure en Darel entrar corrents. El gest se li transformava en el mateix instant que em veia a terra. Em va aixecar amb una cura gairebé exagerada, em va estirar al sofà i es va quedar allà, agenollat, mirant-me com si jo pogués desaparèixer si apartava la vista. Va trucar als pares amb les mans tremolant. Parlava de pressa, sense acabar les frases. No reconeixia l’escena. No perquè fos estranya, sinó perquè mai l’havia vist així.
Vaig apagar les gravacions abans que el vídeo acabés. No volia veure’m despertar. Em vaig quedar una estona dreta, intentant entendre per què aquella imatge m’havia fet tant de mal.
L’endemà al matí, na Mireia em va observar amb una preocupació que no li coneixia. Em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que sí. Va dubtar un moment abans de parlar de nou. Em va dir que potser només era una mala ratxa. Que a vegades el cos respon al que el cap no sap dir. Va afegir, amb veu suau, que potser tot allò tenia a veure amb els meus pares biològics. Que Nadal sempre remou coses que creiem superades.
Jo li vaig dir el mateix que ja li havia dit altres vegades: que no els recordava. Que, si pensava en ells, només em venien al cap formes borroses, siluetes sense rostre.
Jo tampoc entenia per què m’havia passat allò. No sabia posar-li un mot, ni trobar-hi una causa clara. Després de parlar amb na Mireia, de dir-li que no tenia res a veure amb els meus pares biològics, em vaig quedar amb la sensació incòmoda que la resposta no era allà on tots la buscaven. Però tampoc sabia on més mirar.
Aquella tarda vaig tornar a pensar en les imatges de les càmeres. No en el moment en què vaig caure, sinó en el que va venir després. En la manera com en Darel s’havia mogut, com si el cos li hagués respost abans que el cap. En la cura amb què m’havia estirat al sofà, en la urgència silenciosa dels seus gestos. No semblava por. Hi havia alguna cosa més que no sabia interpretar.
A partir d’aquells dies, també vaig començar a adonar-me que no tots els records em pertanyien de la mateixa manera. Hi havia converses que havien passat, però que no aconseguia situar enlloc, moments que se m’esmunyien quan intentava recuperar-los. De vegades explicava alguna cosa i els altres em deien que no havia estat així. No era constant, però prou freqüent per fer-me dubtar. Vaig pensar que era cansament, o aquella tristesa difusa que ningú no sabia acabar d’explicar. I vaig decidir no donar-hi més voltes.
Em vaig sorprendre tornant-hi una vegada i una altra, repassant aquell record com si fos una escena que encara no havia acabat d’entendre. No era ell qui em preocupava. Era el que m’havia passat a mi. Però, malgrat això, sempre acabava tornant al mateix punt: a la seva mirada, a aquella tensió que no li coneixia, a la manera com havia estat pendent de mi sense demanar res a canvi.
No vaig arribar a cap conclusió. Només vaig saber que alguna cosa havia canviat, encara que no sabés dir exactament què. I que, a partir d’aquell moment, hi havia pensaments que ja no venien sols, sinó que em buscaven.
Potser encara no entenia el meu cos. Potser tampoc entenia del tot el que començava a sentir. Però sí que sabia una cosa: el que m’havia passat no es podia explicar tan fàcilment com tothom semblava creure.
Seguidament, aquells dies, el món continuava dividit i la guerra continuava sent una paraula que ningú no volia pronunciar. A casa, els silencis convivien amb nosaltres com una cosa inevitable i, jo intentava ordenar records que no sempre obeïen. Darel era a prop d’una manera estranya: no deia gaire, però em mirava com si hi hagués coses que no sabia dir. Hi havia gestos, miradetes i silencis massa llargs, no semblava res casual. I enmig d’això, vaig començar a entendre que allò que ens unia no era només el passat compartit, sinó alguna cosa nova que tots dos preferíem callar.
“I encara ara, mirant-ho des de lluny,
sé que aquell va ser el moment en què
vam començar a estimar-nos sense saber-ho.”
– Namsa, feta de records, 2129
Un món partit en dues veritats,
humans i sintètics, temps separats.
Una guerra llunyana que aprèn a callar,
mentre el dia a dia continua passant.
Entre records fràgils que no sé guardar,
i silencis que ningú vol trencar,
va néixer un vincle fet de mirar,
com si el futur ja ens volgués recordar.
–La meva ombra
