Va passar una setmana, després dues, després un mes. I el silenci es feia més pesat cada dia. Era com portar un monstre a dins, un monstre que s’alimentava de por, de vergonya, de culpa. Un monstre que creixia cada vegada que ella callava. Un monstre que li xiuxiuejava a l’orella que no valia res, que ningú la creuria, que era culpa seva. I com més temps passava, més arrelava aquella veu fosca dins del seu cap, com si fos una veritat impossible de qüestionar.

Els dies es van tornar mecànics. Es llevava, anava a classe, assentia quan algú li parlava, fingia riures que no sentia. Tot semblava normal des de fora. Però per dins, tot estava trencat. Hi havia una esquerda invisible que ho partia tot en dues meitats: l’abans i el després. I ningú més semblava veure-la.

Una tarda, mentre caminava cap a casa, va sentir passos darrere seu. No era ell. Ho sabia. Però el cos va reaccionar igual: el cor accelerat, la respiració tallada, les mans fredes. Els records li van envaïr la pell com una descàrrega elèctrica. Es va quedar paralitzada fins que la persona la va avançar sense ni mirar-la. Quan va poder tornar a respirar, va sentir una ràbia nova. Una ràbia que no havia sentit mai. Una ràbia contra el món, contra ell, contra ella mateixa, contra el silenci. Contra aquella por que li havia robat la veu.

Va començar a adonar-se que el silenci no la protegia. Només el protegia a ell. Cada vegada que evitava pensar-hi, cada vegada que feia veure que no havia passat, el monstre somreia. I ella s’anava fent més petita.

Aquella nit es va tancar a l’habitació i, per primera vegada des de l’incident, va plorar. Va plorar fins que li va faltar l’aire. Va plorar tot el que havia contingut durant setmanes. Va plorar la ràbia, la por, la confusió. Va plorar la innocència que sentia que li havien arrabassat. Va plorar fins que el cos li va demanar descans i la veu se li va trencar en un silenci diferent, menys pesat.

I enmig del plor, una idea li va travessar la ment com un llampec:

"Si no ho dic, ell guanya."

La frase va quedar suspesa dins seu. No com una obligació, sinó com una veritat clara. No parlar la feia còmplice d’un silenci que no havia triat.

Va baixar les escales amb les cames tremolant. Cada graó semblava més alt que l’anterior. La mare estava al sofà, llegint. Quan la va veure, va somriure amb aquella calma quotidiana que fins llavors havia estat refugi.

—Què tal el dia?

Ella va obrir la boca, però no va sortir cap paraula. Només llàgrimes. Llàgrimes que ja no podien esperar més. La mare va deixar el llibre i es va aixecar de seguida, amb el rostre transformat per la preocupació.

—Què passa? Què tens?

I llavors, finalment, ho va dir. No tot. No amb detalls. Només el necessari. Només el que podia. Només el que li permetia respirar. Les paraules sortien trencades, desordenades, però reals. I amb cada frase, el monstre semblava encongir-se una mica.

La mare la va abraçar amb força. Una força que ella no sabia que necessitava fins aquell moment. Una força que no preguntava, que no jutjava, que no dubtava. Una força que li va fer entendre que no estava sola. Que no ho estaria mai més.

—Això no és culpa teva —va murmurar la mare, amb la veu trencada—. No estàs sola. No ho estaràs mai més.

Aquelles paraules van començar a fer forat dins la foscor. No van esborrar el dolor, ni van desfer el que havia passat. Però van obrir una escletxa. Una petita finestra per on entrava aire.

Aquella nit, per primera vegada des de l’incident, va dormir. No bé. No tranquil·la. Però va dormir. I en el silenci de la matinada ja no hi havia només por. També hi havia la certesa que havia fet el primer pas.

I l’endemà, quan es va mirar al mirall, encara no es reconeixia del tot. Les ombres seguien allà. Les cicatrius invisibles també. Però hi havia una cosa nova als seus ulls: una espurna. Petita, fràgil, però real.

Una espurna que deia:

"No m’has destruït."

I, per primera vegada, va creure que potser era veritat.