Feia dies que no podia dormir. Les nits s’havien convertit en un espai perillós, un lloc on el silenci era massa profund i els records massa sorollosos. Quan tancava els ulls, tot tornava: no la imatge exacta, perquè el cervell havia decidit esborrar-la, sinó la sensació. Aquella sensació enganxosa, freda, invasiva, que li havia quedat clavada a la pell com una taca que no marxava. No recordava la seva cara, ni la seva veu, ni el moment exacte en què el món es va trencar. Però recordava el buit. Un buit que encara avui li xuclava l’aire.



Aquella nit havia sortit amb les amigues. Havien rigut, havien ballat, havien fet fotos que després ningú miraria. Tot semblava normal. Tot semblava segur. I després… després hi havia un forat negre. Un tros de temps que no sabia omplir. Un tros de vida que no sabia com explicar. Només sabia que, quan va tornar en si, ja no era la mateixa.



Quan arribà a casa, la mare li preguntà si tot havia anat bé. Ella va dir que sí. Va somriure. Va pujar les escales com si fos un robot programat per no fallar. I només quan va tancar la porta de l’habitació, el somriure es va trencar com un vidre massa tensat. Es va deixar caure al terra, amb l’esquena contra la porta, i va sentir com el cos li tremolava sense control. No plorava. No podia. Era com si el cos hagués decidit que sentir era massa perillós.



Va anar al mirall. Es va mirar fixament. Els ulls eren els mateixos, però la mirada era estranya, com si algú li hagués robat la llum. Va aixecar la samarreta i va veure marques que no recordava haver-se fet. Va apartar la mirada de seguida. No podia suportar-ho. No podia suportar-se.



Aquella nit va obrir una llibreta que feia anys que no utilitzava. Va escriure amb lletra tremolosa:

"No sé què m’ha passat. Només sé que ja no sóc la mateixa. I no sé si algun dia podré tornar a ser-ho. Tinc por. Tinc por de mi mateixa, del meu cos, del meu record. Tinc por de parlar. Tinc por de callar. No sé què fer."

Quan va tancar la llibreta, va sentir que el món s’havia fet massa gran per a ella. Massa sorollós. Massa perillós. I, alhora, massa buit.



Aquella nit va ser la primera d’una llarga cadena de nits sense descans. I ella encara no sabia que el pitjor no era el record, sinó el silenci que vindria després.