Els dies següents van passar com si fossin una pel·lícula que ella mirava des de fora. Tot es movia, tot avançava, però ella no hi era del tot. Es llevava, es vestia, anava a classe, somreia quan tocava, assentia quan li parlaven. Ningú sospitava res. Ningú veia com li tremolaven les mans quan algú caminava massa a prop. Ningú notava com s’ofegava quan algú li tocava l’espatlla per cridar la seva atenció. Ningú percebia com el seu cos es tensava cada vegada que sentia passos darrere seu. Era com si hagués après a respirar només per sobreviure, no per viure.



El món continuava girant, però ella s’havia quedat atrapada en un punt fix. Tot el que abans li semblava normal ara li resultava estrany, com si hagués tornat a un lloc que coneixia, però que ja no reconeixia. Els passadissos de l’institut, que abans li semblaven plens de vida, ara eren corredors freds, massa llargs, massa plens de sorolls que li perforaven el cap. Les rialles dels companys li sonaven llunyanes, com si vinguessin d’un altre planeta.



A classe, la professora parlava de literatura, però ella no la podia escoltar, ella només sentia un brunzit llunyà. Les paraules li arribaven com gotes d’aigua que relliscaven sense mullar-la. Mirava per la finestra i es preguntava com podia ser que el sol continués sortint. Com podia ser que la vida no s’hagués aturat amb ella. Com podia ser que tothom continués vivint com si res no hagués passat, quan per a ella tot s’havia enfonsat.



Una amiga li va dir un dia: —Estàs molt callada últimament. Et passa alguna cosa?

Ella va voler dir-ho. Va voler obrir la boca i deixar sortir tot el que li cremava dins, però va pensar que si ho deia ningú no la crearia i l’últim que necessitava ara era que la gent comencés a parlar sobre això. Estava a punt de dir-ho, però la veu no li va sortir. Era com si algú li hagués posat una mà invisible al coll. Va respondre amb un somriure fals: —Només estic cansada.



Mentida. Estava trencada. I el pitjor era que començava a acostumar-se a estar-ho.



A la nit, davant del mirall, es va mirar fixament. Va veure una noia que no reconeixia. Va veure ulls que havien perdut la llum. Va veure un cos que ja no sentia seu. Va veure una ombra d’ella mateixa. I cada nit es repetia el mateix ritual: mirar-se, buscar-se, no trobar-se. Era com si el mirall li retornés una desconeguda que portava la seva cara però no la seva vida.



"Per què no vaig cridar?" "Per què no vaig lluitar?" "Per què em sento culpable d’alguna cosa que no he fet?"

Preguntes que la perseguien com ombres. Preguntes que no tenien resposta. Preguntes que la feien sentir encara més sola. Era com si el seu cervell s’hagués convertit en un laberint del qual no sabia sortir.



Va començar a evitar llocs. Carrers. Persones. Mirades. Va començar a caminar amb les espatlles encongides, com si volgués desaparèixer. Va començar a parlar menys, a menjar menys, a dormir menys. Va començar a sentir que el món era un lloc massa gran i ella massa petita. Cada dia era una lluita silenciosa contra un enemic que només ella podia veure.



Però el més dolorós era això: "Per què ningú ho veu?"

Com podia ser que el seu món s’hagués enfonsat i ningú s’adonés de les runes? Com podia ser que ningú notés que la seva veu s’havia apagat, que el seu somriure era de cartró, que els seus ulls demanaven ajuda sense dir res?

El silenci es convertia en una presó. Una presó sense barrots visibles, però amb murs tan alts que semblaven impossibles de trencar. I cada dia que passava, el silenci pesava més. Com una pedra al pit. Com una ombra enganxada a l’esquena. Com un secret massa gran per a una sola persona.



I ella, atrapada en aquell silenci, començava a oblidar com era viure sense por.