La Júlia condueix amb les mans fermes al volant, tot i que per dins està tremolant. No estava preparada per res d’això. L’Èric mira per la finestra, però no veu els camps ni els arbres, només repeteix i repeteix l’últim moment: els seus pares caient a terra.

—Èric… —diu finalment.

Ell la mira.

—Ho sento molt.

Ell inspira profundament

—Em sap greu haver-te ficat en tot això, no hauries d’estar aquí.

—Calla —replica ella amb una suavitat que sorprèn—. No penso deixar-te sol.

El cotxe gira per un camí de terra envoltat d’arbres molt alts. Una casa apareix al fons, mig amagada entre la foscor de la nit. És antiga, amb parets de pedra i les finestres tancades. El jardí està descuidat, com si ningú hi hagués passat en mesos.

La Júlia apaga el motor.

—És la casa de la meva àvia, que va morir l’any passat —explica—. El meu pare sempre diu que és un lloc segur.

Baixen del cotxe. L’aire és fred. Una branca es mou pel vent i tots dos es tensen alhora.

—Els han matat per culpa meva —murmura l’Èric

La Júlia s’acosta i li agafa la mà.

—No. Els han matat perquè volien arribar al teu pare. I ara volen arribar a tu.

Ell abaixa el cap i les llàgrimes li cauen.

—No sé què fer sense ells.

La Júlia no diu res, simplement l’abraça amb força.

—Tranquil, jo t’ajudaré, estic aquí amb tu.

I en aquell gest senzill, l’Èric troba una mica de calma enmig del dolor. Es miren un instant. Hi ha por. Però també hi ha aquell sentiment que sempre havia estat entre ells, als passadissos de l’institut, en els moments que semblaven passar en càmera lenta.



La porta fa un cruixit quan l’Èric l’empeny amb cautela i observa l’interior de la casa: els mobles coberts amb llençols blancs, l’olor de fusta vella i humitat.



Revisa cada habitació. Cuina. Sala d’estar. Escales. Habitacions de dalt.

Tanquen la porta amb clau. L’Èric abaixa persianes i comprova finestres instintivament. L’adrenalina desapareix i només queda el cansament.

—Pots dutxar-te, si vols —li diu la Júlia.

Ell assenteix.

L’aigua calenta li rellisca pel cos mentre recolza el front contra les rajoles. Per primer cop des que tot ha començat, no ha de córrer. No ha de lluitar. I plora. Plora molt, sense intentar contenir-se, cada gota que cau és com un crit silenciós, cada respiració un record viu dels seus pares.

Quan surt, amb una dessuadora que portava a la motxilla, la Júlia ja ha encès la xemeneia. La flama tremola i omple la sala d’una llum càlida que contrasta amb la nit freda.

Ella també s’ha dutxat. Porta els cabells encara humits.

—He trobat mantes —diu.

S’asseuen a terra, davant del foc. Durant uns minuts no parlen, només senten crepitar de la llenya.

—Tinc por —confessa ella finalment.

L’Èric la mira.

—Jo també.

És la primera vegada que ho admet en veu alta.

La Júlia s’acosta una mica més. Ell l’envolta amb un braç. Un gest humà i necessari.



El cansament els venç sense que se n’adonin. El foc es va apagant lentament mentre s’adormen, recolzats l’un en l'altra.



Un raig de sol entra per la persiana i li toca la cara. L’Èric obre els ulls lentament, desorientant. Durant uns segons no recorda on és. Després, tot torna de cop.

La fugida. Els pares. La casa.

La Júlia encara dorm al seu costat, amb el cap recolzat a la seva espatlla.

El mòbil de l’Èric comença a vibrar sobre la taula.

L’Èric s’aixeca amb cura per no despertar-la i mira la pantalla

Número ocult.

Contesta.

—Sí?

A l’altra banda hi ha un silenci tens.

Després, una veu greu controlada.

—No tens gaire temps, fill.

El món sembla aturar-se.

—Qui ets? —pregunta, tot i que ja ho sap.

Respiració continguda.

—Soc el teu pare.

L’Èric sent una barreja estranya de confiança i curiositat.

—Escolta’m bé —diu el seu pare—. A partir d’ara no confies en ningú. Només en els teus instints. I en la noia que tens amb tu.

L’Èric es gira. La Júlia està desperta. El mira en silenci. Ho ha sentit tot.

—Com saps que…?

—Perquè fa anys que t’observo des de lluny.

—On ets? —pregunta l’Èric.

Una pausa.

—Més a prop del que creus.

El sol continua brillant. Els ocells canten. Tot sembla tranquil.

Però l’Èric sap que res ho és.

La Júlia s’acosta per escoltar millor.

— És ell? —pregunta mirant-lo.

L’Èric assenteix lentament.



—Èric, escolta’m amb atenció. Has de sortir de la casa i anar directament al Parc Fantasia. A l’entrada hi ha uns armariets, has d’obrir la número 13. Dins hi trobaràs informació que et permetrà desemmascarar els que ens han perseguit —diu el pare.

—D’acord, entès —diu l’Èric, amb el cor accelerat—.

—Després d’aquesta trucada, tira el telèfon. No el guardis ni el portis amb tu. Ells sabran que t’hi apropes. És molt probable que estiguin esperant-te al parc. Sigues cautelós, observa tot el que et rodeja.

La trucada es talla. L’Èric pensa un moment. La decisió és clara: ha de moure’s

Es gira cap a la Júlia, que l’observa amb preocupació.

—Hem de sortir —diu ell, amb fermesa—. Hi ha informació esperant-nos, i no hi ha temps a perdre.



El Parc Fantasia està ple de crits i música de fons, llums de color i gent que passeja sense sospitar res del que està a punt de passar. L’Èric i la Júlia es dirigeixen cap a l’entrada, buscant els armariets.

—Allà és! —diu ella, assenyalant la número 13.

S’acosta i força el pany de l’armariet. Dins hi troba una clau USB i un telèfon mòbil.

—Agafa’l tu —diu l’Èric a la Júlia, passant-li la clau USB amb una confiança absoluta.

—Què faig amb ell? —pregunta ella, nerviosa.

—Corre —respon ell—. Ens separem. Jo els distrauré.

Ella assenteix i es gira, corrent cap a un racó segur del parc. L’Èric es queda sol, vigilant l’entrada, alerta.

I de sobte. Apareixen. Tres homes armats avancen ràpidament.

—No et moguis, no et creguis més llest que nosaltres! —crida un d’ells, apuntant directament a l’Èric.

Sense pensar-s’ho, s’enfronta a un d’ells: esquiva el puny, fa servir el pes de l’enemic en contra seva, el fa caure a terra i li agafa l’arma abans que pugui reaccionar. Cada moviment és ràpid, instintiu.

Des de lluny, se sent un tret precís que elimina dos dels atacants. L’Èric sap que és el seu pare que el protegeix des de la distància.

Però encara queden més enemics.



Un grup més gran arriba, liderat per un home alt, de pell negra, amb mirada ferma. Ell no inspira confiança immediata. L’Èric l’observa sense abaixar la guàrdia.

—Segueix-me! —crida l’home, mentre ataca els que encara s’apropen.

L’Èric fa un pas enrere, dubtant. Però no té temps de pensar, tomba l’últim enemic que tenia al davant.

L’home alt continua avançant amb decisió, eliminant els que encara intenten atacar-los. L’Èric el segueix amb prudència, mantenint distància, pendent de qualsevol traïció. No confia del tot, però accepta la seva ajuda.

Quan l’últim enemic cau, el parc torna a la calma. L’Èric agafa aire i observa la Júlia, que s’acosta.

L’home alt s’atura davant seu, els ulls plens de determinació, amb una calma que imposa respecte enmig del caos.

—Soc amic del teu pare. Vam treballar junts molts anys. Pots confiar en mi.

L’Èric l’observa atent, sense abaixar la guàrdia.

—Què vols dir? —pregunta ell.

—Aquesta clau USB —assenyala el dispositiu —conté tota la informació que necessites per posar fi a aquesta situació finalment.

Just en aquell moment, el mòbil de l’Èric vibra amb insistència, sense deixar de vigilar els voltants, respira profundament i contesta:

—Si? —respon l’Èric.

—Èric —diu la veu del seu pare, clara i ferma—. Soc jo. Escolta’m: pots confiar en l’home que tens al davant. Vaig treballar molts anys amb ell. Ell t’ajudarà a protegir-te i a utilitzar la informació.

L’Èric agafa l’USB i se’l passa a l’home alt amb cautela

—Aquí tens —diu—. Vull que tot s’acabi ja.

L’home assenteix i el guarda amb decisió.

El pare continua a l’altra banda del telèfon.

—Èric… —diu la veu del pare—. Sento molt tot el que has hagut de passar.

L’Èric tanca els ulls un instant. Després pregunta:

—Algun dia podré veure’t?

—Sempre estaré a prop —respon el pare amb fermesa, però amb una calor que arriba directament al cor de l'Èric.



Ha passat un any des de tots els fets que van canviar la vida de l’Èric.

Ell i la Júlia caminen junts per la sorra humida de la platja, petjades que les onades s’emporten lentament. L’aire salat a la pell i la brisa suau mou els cabells de la Júlia mentre riu amb alegria.

L’Èric somriu i l’agafa de la mà, sentint que finalment ja pot respirar tranquil, que la vida segueix, tot i el dolor del passat. Però quan mira cap a l’horitzó veu una figura llunyana, a la vora de l’aigua.

Sap que és ell.

El seu pare els observa. I, com si el temps s’aturés uns instants, el somriu, un gest que li fa recordar que sempre serà allà, al seu costat.

La vida ha tornat a començar, amb amor, amb esperança i amb la certesa que els vincles més forts no es trenquen mai.

Segueixen caminant per la platja, deixant que les onades s’emportin les petjades del passat i els preparin per a un futur junts.