L’Eric fa cas i s’asseu al sofà nerviós amb el seu genoll movent-se sense parar.

Mira al seu voltant. La comissaria és més petita del que es pensava, amb una llum blanca que ho fa tot més fred i a la paret un rellotge que sembla anar molt lent. Cada tic-tac li ressona al cap.



Darrere el taulell, dos policies parlen en veu baixa. No pot sentir el què diuen, però en un moment aixequen el cap i el miren. L’Èric abaixa la vista de seguida. No sap per què, però aquella mirada li havia semblat incòmode.



—Ja pots passar —diu un d’ells al cap d’uns minuts



L’Èric s’aixeca i s’acosta. El policia que li parla té un bigoti espès i una expressió cansada, com si no volgués treballar. L’altre policia, més jove, es manté dret de braços plegats.



—Què fas aquí, nen? —pregunta el del bigoti, sense gaire interès.



L’Èric es posa rígid.



—Doncs… He trobat una foto a internet… —comença dient—. En una pàgina de persones desaparegudes. I… crec que el nen de la foto soc jo.



Durant un segon, el silenci regna per tota la sala. El policia jove aixeca una cella. Com si estigués a punt de burlar-se’n



—Com dius? —fa un mig somriure.



L’Èric treu el mòbil de la butxaca amb mans tremoloses i els ensenya la pantalla. La imatge apareix clara: un nen petit, amb els cabells foscos i una cicatriu a la cella esquerra. La mateixa que ell es veu cada dia al mirall.



Els dos policies es miren amb complicitat.



—Això podria ser un muntatge —diu el policia jove, apartant el mòbil de la seva vista—. A internet hi ha de tot.



—No ho és —respon l’Èric amb fermesa—. La foto és real, soc jo!



El somriure del policia del bigoti desapareix.



—Escolta, nano —diu mentre tanca la carpeta que tenia oberta—. Si no tens cap denúncia clara, pots marxar ja.



—Però… no hauríeu de comprovar-ho?—Diu l’Èric lluitant per mantenir la veu ferma.



—No —el talla secament— Oblida aquesta història.



Alguna cosa no quadra. L’Èric ho sent clarament. No és només desinterès; és incomoditat. Com si aquella foto fos una cosa que no s’hauria de descobrir mai.



—Per què no em voleu ajudar? —murmura.



El policia s'inclina cap a ell i abaixa la veu.



—Perquè hi ha coses que és millor deixar enterrades.



L’Èric surt de la comissaria amb el cos tens i el cap ple de preguntes. Quan la porta es tanca darrere seu, pensa que ha comès un error… però també que ja no pot tornar enrere.



Haurà de buscar la veritat tot sol i potser no li agradarà gens el que descobrirà.





Aquella nit, L’Èric no pot dormir sense parar de donar voltes al llit. Quan sent la porta de la seva habitació obrir-se suaument, se li talla la respiració.



—Èric, hem de parlar —diu una veu baixa.



És el seu pare, O, almenys, l’home que sempre ha cregut que ho era. S’asseuen al llit. La seva mare entra a l'habitació amb la mirada seriosa. No és la cara tranquil·litzadora de sempre. L’Èric ho entén abans que ningú digui res: ells ja ho saben.



—Has anat a la comissaria— afirma ella.



—Com ho saps? — pregunta l’Èric



El seu pare sospira.



—Perquè era qüestió de temps.



Durant uns segons, ningú parla. Finalment, la mare obre un calaix i li dona una carpeta.



— Èric… nosaltres no som els teus pares biològics.



La realitat se li trenca davant dels ulls. Se sent perdut. Tot el que ha viscut fins ara li sembla una mentida. Ja no sap el que és real i que no. Ja no pot confiar en ningú.



—Som agents encoberts —continua ella—. Amics del teu pare.



—El meu… pare de veritat? —pregunta l’Èric.



—Era un espia d’alt nivell —diu l’home—. El govern el va voler eliminar quan va descobrir informació que no havia de sortir a la llum. Oficialment, està mort.



L’Èric recorda de sobte totes aquelles coses que mai li havien semblat normals: saber defensar-se millor que ningú de la seva edat, reaccionar instintivament davant del perill, entrenaments que no eren simples jocs…



—Quan eres petit —continua la mare—, el teu pare et va confiar a nosaltres. Sabia que potser vindrien a buscar-te. I ens va demanar una cosa molt clara: preparar-te.



—Preparar-me? Per a què? —pregunta ell, confós.



—Per sobreviure —respon ella—. I per si algun dia et necessitaven per arribar fins a ell.



L’Èric entén la foto d’internet.



—La pàgina de desapareguts… —diu—. No és una casualitat.



—No —confirma el seu pare—. És una pàgina creada per una agència corrupta. Volen que surtis a la llum. Volen utilitzar-te.



—Per trobar al meu pare.



La mare afirma amb un moviment de cap.



—Per això no has d’anar a la policia —afegeix—. Potser t’ho hauríem d’haver dit abans, però volíem que estiguessis preparat.



L’Èric es posa dret la seva mirada és ferma.



—Ja m’han trobat —diu—. I no penso amagar-me.



Els seus pares adoptius es miren, semblen orgullosos.



I, per primera vegada, l’Èric té clar que la seva vida no era una mentida.



Era una preparació.