L’Èric obre l’armari amb presses i treu la primera motxilla que es troba. La deixa sobre el llit i comença a omplir-la, sap que no pot perdre temps: una dessuadora, uns pantalons, el carregador del mòbil, la cartera… Finalment, agafa la carpeta que li han donat els seus pares. Sent que és important.

Des del passadís, sent les veus dels seus pares baixant cap al menjador. L’Èric s’asseu al llit, amb la motxilla entre els peus. Intenta respirar amb calma, però alguna cosa no va bé. La casa està massa en silenci.

De sobte, un soroll fort trenca la quietud. Un cop sec. Després, un altre. Veus desconegudes. El cor li batega amb força.

L’Èric s’aixeca de cop. S’acosta a les escales i mira cap avall. Veu els seus pares al menjador. El pare alça la vista cap a les escales i clava els ulls en l’Èric. No diu res, però aquella mirada ho diu tot: alguna cosa anirà malament. És un avís. Una ordre silenciosa perquè estigui preparat per al que vindrà. Ell ho entén de seguida… i, per un instant, té la certesa que potser ja no el tornarà a veure mai més.

Llavors, un soroll metàl·lic ressona a la planta baixa. L’Èric s’hi llança escales avall sense pensar.

Quan arriba al menjador, tot és confusió i caos: cadires tombades, objectes trencats per terra… Dos homes armats vestits de negres han entrat a la casa.

La mare està ferida; sagna pel costat, però encara es manté dreta, lluitant amb ràbia i determinació. El pare intenta protegir-la mentre resisteix com pot.

—Deixeu-los! —crida l’Èric

Dona un cop de puny a un dels homes, que no s’ho espera. L’home cau. L’altre l’agafa pel coll de la samarreta.

El noi lluita. Un cop de pistola al darrere del cap el deixa atordit. Cau a terra amb força. El cap li dona voltes.

Quan aconsegueix aixecar-se, ja és massa tard.

Els seus pares són a terra. Immòbils.

L’Èric s’agenolla al costat dels seus pares. Els sacseja lleument. De cop sent un buit dins del pit. És una tristesa profunda. No plora, encara no, però nota que alguna cosa dins seu es trenca per sempre.

Un soroll darrere seu el fa reaccionar. Els homes s’acosten.

L’Èric, sense pensar més, agafa la motxilla del terra i surt corrents cap a la porta del darrere. A l’entrada de la casa veu el cotxe dels homes que li han destrossat la vida. No ho dubta. Treu el ganivet que sempre porta a la butxaca, el que sempre ha dut “per si de cas”, i, amb un moviment ràpid, raja les rodes del vehicle.

Travessa el jardí, salta la tanca i cau malament, però no s’atura. Corre pel carrer, no sap on va. Només sap que no pot parar.

Un cotxe frena de cop al seu costat.

—Èric?

És la Júlia.

La reconeix de seguida. Van al mateix institut, al mateix curs. No parlen tant com abans, però sempre hi ha hagut alguna cosa especial entre ells. Mirades que duren massa. Paraules que no s’acaben de dir mai.

—Què fas? —pregunta ella, veient-li la cara—. Estàs bé?

L’Èric no respon, obre la porta i puja al cotxe.

—Si us plau —diu, amb la veu trencada—. Arrenca.

La Júlia no fa més preguntes, el cotxe surt disparat carrer avall. L’Èric s'enfonsa al seient, amb la motxilla fortament agafada. Mira per la finestra, però ja no veu casa seva.

Només sap una sola cosa: res tornarà a ser com abans.

Ell respira amb dificultat. Mira pel retrovisor. No veu ningú darrere.

—Èric… —diu finalment la Júlia, amb veu baixa—. Què ha passat?

Ell no respon de seguida. Les llums passen massa ràpid. Tot li sembla irreal.

—No puc explicar-ho ara…— diu—. Només continua conduint.

La Júlia assenteix. Manté els ulls a la carretera, però el cor li batega fort. Sap que no és una fugida qualsevol.

—On anem? —pregunta la Júlia preocupada.

L’Èric tanca els ulls un instant, la ràbia i la tristesa es barregen dins seu.

—Parla’m, si us plau —. Insisteix ella mirant-lo de reüll.

L’Èric inspira fons.. Sap que necessita explicar alguna cosa, encara que no sigui tot.

—Uns homes han atacat casa meva —comença, la veu li tremola—. Els meus pares… els han ferit… han… —fa una pausa, intentant trobar les paraules—. Només… necessito un moment per pensar què fer.

L’Èric sap que ha de deixar la seva vida anterior, tot el que ha conegut. Però dins d’aquell espai reduït, amb la Júlia al volant, hi ha una sensació de seguretat. Encara no sap què farà, ni on anirà. Però almenys, ara, no està sol.