Durant tot el camí per arribar a l’Olimp, on en teoria em reuniria amb els meus pares, el Centaure em va explicar qui era. No com un relat orgullós, sinó com qui confessa una responsabilitat antiga.

Es deia Quiró. Fill de Cronos. Germà de Zeus, Hades, Posidó, Demèter, Hera i Hèstia. La seva veu no tenia arrogància; tenia memòria. M’explicava noms que jo havia llegit en llibres, però que ara deixaven de ser mites per convertir-se en família llunyana.

—Els déus no són com els humans els imaginen —va dir mentre pujàvem per un camí que semblava fet de núvols compactes—. Són forces. Decisions. Conseqüències.

Jo escoltava en silenci, intentant encaixar cada peça dins del caos que era la meva ment.

També va dir una cosa que em va descol·locar.

—Sé que et costa llegir en català —va comentar amb naturalitat.

El vaig mirar, sorpresa.

—Com ho saps?

—Perquè el teu cervell no està estructurat per aquest llenguatge. Està preparat per llegir grec antic. Els símbols, les arrels, les vibracions originals. Quan llegeixes català, tradueixes inconscientment.

Tot va cobrar sentit. Les paraules que sempre em ballaven. Les frases que necessitava rellegir dues vegades. No era falta d’intel·ligència. Era desajust.

—No ets defectuosa, Aida —va dir amb fermesa—. Estàs configurada per una altra freqüència.

El camí s’enfilava cada cop més amunt. L’aire es feia més fi, però jo no tenia dificultat per respirar. Al contrari: em sentia més lleugera.

—Si aprens a controlar el teu poder —va continuar— podràs governar les forces elementals, còsmiques, espirituals, transcendentals i primordials.

Va fer una pausa.

—Com el teu germà, Èter.

El seu nom em va travessar el pit amb una barreja de nostàlgia i determinació. Si ell podia controlar aquella immensitat, jo també podia aprendre.

A mesura que ens apropàvem al cim, el cel canviava. No era blau ni negre, sinó una barreja viva de llum i ombra, com si l’univers estigués respirant. L’Olimp no era un palau daurat com en els dibuixos. Era una extensió de realitat elevada, una arquitectura feta de voluntat i energia.

—Aida, estem a punt d’arribar, i ara t'hauràs d’acostumar al fet que et diguin Aither, estàs llesta per conèixer els teus pares?— en sentir la veu d’en Quiró vaig sacsejar el cap i vaig continuar observant l'horitzó.

No estava llesta. Però mai ho havia estat per res del que m’havia passat.

Quan vam travessar el llindar invisible que separava el món mortal de l’Olimp, vaig sentir una pressió suau però immensa. Com si milers de mirades s’haguessin girat alhora.

Els déus.

No els veia tots clarament, però notava la seva presència com una vibració constant. Alguns curiosos. Altres desconfiats.

Al centre, Nix i Èter m’esperaven.

Aquesta vegada no eren projeccions ni llums distants. Eren sòlids. Reals.

Vaig baixar del llom de Quiró amb les cames tremoloses.

—Aither —va dir Nix, i el meu nom va sonar com una constel·lació.

No vaig corregir-la.

L'Èter es va apropar, la seva presència expansiva però controlada.

—Has crescut —va dir.

—He fugit, he lluitat i gairebé m’han devorat —vaig respondre—. Suposo que això accelera el procés.

Un somriure lleu va aparèixer als seus llavis.

—Encara tens humor. Això és bo.

Volia abraçar-los. Volia retreure’ls anys d’absència. Però abans que pogués fer res, el cel de l’Olimp va tremolar.

No com abans.

Pitjor.

Una esquerda va aparèixer a l’horitzó. No era física; era conceptual. Una ruptura en l’ordre mateix.

Els murmuris dels déus es van convertir en tensió.

—Ens han seguit fins aquí —va dir en Quiró amb veu greu.

De l’esquerda en va emergir la criatura que havia comandat l’atac al bosc. Ara, però, era més gran. Més definida. No era només un monstre: era una voluntat antiga, una força que existia abans dels noms.

—L'Aïther no pot existir —va ressonar la seva veu dins de tots nosaltres—. L’equilibri no admet excepcions.

Vaig sentir por. Una por real. Però també vaig sentir alguna cosa més profunda.

Comprensió.

Si jo era el límit entre forces, també era el pont. I potser el problema no era la meva existència, sinó el desequilibri que altres havien provocat.

—No lluitis amb ràbia —va dir Nix al meu costat.

—Ni amb orgull —va afegir Èter.

Vaig tancar els ulls.

Vaig deixar de resistir el que era.

L’aire al meu voltant va començar a expandir-se. No com una explosió, sinó com una revelació. Les forces elementals van respondre: el vent, la llum, l’ombra, el temps mateix. No les dominava amb violència. Les harmonitzava.

La criatura va intentar avançar, però cada pas seu era absorbit per una xarxa invisible que jo mateixa estava teixint.

No era destrucció.

Era ordre.

L’esquerda al cel va començar a tancar-se lentament.

Els déus observaven en silenci.

Amb un últim crit, la presència antiga es va dissoldre, dispersa en fragments d’energia neutralitzada.

El silenci posterior va ser absolut.

Vaig obrir els ulls. L’Olimp estava intacte.

Però jo ja no era la noia de l’orfenat.

Els déus van inclinar lleument el cap. No com a súbdits. Com a reconeixement.

Na Nix em va abraçar, i aquesta vegada la vaig abraçar jo també. Èter va col·locar una mà sobre la meva espatlla.

—Has actuat com havies de fer —va dir Èter, amb una serenitat que pesava més que qualsevol crit.

—No he actuat —vaig respondre, encara amb l’energia vibrant-me sota la pell—. He recordat qui soc.

Na Nix em va mirar amb una intensitat infinita, com si observés no només la seva filla, sinó una força antiga despertant del tot.

Quiró va inclinar lleument el cap.

—Llavors ja no ets una noia que busca respostes —va dir—. Ets el principi d’una nova llei.

Vaig mirar l’horitzó de l’Olimp. Per primera vegada, el pes que havia sentit tota la vida no era una càrrega. Era una responsabilitat acceptada.

Semblava que tot havia acabat bé.

Però llavors ho vaig notar.

Una vibració mínima. Imperceptible per a la majoria.

A l’interior de l’esquerda que s’havia tancat, una espurna no s’havia extingit.

No era fosca.

No era lluminosa.

Era meva.

I quan aquella espurna va bategar una sola vegada, vaig entendre una veritat que ningú més semblava percebre:

L’equilibri no s’havia restaurat.

Havia evolucionat.

I jo acabava de convertir-me en alguna cosa que ni tan sols els déus podien preveure.