Aquí em trobo, envoltada de parets blanques, esperant que algun dia el meu cap s’ordeni.



El sofà és massa tou. S’enfonsa sota el meu pes com si no m’hi volgués aguantar del tot. Miro les mans, quietes sobre les cames, i em sembla que no són ben bé meves. A vegades em passa: sento el cos com una cosa prestada, com si algú me l’hagués deixat només per fer veure que soc normal.



Al davant hi ha un quadre abstracte. Taques sense sentit. El miro fixament i, sense voler, les formes comencen a unir-se. Fan un cercle perfecte. Un sol. O un ull que m’observa. El cor se m’accelera. Parpellejo fort i tot torna a estar quiet. Em dic que m’ho he imaginat.



Sempre m’ho dic.



-Pots passar -Diu una veu.

El despatx és petit. El psicòleg somriu amb una calma que em posa nerviosa. Té una llibreta oberta, com si ja sabés coses de mi abans que jo mateixa. M’assec davant seu i noto una pressió estranya al pit. Una escalfor que puja lentament, com alguna cosa que es desperta.

—Per què creus que ets aquí? —em pregunta.

Obro la boca. Vull dir que em sento trencada, que penso massa, que somio coses que no haurien d’existir. Però el que em surt no és això.

—Perquè el món em pesa —dic.

Ell aixeca lleugerament les celles. Jo abaixo la mirada. Durant un instant, la llum del sostre tremola. Ningú sembla adonar-se’n. O potser sí.

Potser tinc un problema. O potser el problema és que ningú m’ha explicat mai què soc realment.

I aquesta idea, per primera vegada, no em fa por.

—No sembles espantada —diu el psicòleg, trencant el silenci.

Alço la mirada. No sé si ho diu com una observació o com una prova.

—No ho estic —responc, després d’uns segons—. O almenys no com abans.

Ell inclina lleugerament el cap, interessat. Agafa el bolígraf, però no escriu.

—Què ha canviat?

M’ho penso. No vull sonar dramàtica ni exagerada. Però tampoc vull mentir.

—Sempre he cregut que alguna cosa dins meu funcionava malament —dic—. Que pensava massa, que en sentia massa. Avui… avui no ho sé. Potser no estic malament. Potser només soc diferent.

El psicòleg fa una pausa llarga. Massa llarga. Em mira amb una intensitat que em fa tensar les espatlles.

—Alguna vegada has pensat que no ets exactament com els altres? —pregunta.

—Sempre, cada dia de la meva vida.

—Més del que seria normal?

—Sí.

Anota alguna cosa a la llibreta. El paper fa un soroll sec que em posa la pell de gallina.

—Què apuntes a la llibreta? —Em sento preguntar.

Ell ignora el meu dubte i continua preguntant-me.

—Quan tens aquestes sensacions… passen coses al teu voltant?

El cor em fa un salt.

—Com què?

—Canvis —diu amb calma—. A la llum. A l’ambient. A les persones.

El silenci cau com una cosa pesada entre nosaltres. Tinc la sensació que ell m'entén. I sé que hauria de dir que no, que tot és imaginació. Però estic cansada de negar-ho.

—De vegades —admeto.

Ell deixa el bolígraf sobre la taula.

—No tot allò que sembla un problema ho és —diu—. A vegades és només una cosa que encara no sabem interpretar.

—Això vol dir que no estic… malament? —pregunto, en veu baixa.

Em mira fixament abans de respondre.

—Vol dir que potser estàs despertant alguna cosa —diu—. I això sempre fa por, encara que no ho sembli.



Quan surto del despatx, la pressió al pit ha desaparegut. Al seu lloc hi ha una calma estranya, profunda. El sol m’enlluerna quan obro la porta al carrer, però no abaixo el cap. Deixo que la llum em toqui la cara.

Per primera vegada, no sento que hagi d’amagar res.



Camino uns metres més i m’aturo. El carrer continua igual, la gent passa, els cotxes circulen, però jo no soc la mateixa que ha entrat en aquell despatx. Sento alguna cosa dins meu, quieta però atenta, com una flama que encara no crema del tot. No sé què soc ni què arribaré a ser, però sé una cosa amb certesa: això que he intentat apagar durant tant de temps forma part de mi. I, passi el que passi a partir d’ara, ja no penso tornar a fer veure que no existeix.