No hauria d’haver tornat a l’orfenat. Ho entenc massa tard, quan el silenci és tan profund que em fa mal a les orelles. No se senten passes, ni veus, ni tan sols el tic-tac del rellotge antic del passadís. L’aire està immòbil, com si el món hagués contingut la respiració.



Faig un pas endavant i el terra vibra.



No és un terratrèmol. És una presència, o diverses presències que m’observen.



Les ombres es desenganxen de les parets. Primer una. Després dues. Després massa. Formen cossos impossibles, amb extremitats que no haurien d’existir i ulls que no parpellegen mai. Quan obren la boca, no criden. Sospiren. I aquell so em travessa la pell.



—Aida…

El meu nom no hauria de sonar així. Corro. El cor em colpeja les costelles mentre avanço pel passadís, però ja no és només por. És una alarma interna, una part de mi que s’ha despertat i que sap exactament què està passant. Les llums esclaten darrere meu una rere l’altra. Les criatures acceleren. Em senten. Em rastregen.



Arribo al pati exterior i l’aire fred em colpeja la cara. Estic atrapada. Quan em giro, ja m’envolten. Alço les mans sense saber per què. L’aire respon de seguida, com si hagués estat esperant aquesta ordre tota la vida. Es corba, es tensa, es converteix en una barrera invisible. Les criatures s’hi estavellen, furioses.



—Puja. Ara.



La veu és profunda i ferma. Al meu costat, una figura emergeix de la foscor. Un cos de cavall, poderós, amb músculs tensos i potes clavades a terra com arrels. El tors és humà, amb una mirada antiga que no jutja ni s’espanta.



Un centaure.



No tinc temps de preguntar res. Les ombres ja s’estan reorganitzant.



Ell s’ajup lleugerament i m’estén el braç.



—Confia en mi.



Ho faig. Em munto sobre el seu llom, just quan la barrera d’aire es trenca. El centaure arrenca a córrer i el món es converteix en una línia borrosa de foscor i vent. Les criatures ens persegueixen, saltant, deformant l’espai al seu voltant. Algunes cauen, d’altres reapareixen més endavant.



—Són atretes pel teu poder —crida mentre esquiva un atac—. No poden evitar-ho.



—Quin poder? Jo no he fet res! —responc, aferrant-me amb força.



—Has existit. I això ja és suficient.



El terreny canvia sota nosaltres. Asfalt. Terra. Pedres. Saltem murs que no haurien de poder saltar-se. L’aire al nostre voltant vibra, reaccionant a cada moviment meu, amplificant-lo.



—Qui ets? —pregunto entre ràfegues de vent.



—Un guardià —respon—. Un dels pocs que encara recorda la promesa feta la nit que vas néixer.



El cor se m’atura un segon.



—La nit que… què?

Ell no respon de seguida. Corre encara més ràpid. Finalment, quan les criatures queden enrere, quan només se sent el galop i la meva respiració accelerada, parla.



—Tu ja saps qui ets —diu—. Et dius Aida. Has viscut, has patit, has resistit. El que no saps és què representes.



El cel s’obre sobre nostre, immens i profund. Les estrelles semblen observar-nos.



—Els grecs parlaven de l’Aither com la germana de l’Èter, els dos junts sou l’essència més pura del cel, sou la personificació del cel superior, on la llum és més pura que la part del cel més propera a la terra —continua—. El que hi ha més enllà de l’aire, més enllà del món mortal. Però això era una ombra del que realment existia.



El seu to es torna solemne.



—Tu ets l’Aither.



El vent sembla aturar-se un instant.



—No un element. No una criatura més. Ets l’eix. El punt de transició entre el que és i el que no és. Allò que manté separades les forces que, si es toquessin, destruirien l’existència.



La meva ment es resisteix, però el cos ho entén. Tot encaixa amb una claredat brutal.



—Per això sempre m’he sentit fora de lloc... —murmuro.



—Perquè el món no va ser fet per contenir-te —respon—. I perquè els teus pares et van ocultar per protegir-te.



—Els meus pares…

—Nix i Èreb —diu finalment—. La nit primordial i l’espai etern. Foscor i origen. Van trencar les normes per salvar-te.



Les llàgrimes se’m barregen amb el vent.



—I ara em volen a mi—dic.



—Ara et temen —em corregeix—. Perquè si caus en mans equivocades, l’equilibri s’acaba. Ells et necessiten amb el teu germà, junts podeu continuar mantenint l’equilibri.



El centaure accelera un cop més.



—Aquesta fugida no és el final —afegeix—. És el començament de la teva aventura. D’una guerra que encara no saps que estàs destinada a decidir.



Agafo aire. El pes que m’ha acompanyat tota la vida ja no m’aixafa. Ara és una força.



I mentre el món queda enrere, sé que no tornaré a amagar-me mai més.