Tota la ciutat de Roma va quedar impacta davant les notícies reials: “Havien segrestat a la princesa Aurora”. El rei Constantí, personalment, va anunciar la monumental recompensa per a qui pogués trobar a la jove. D’aquesta manera, tot el poble va començar amb les expedicions en la recerca de la princesa desapareguda. Clarament, ningú tenia coneixement de l’intent d’assassinat per part del governant.





—Mare de Déu! El rei fins i tot ha demanat ajuda als camperols— va exclamar en Tiberi —Hem de sortir el més aviat possible, princesa, aquesta mateixa nit anirem amb un amic meu en el seu vaixell cap a les índies.

N’Aurora no va respondre, principalment perquè una cinta cobria la seva boca, fent-li impossible formular paraules. Havien passat dos dies des del seu segrest, en els quals la jove no parava de preguntar-se com podria haver escapat del seu pare i ara es trobava en una altra situació de vida o mort. Es qüestionava què havia fet mal, perquè els Déus voldrien que el seu destí fos d’aquella manera. Ella era una nena dolça, mai havia fet mal algú, de fet, es considerava molt caritativa. Va acabar concloent que no era ella, eren els homes. La societat havia construït una imatge insignificant de la dona, com si fóssim una espècie que només havien de complir certes tasques, la més important de totes tenir un marit i engendrar els seus fills. Per altra banda, els homes eren criatures fortes, intel·ligents i dignes del respecte, encara que alguns d’ells no es mereixen aquesta representació.



Va arribar la nit. L’escuder i la princesa, que continuava silenciada per la cinta, però ja no lligada d'esquena, van arribar al port. Tots dos portaven una mena de túnica amb caputxa per ocultar la seva aparença, per si de cas algú els veiés. Van pujar al vaixell, després d’haver donat una bona quantitat de sous al capità, i ja en marxa van poder mostrar les seves cares.

—He fet l’impossible— deia en Tiberi mentre se sostenia a la borda —Qui diria que jo podria segrestar la princesa de l’immens Imperi romà, la filla del grandíssim Constatí. Ara la princesa és meva! Els nostres fills seran de sang reial i de segur tindran la mateixa bellesa que la de la seva mare.

Aquelles paraules van explotar al cap de n’Aurora, aquell era el seu destí. No podia permetre tal cosa, la seva vida no estaria regida per un home i no seria propietat de ningú. Així doncs, es va apropar silenciosament per darrere d’en Tiberi i quan va estar ben prop d’ell va llançar-lo al mar. No va ser una tasca complicada, ja que l’escuder tenia un equilibri pèssim.



«Així acaba la història de la filla del rei Constantí. Ningú més tornaria a tocar-la sense el seu consentiment i no seria víctima de cap home una altra vegada.»







—Aquesta història és real tieta Maria?— preguntava una jove després que la seva tia li hagués llegit la història de la filla del rei Constantí.

—Lamentablement sí, Flora— deia na Maria —Tenim sort de viure en el segle XXI, encara així la dona continua patint agressions i faltes de respecte avui en dia. A més a més, hi ha llocs on la imatge de la dona continua sent la mateixa que a la de la història. Aquí, a Espanya i a Europa en general, la societat està molt progressada, hem lluitat moltíssim per tenir la posició que tenim actualment i hem de continuar lluitant per eliminar tota mena d’injustícia que pugui haver-hi, fins i tot la més mínima.

—Tens tota la raó, tieta, hem de continuar lluitant. La dona és més que una cara bonica i un cos esvelt, té les mateixes capacitats i drets que l’home i si no és així, lluitarem per la igualtat en tots els sentits. Així mateix, no som propietat de l’home i no hem de tolerar cap classe de falta de respecte. No som joguines amb què jugar.