F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

“No som joguines amb què jugar” (Lucía Rodríguez)
IES Quartó de Portmany (Sant Antoni De Portmany)
Inici: La comtessa fidel (Versió de Gemma Pellissa Prades)
«Història de la filla de l'emperador Constantí»

«Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.»




Capítol 1:  "No som joguines amb què jugar" - Capítol

“No som joguines amb què jugar”



«Història de la filla de l'emperador Constantí»



«Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.»



—Estàs segur del teu dictamen, majestat?— preguntava l’escuder reial, aquest era exuberantment gran i tan alt que totes les portes se li feien minúscules.

—Qüestiones el meu criteri? Com tens el coratge d’objectar la meva paraula!— cridava l’emperador Constantí I—. Soc el teu Cèsar i faràs tot el que jo et demani. Si vull que assassinis a la meva filla ho faràs, si no l’acompanyaràs a la tomba.



—Perdona’l majestat— suplicava el segon escuder, també encarregat de matar a la princesa—. El meu company no pretenia insultar-vos d’aquesta manera. Demà a primera hora complirem el teu mandat, la princesa Aurora coneixerà el llarg silenci.



—Molt bé, que així sigui— deia l’emperador al mateix temps que abandonava la sala.



Mentrestant, la princesa Aurora es trobava a la seva cambra, tirada al seu llit. La seva habitació era a l’ala més freda i llòbrega del castell reial, el que feia que ningú més volgués dormir a aquesta part. No obstant això, Aurora li tenia gran afecte a l’ala, ja que disposava de l’antic passadís que solien utilitzar els criats temps enrere. La jove va començar a fer servir aquest túnel a l’edat de quinze anys molt excepcionalment, més endavant el recorreria cada nit per sortir fora i visitar la ciutat. Ella, com princesa de Roma, no podia abandonar el palau, tan sols li era permès sortir en actes excepcionals i sota la vigilància d’una dotzena d’escuders com a mínim.



La princesa mirava la porta de la cambra des del seu llit, sabent que no podia creuar-la i fer servir el passadís que es trobava a l’habitació propera. Va girar el cap, ara observava el sostre. En el profund silenci, enllumenada per un petit espelma, començà a pensar en el succés que provocava el seu insomni i ansietat.



Feia dos dies, Aurora estava sopant amb les seves germanes, quan un criat li va comunicar que el seu pare volia que fos al seu estudi. Des de la mort de la seva mare, feia un any, les trobades entre la jove i l’emperador es feien cada vegada més freqüents. Així, la princesa es va aixecar i va dirigir-se cap a l’estudi, sota la mirada enfurismada de les tres altres noies, filles també del rei. Durant el camí, Aurora pensava en la gelosia per part de les seves germanes. Totes elles eren delicades, criticaires i malcriades, mentre que ella era tot el contrari, dolça, afable i atrevida. Els seus pensaments van esfumar-se quan va travessar la porta de l’estudi, la qual es va tancar després de la seva entrada pels criats que custodiaven la cambra. El seu pare es trobava d’esquena, recolzat a la taula.

—Bona nit, filla meva— deia l’emperador mentre es capgirava, deixant a la vista una copa de vi a la seva mà.



—Bona nit, pare— va contestar n’Aurora somrient.



—T’he fet cridar perquè hem de parlar d’un tema seriós— l’emperador es va apropar a la princesa—. Amb la mort de la teva mare, vaig patir un intens dolor, tan intens que vaig pensar que aquella tortura mai abandonaria el meu cos. Malgrat això, he pogut escapar-me d’aquella agonia, deixar-la enrere i mirar cap al futur. Això és gràcies a tu, estimada. La teva lluminositat m’ha encegat, estar al teu costat fa que el meu alè s’assequi i la teva veu calenta la meva sang.



La princesa Aurora no podia produir paraules, tot el seu cos es va glaçar. En aquell moment, el rei va acariciar el rostre de la seva filla amb la mà lliure de la copa de vi.



—De totes les meves filles tu sempre m’has semblat la més encantadora. Els teus cabells daurats i els teus ulls verdosos concorden a la perfecció amb la teva voluptuosa figura— deia l’home.



El rei va baixar més la mà, tocant-li suaument el coll de la jove. Ella continuava paralitzada, va poder sortir del seu atordiment quan el seu pare guiava el seu tocament cap al seu pit. Aurora va empènyer a l’home, fent que la copa del ric suc vermell taqués la seva vestimenta.



—Apartat de mi!— cridava ella —Mai més t’atreveixis a posar-me una mà a sobre!

Aurora va córrer cap a la porta i la va obrir de cop, mentre que de fons se sentien els crits del seu pare.



—Moriràs desagraïda!

 
Lucía Rodríguez | Inici: La comtessa fidel
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]