Aquelles darreres paraules voletejaven en la ment de l’encantadora princesa Aurora. “Moriràs, desagraïda!” No podia creure que el seu pare li hagués dictat una sentència, li havia condemnat. D’un salt, la jove es va aixecar del llit i es va dirigir al seu tocador. Ella sabia que no es podia quedar al palau, havia de marxar, tan lluny com li fos possible. Tota decidida va obrir una petita caixa on es trobaven totes les seves joies i uns pocs diners que havia estalviat durant anys. Aquesta era la seva insignificant fortuna comparada amb la riquesa de la seva família, però era una quantitat molt més gran que la de qualsevol ciutadà de l’imperi. Va observar per un moment el seu tresor i després el va guardar a una bosseta Aurora tornà al llit, amagant el seu sac a baix el coixí i pensà: “Demà, a primera hora del matí, faré servir el passadís i escaparé d’aquest malson. Ningú em veurà i començarà la meva nova vida”.



Va acabar la nit i el dia va començar, encara que per a dos escuders reials la seva jornada ja havia començat feia una estona. Aquests dos havien de complir l’ordre del seu rei.



—Fabio, no pateixes una mica pel final de la princesa?— preguntava el més groller dels escuders.



—No vinguis amb ximpleries Tiberi, ja vas escoltar l’advertiment de l’emperador— va respondre l’altre escuder —Deixa’t de disbarats i anem-hi, ens espera un llarg matí.



Així com va dir l’escuder, van dirigir-se cap al dormitori de n’Aurora. Ells havien plantejat asfixiar-la, d’aquesta manera podien cobrir el crim anunciant que la princesa havia patit un atac al cor mentre descansava.

En un no res, els escuders van arribar a la cambra on succeiria el delicte. En Fabio, sense cap inquietud, va obrir la porta silenciosament. No volien despertar a la jove, tot seria més senzill si ella dormís. Malgrat això, per la seva sorpresa, la princesa era desperta i s’estava posant el seu calçat. Ella, en veure els escuders, es va sobresaltar.



—Què fas desperta princesa? No són ni les vuit del matí— preguntava en Fabio.



—Un soroll m’ha aixecat— va mentir n’Aurora —La qüestió és que feu vosaltres aquí. Avisaré al meu pare, el vostre emperador, que heu traspassat els meus dominis sense cap consentiment. Això és mort directa.



—Em fas riure noia. El teu pare, explícitament, ens ha enviat aquí— en Fabio es va apropar a ella, mentre que en Tiberi esperava darrere d’ell —Estic segur que ja saps el perquè hem vingut.



L’escuder es va llançar per sobre de la princesa, llençant-la a terra. N’Aurora pensà que aquella era la seva fi, per una mil·lèsima de segon hauria escapat. Esperava la seva mort, però es va adonar que no sentia cap dolor, tan sols el pes d’un home corpulent damunt d’ella. Va alçar la vista per damunt de l’espatlla de l’escuder, descobrint que l’altre home estava de peu davant d’ella amb una navalla plena de sang. Va baixar la mirada i va veure que l’home havia assassinat a l’escuder damunt d’ella. Li havia apunyalat al coll, un tall profund i indolor.



—Soc Tiberi, no tenim temps, hem d'anar a correcuita— l’home va apartar l’escuder mort a un costat i va agafar a la princesa del braç.



—Podem utilitzar l’antic passadís dels criats— va dir n’Aurora —Segueix-me!

Ells dos van anar a la cambra on s’ubicava el túnel i el van travessar. El camí fins a l’exterior era de cinc minuts, però va semblar una eternitat pels dos. Sense cap comentari ni conversació, van arribar a la sortida. La llum del Sol els va colpejar de sobte i la brisa va fer volar els cabells de n’Aurora. Ella va tancar els ulls per gaudir d’aquell sentiment, imaginant la llibertat que ella pensava que havia aconseguit.



—Ara estem sols, princesa— en Tiberi va agafar-la d'esquena, ajuntant els seus braços i lligant-los amb una corda.



—Que és això!— va exclamar ella.



—No havies suposat que anava a salvar-te, oi?— en Tiberi li va posar la mà a la galta—No podia deixar morir una dona tan bonica i atractiva com tu. Ara ets de la meva propietat.