Va arribar a la seva casa i no podia parar de pensar en el que li havia dit. El Marc ara no només lluitava per la seva pròpia vida, sinó que també ho feia, en gran part, per agrair d’alguna manera tot el que en Pau va fer per ell.

Van passar unes setmanes, però en Pau no es despertava del coma. El Marc, com ja era de costum, després de fer la seva sessió de quimioteràpia els dilluns i dijous, anava a veure al seu amic amb l’esperança que algun dia aquest es despertés i tornessin a jugar i xarrar com feien abans. El Marc es va quedar una estona parlant com si en Pau li pogués escoltar, li comptava totes les seves pors, tots els seus avanços i recaigudes. Quan van arribar les 19:30 de la tarda, en Marc va recollir les seves coses i va sortir de l’habitació, però mai s’esperaria el que estava a punt de passar.

El Marc, caminant ja pel passadís de l’hospital, va sentir un fort soroll, com una mena de xiulet que sortia de l'habitació d’en Pau. Es va girar. Les cames li tremolaven, els braços ni els sentia i el cap li feia ziga-zaga de costat a costat com si no pogués creure el que estava passant, no sabia ben bé que era aquest soroll, però el que sí que sabia perfectament que o seria una cosa molt positiva, o aniria a ser una notícia tan negativa que no podia ni imaginar-se-la. Continuava quiet, no podia moure’s, tot li donava mil voltes i no parava de veure com els metges anaven arribant a l'habitació amb un punt de desesperació però sense evidenciar-ho del tot. La mare d’en Pau, que estava a la saleta d’espera des que en Marc havia entrat a veure al seu fill per deixar-los amb més llibertat, es va aixecar amb rapidesa i va anar corrents fins a la porta per intentar entrar. El doctor Jordi, amb una cara completament blanca i de tristesa va sortir de l'habitació en veure a la mare d’en Pau i no li va deixar entrar.

— La mare va dir desesperadament — No, si us plaus, no pot ser. Si us plau, deixeu-me entrar. No pot ser… El meu petit no pot ser. Heu de fer alguna cosa, si us plau, heu d’ajudar al meu petit.

— Ho sento senyora Puig, però ja no hi ha res que puguem fer. Asseu-te i tranquil·litza't — Va dir el doctor Jordi intentant calmar-la.

La mare d’en Pau no podia tranquil·litzar-se, el seu fill acabava de morir, no el podia veure i no ho podria fer mai més. Tot per culpa d’aquella operació, tot per culpa d’aquell hospital.

El Marc continuava quiet, ja no tenia forces ni per pensar. El cos no li responia. Tot el seu món s’havia aturat. Una de les persones més importants per a ell, el seu millor amic, s’havia esvaït en un instant. La mare d’en Pau va caure als braços d’una infermera, destrossada, repetint el nom del seu fill i plorant desesperadament. En aquell moment, el Marc ho va acabar d’entendre. Ja sabia que alguna cosa molt dolenta havia passat, però ara sabia que en Pau no tornaria a obrir els ulls.

En tornar a casa aquella nit, va plorar. Va plorar sense parar. No deixava de plorar. Mirava el sostre, recordant cada rialla, cada conversa, cada consell que en Pau li deia: lluita, que tu pots. També recordava les paraules de la mare d’en Pau: que el mínim que podia fer pel seu fill era vèncer la malaltia. Per primera vegada en tota la malaltia, el Marc sentia ràbia. No només li havia pres una part de la seva infància i de la seva vida, no només li havia causat tant de dolor, sinó que també li havia pres el seu millor amic.

Van passar els dies i el Marc gairebé no menjava. Els seus pares es van començar a preocupar molt. Sabien que era normal perquè era una gran pèrdua, però la situació els feia patir. Només sortia de l’habitació per anar al lavabo i gairebé ni els dirigia la paraula. A poc a poc, amb les setmanes, el Marc va començar a recuperar-se. Va anar a l’enterrament d’en Pau i, parlant amb la seva mare i amb la família, va entendre que res tornaria a ser igual, però que havia de seguir endavant. Se sentia sol, però la seva família li demostrava el contrari: parlaven amb ell, l’abraçaven i l’intentaven consolar. Van passar mesos i el Marc ja estava més fort.

El dimecres 25 de febrer de 2026 el doctor el va cridar per donar-li els resultats de l’última prova, la que confirmaria si la malaltia havia desaparegut després de tants mesos de quimioteràpia. El Marc tenia por, però sentia que alguna cosa aniria bé. A la consulta, després de parlar una estona, el doctor li va deixar els papers perquè els llegís ell mateix. El Marc buscava una paraula clara, cada cop més nerviós, fins que a l’última línia ho va veure: la malaltia havia desaparegut.

El Marc l’havia vençut, no només per ell, sinó també per en Pau, per la seva mare, per la seva família i per totes les persones que havien lluitat al seu costat. En aquell moment va pensar en el seu amic i va somriure entre llàgrimes. Sabia que si no hagués estat per ell, no ho hauria aconseguit.

Van passar els anys i el Marc no va recaure. Va créixer, es va enamorar, es va casar i va formar una família. I quan va tenir un fill, no va dubtar ni un segon del nom: Pau.