INICI

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

CAPÍTOL 1: LA RECAIGUDA

S’asseu, les mans li tremolen i el cor li batega com si estigués enmig d’una marató mentre observa les parets fredes i escolta l’agulla del rellotge marcant l’hora: tic-tac, tic-tac.

Sent com cada pas, cada moviment de la clínica augmenta la seva por; els segons passen i el neguit creix.

No és la primera vegada que es troba en aquesta situació, i això és el que realment li genera tant de temor.

Recorda els hospitals, les nits sense dormir, els interminables dies de tractaments i els seus efectes secundaris, el cansament acumulat cada setmana, les intervencions quirúrgiques i, sobretot, la por de morir.

I ara no sap si serà capaç de tornar a guanyar aquesta dura batalla. La seva mare, al costat, intenta ser positiva, però està més nerviosa que ell; no podia suportar ni creure que al seu fill de 15 anys li estiguessin a punt de detectar allò que aquell 28 de gener de 2015 ja li van diagnosticar: leucèmia.

I just quan estava a punt de sentir que no podia suportar ni un segon més, una veu el va cridar:

—Marc Díaz.

En aquell precís instant, el passadís cap a la consulta del metge, on esperava els resultats de la biòpsia de medul·la òssia. Semblava fer-se més estret a cada pas. Les parets blanques i rugoses semblaven apropar-se; de camí, veia altres sales on hi havia nens petits plorant, però Marc ni els escoltava per la tensió.

Darrere seu, la seva mare sostenia les coses de Marc i intentava somriure-li, però ell podia observar com li tremolaven les mans i contenia les llàgrimes. La va mirar un instant i va sentir culpa i gratitud: culpa per fer passar aquest terror als seus familiars en aquell moment, i gratitud perquè era allà amb ell.

Amb cada pas, el cor li bategava més ràpidament i li costava respirar. Tot semblava aturar-se i sentia que no podia suportar ni un moviment més.

Finalment, va arribar a la sala i es va asseure. Darrere, el metge Jordi va aparèixer, calmant, amb la mateixa veu i mirada que l’havien acompanyat en la seva primera batalla contra la leucèmia. Marc el mirava buscant alguna mirada que li transmetés calma o tranquil·litat, però no va trobar res més que silenci i una calma que resultava aterridora.

Es va quedar allí assegut i li van venir al cap una sèrie de flashbacks, preguntant-se: Per què a mi sempre? Podré tornar a suportar tot aquest dolor una altra vegada?

El metge Jordi es va asseure a la cadira amb els resultats de les proves. Els seus ulls transmetien alguna cosa que Marc no podia acabar de sentir; no sabia si era alegria o tristesa. El que sí que sabia Marc era que, passés el que passés amb els resultats, no podia fer res per canviar-ho; era una mala fortuna, però va comprendre que sí que podia preparar-se per enfrontar-ho en cas que fos necessari.

Marc es va recolzar a l’esquena de la cadira, va respirar profundament i va tancar els ulls. L’esperança estava a punt d’acabar-se, però dins seu va sorgir una petita força; va recordar allò que també el va fer lluitar fins al final en la primera batalla que va tenir, i això li va donar un extra de motivació i el va ajudar a pensar que, passi el que passi, si ja havia sobreviscut una vegada, sobreviuria una vegada més i lluitaria amb tot per derrotar aquesta maleïda malaltia, el càncer que tantes persones pateixen en cas que fos necessari.

El metge Jordi va agafar els resultats i els va col·locar sobre la taula. Marc no acabava d’entendre per què no se’ls deia directament.

—Marc —va començar Jordi—, sé que vols que te’l digui, però prefereixo que ho llegeixis tu mateix.

Marc va empassar saliva i, amb les mans plenes de suor i tremoloses, va agafar la fulla, intentant buscar de primeres si hi havia alguna paraula que anés directament al gra, però no n’hi havia. Va mirar de reüll la seva mare i li va somriure amb tendresa, intentant transmetre-li una calma que no tenia.

—Jordi, sigui el que sigui, sàpigues que no estàs sol. Ho enfrontaràs com sempre ho has fet, amb la garra que et caracteritza, eh, el meu petit lleó.

Marc va assentir lentament. Va tancar els ulls, va respirar profundament i va recolzar els colzes sobre la taula mentre subjectava el que estava a punt de llegir: els resultats d’aquella biòpsia, alguna cosa que podria tornar a canviar la seva vida.