En Daniel no va poder controlar la seva força daurada.

I això seria la seva perdició, però també un pas endavant cap a una nova ascensió.

Va apuntar cada dit de les seves mans cap als dimonis que se li apropaven com serps verinoses i va disparar llamps de llum groga que van foradar i destrossar les diferents parts del cos de cadascuna de les bèsties. Amb el mateix descontrol, en va cremar cinc que avançaven junts amb un sol gest de les mans.

Quan només en quedava un, va estar a punt de llençar-se-li a sobre i posar fi a la seva vida a cops de puny. Però en Daniel no era així. Ell era un noi pur. I tota persona amb puresa havia de mantenir la calma en situacions crítiques i actuar amb bondat i racionalitat en tot moment.

En Daniel va recordar Hèlios, el déu al qual havia estat dedicat el seu bateig. En les guerres de Nythrakar, el Cel Sagnant, un ésser demoníac superior. havia matat el déu Hèlios, una divinitat el poder de la qual consistia a dominar la llum.

Finalment, en Daniel va acabar amb el dimoni tallant-li el cap telequinèsicament. Ara més calmat, es va centrar en el que havia de fer.

Mentre lluitava, la dona dels cabells blaus va teletransportar l’Àpex amb la família d’en Daniel. D’alguna manera, havia de trobar una solució per tornar amb la seva família i acabar definitivament amb la vida de l’amo de l'Horda.

Va agafar una espasa blaze i tot allò útil que va trobar entre les restes de la nau. Corrent a tota la velocitat que li permetia el cos, es va dirigir cap a la ciutat, on vivia aquella espècie èlfica, encara commocionada, amb la majoria dels ciutadans refugiats dins les seves cases a causa de l’atac dels dimonis.

Els habitants de la ciutat de Vorax Prime eren els Kaelion. En Daniel s’hi va endinsar buscant ajuda. Al cap d’uns minuts, alguns ciutadans el van reconèixer.

—Ei! Tu ets el noi que va matar aquell dimoni enorme, oi?

—Va ser increïble… com ho vas fer? —va preguntar una dona, que de seguida va arrufar el front en veure la pols i la brutícia a les galtes d’en Daniel.

—Ara no tinc temps —va dir ell—. Sabeu on puc trobar algú que m’ajudi a trobar la meva família?

—Si necessites algú que et pugui guiar —va dir un adolescent, que semblava ser el fill de la dona—, ves a l’església de Seraphel.

Just abans que en Daniel pogués preguntar on era, el noi ja estava assenyalant una església situada al fons de les cases rústiques i màgiques, disposades de manera perfecta, com si formessin un camí cap a la llum.

Quan en Daniel va arribar-hi, va dubtar uns segons abans de picar a la porta.

—Busques cap cosa?

—AAAAAAAH! —en Daniel va fer un crit escandalós per l’ensurt—. M’has espantat, mala bèstia!

—Jo soc Seraphel.

Aquelles paraules van fer que en Daniel es penedís a l’instant de l’insult.

Seraphel era un home jove d’uns vint-i-un anys, amb cabells blancs i brillants, pentinats cap enrere però amb alguns flocs caient-li pel front. Vestia robes blanques i túniques religioses.

—Perdó… jo em dic…

—Ja sé qui ets i què necessites —el va interrompre Seraphel—. Sé què et passa, cap on vols anar… ho sé tot.

D’alguna manera, en Daniel ho va entendre i, gairebé inconscientment, el va seguir fins a l’interior de l’església per seure i parlar amb calma.

—Daniel —va dir Seraphel—, el lloc on vols anar no és tan lluny com penses. Chromaria és la segona lluna de Nythrakar.

En Daniel va quedar bocabadat, a punt de fer-li més preguntes, però Seraphel va continuar parlant per voluntat pròpia.

—Després de la guerra del Cel Sagnant, la legió del déu Júpiter es va aïllar d’aquell regne, que va quedar en mans del líder dels dimonis: una deïtat coneguda com l’amo de l'Horda.

—Àpex!

—NO DIGUIS EL SEU NOM! —va cridar Seraphel—. L’amo de l'Horda és una deïtat superior. Podria estar escoltant-nos. Creus de debò que va necessitar la Creadora de Records per rastrejar-te? Només la vol per diversió, per veure els records que es creen dels qui ell mata.

—Necessito que m’hi facis arribar.

—Acompanya’m.

Quan tots dos van entrar en una sala misteriosa, perfectament quadrada, Seraphel va començar a recitar paraules antigues en idioma èlfic.

Al cap d’uns instants, en Daniel va començar a levitar. Just abans de ser teletransportat, Seraphel li va dir:

—Controla els teus poders.

En un instant, en Daniel es va trobar en unes instal·lacions semimilitaritzades, com una enorme necròpolis plena de dimonis, amb terres vermelles. Tota l’estructura semblava dirigir-se cap a una edificació central, completament militar, amb una part superior on s’alçava el tron del rei d’aquelles terres.

La deïtat sobre deïtats.

El monstre el nom del qual ni tan sols els seus cronistes gosaven escriure.

L’amo de l'Horda.

En Daniel va acoblar el dispositiu silenciador al disparador d’ions i, amb una concentració absoluta, va avançar eliminant en silenci tots els dimonis que se li interposaven. Sabia exactament on havia d’arribar: a l’estructura principal de l’edifici més gran de la ciutat. Allà trobaria la seva família… i potser també l’Àpex.

Quan va arribar, va tombar la immensa porta de ferro amb un impuls de la seva força daurada.

A l’interior de la sala, tecnològica i colossal, hi havia una nau. A través del vidre de la comporta posterior, va veure la seva família. En veure’l, van començar a colpejar el vidre desesperadament. Els artells d’en Zephyr sagnaven de tant colpejar aquell material indestructible.

Quan en Daniel estava a punt de rebentar la porta amb el seu poder, una veu coneguda va ressonar darrere seu.

—Ens tornem a veure, Daniel Théos. De debò creies que podries detenir-me?

—No impediràs que salvi la meva família, Àpex.

—Saps amb qui parles? El Tribut no serveix la Mort. Em serveix a mi. JO vaig matar el déu Hèlios. I ara estàs despertant el seu poder. Tu ets la seva reencarnació.

Per dins, en Daniel estava tan sorprès que el cor li bategava desbocat, però no va deixar que les paraules de l’Àpex el dominessin.

—És curiós veure que encara conserves esperança —va dir l’Àpex—. Jo també era com tu. Tenia una família… fins que el Primer Silenci, el déu Thalos, em va concedir aquesta mà divina de la mort.

Es va treure la capa negra, revelant un cos fort, una barba cuidada i trets marcats. El seu braç dret brillava amb una foscor vibrant, com si fos fet de la mateixa ombra.

—Amb això vaig matar la meva família i vaig ascendir a aquest regne. Aquesta sala absorbirà tota l’energia divina que alliberaràs —va somriure—. I amb els teus nervis… et descontrolaràs.

En Daniel va intentar destrossar la porta de la nau, però sabia que, si perdia el control, tot acabaria malament. Va lluitar per contenir el poder que li brollava de les mans.

—Va, Daniel! Fes-ho! —cridava l’Àpex.

El temps semblava accelerar-se.

—Fes-ho! Fes-ho! FES-HO!

El terra tremolava. L’edifici s’esfondrava.

En un instant, en Daniel va alliberar una explosió d’energia que va arrasar tota la zona de terres vermelles, acabant amb la vida de l’Àpex, de la seva família… i amb la seva pròpia.

Però el final d’en Daniel encara no era escrit.

Ja mort, va sentir unes mans suaus i femenines acariciant-li el rostre. Eren les mans de la Creadora de Records. Durant uns instants, va transfigurar les ànimes i els records per complir el seu deure, deixant enrere el cos del jove. En Daniel va sentir un dolor inexplicable.

Finalment, la seva ànima va ascendir cap a una llum daurada.

S’havia convertit en el nou déu Hèlios, destinat a ajudar els altres déus en la guerra contra el Tribut… i contra el nou successor de l’amo de l'Horda.