En Daniel va pensar en diverses opcions. Podia utilitzar el ganxo disparable que tenia al cinturó d’eines per caçar, però si el ganxo s’enganxava a l’interior d’un dels turbopropulsors de l’aeronau seria un desastre de proporcions enormes. I amb l’enlairament imminent, qualsevol cosa que quedés fixada a la part exterior de la nau sortiria volant pels aires.

No hi havia cap estructura per on pogués enfilar-se fins a aquella altura, i un altre problema era la distància que hauria de recórrer fins a l’enorme vehicle volador. En Daniel s’estava posant molt nerviós i no sabia què fer. Les mans li suaven i la respiració se li accelerava cada vegada més.

De sobte, en un impuls inexplicable, va començar a levitar i a volar a tota velocitat sense cap esforç fins a arribar a l’entrada oberta de la nau, on l’esperava tota la seva família.

—Daniel... com ho has fet? —va preguntar la Selen, astorada.

—Eh? Què passa? El què? —va fer ell, encara desorientat.

—Deixa’l, Selen —va intervenir el pare—. Segurament ha fet un gran esforç.

La seva germana i el seu pare el van agafar pels braços i les cames i el van arrossegar cap a l’interior de la carlinga. Van tancar les comportes que la comunicaven amb l’exterior.

Quan la nau va començar a moure’s, en Daniel va trigar uns minuts a reincorporar-se, però finalment va poder posar-se dret i ajudar la seva família amb els controls.

Ell és en Daniel Théos, té quinze anys i viu amb la seva família a les planes d’un planeta verd anomenat Viridion. Sobreviuen caçant behemoths, una espècie que habita aquell món des de fa milions d’anys.

Ara mateix es troba escorxant la pell d’un behemoth que ell mateix ha matat. De sobte, arriba la seva germana carregant uns vint troncs de llenya.

—Ei!

—Ei —respon ell.

—Crec que t’agafo una mica enfeinat.

—No, tranquil·la.

—Et veig preocupat. Estàs bé? Des d’ahir que et noto diferent. Tu no ets el Daniel divertit i somrient que conec.

—Estic bé, només... crec que aquests dimonis, “el Tribut”, són una amenaça massa gran. He sentit que han eliminat tota la vida d’un exoplaneta proper. No creus que és massa perillós quedar-se en aquest sistema solar?

—Daniel, hem viscut aquí des de sempre. No marxarem només perquè unes bestioles facin por. A més, aquesta tasca de posar fi a la plaga del Tribut és cosa dels déus. Hem de confiar en ells.

—Daniel! Selen! Veniu, que planejarem una operació! —va cridar la mare.

—La mare ens truca —va dir la Selen—. Anem-hi!

En Daniel va portar el cadàver de la bèstia fins a la cambra frigorífica i el va tancar allà. Després va sortir i, quan tots es van reunir davant de la casa, la seva mare va començar a explicar la incursió que farien l’endemà.

La mare d’en Daniel havia estat caçadora de bèsties des de molt jove. Era increïblement traçuda.

—Demà anirem a un planeta que es diu Chromaria. Buscarem una espècie nova de behemoth que diuen que té una carn excel·lent. Vindran els vostres amics, en Zephyr i en Markus.

Mentre la seva mare parlava, en Daniel continuava pensant en el que havia passat aquell dia. Qualsevol persona diria que es tractava d’una força centrífuga o del rebuf de la nau. Però ell sabia que no. Havia sentit una energia fluir pels seus braços mentre tot es tornava borrós. I, a més, havia vist aquella cara al costat de la seva família: una dona semihumanoide, amb quatre ulls i cabells celestes i sedosos que brillaven amb una llum divina.

—I això si en Daniel no s'entreté com aquell dia a la lluna! —va fer la Selen, rient.

—Per poc et converteixes en Daniel fregit! —va esclafir el seu pare.

—Què? D’això res! —va respondre ell, mig ofès.

Però en el fons sabia que la seva germana i el seu pare tenien raó. No podia permetre que allò tornés a passar.

L’endemà, un cop contactats en Markus i en Zephyr, tots es trobaven dins la nau Berserker —la nau que la família d’en Daniel reservava per a planetes amb climes extrems—, preparats amb armes i tot el necessari per dur a terme la caça a Chromaria.

Els amics d’en Daniel semblaven animats, però ell estava seriós i pensatiu. Encara no trobava cap explicació al que havia succeït, però intentava concentrar-se en la missió.

—I aquesta cara llarga, Daniel? —va dir en Zephyr.

—Sí, tio, no sé què et passa últimament... —va afegir en Markus.

—Tranquils, no és res. Prepareu-vos: ja estem travessant l’atmosfera.

Quan van arribar a la superfície del planeta, tots es van llançar en direccions diferents amb els vestits planadors. Es van dividir en tres grups: en Daniel amb en Markus; en Zephyr, l’Hiperió —el pare d’en Daniel— i la Selen en un altre; i l’Egea es quedava pilotant la nau per aterrar.

Cadascun va caure en una zona diferent del planeta. Saltaven des de la porta posterior de la nau, caient a tota velocitat amb cascos i proteccions de màxima qualitat, ja que l’atmosfera de Chromaria contenia estructures metàl·liques cristal·litzades.

En un moment determinat, en Daniel i en Markus obriren els paracaigudes i van aterrar sobre un sòl cobert d’herba fúcsia i lila. Les plantes eren majoritàriament troncs prims i llarguíssims, amb fulles extravagants de colors clars. Dominaven sobretot els fongs, presents en totes les formes i tonalitats.

—Quin planeta més curiós, no creus? —va dir en Markus.

—N’he vist de més estranys —va respondre en Daniel.

—Sí, però aquest és... diferent.

—Ho deus dir pels colors.

En el fons, però, en Daniel també sentia que Chromaria era estrany. Diferent. Com si el planeta i ell compartissin algun tipus de connexió.

—Has sentit això? —va xiuxiuejar en Markus, espantat.

Tots dos es van amagar darrere d’una planta frondosa. Quan en Daniel va treure el cap, va veure una bèstia gegant de quatre metres d’alçada, amb ullals enormes, a només dos metres de distància, mirant-lo fixament.

Abans que aquell behemoth pogués envestir-lo, en Daniel va veure, al darrere de l’animal, la mateixa dona de cabells celestes i quatre ulls.

En Markus va desembeinar l’espasa d’energia, la blaze, i amb una velocitat sorprenent va debilitar les potes del monstre. En Daniel va reaccionar, va córrer i, d’un salt, li va tallar el cap amb un sol cop net.

—Ben fet, Daniel!

—Gràcies, però aquesta no és l’espècie que busquem.

—Per Júpiter, aquest monstre gairebé et mata!

—Sembla que els behemoths d’aquest planeta són molt més perillosos que els de Viridion. Avancem, no tenim gaire temps.

—Que els déus ens guardin —va murmurar en Markus.

Van continuar caminant, buscant rastres de Zaurgrims, l’espècie que buscaven. Aquella altra bèstia, segons sabien, s’anomenava Brakkor. Però no seria l’única que trobarien.

Uns minuts després, van començar a veure cossos de brakkors destrossats, perforats, com si alguna criatura els hagués massacrat per pura diversió. I no anaven desencaminats.

En Daniel va treure el telecomunicador per avisar la seva família.

—Pare, mare, Selen, hem de sortir d’aquí ràpidament! Hi ha un…

—Aaaaah!!!

El crit d’en Markus el va tallar. Una urpada velocíssima d’un dimoni del Tribut l’havia atacat per l’esquena.

En Daniel es va girar i va veure un monstre de braços forts, urpes afilades i una cara en descomposició, amb una mandíbula plena de dents esmolades com navalles. Els dimonis del Tribut eren una plaga còsmica que matava per plaer i només servia una entitat: la Mort mateixa. O això semblava...