Van començar a córrer. Van recórrer uns cent quaranta metres fins que el dimoni va atrapar en Markus. En Daniel va treure el disparador d’ions i va disparar dues vegades al pit de la criatura, però els trets no van fer-li ni pessigolles. Aquella espècie tenia la pell coberta d’una armadura orgànica.

Quan el dimoni estava a punt de posar fi a la vida d’en Daniel, el pare va aparèixer amb una moto lliscadora i, amb un tall d’espasa blaze, li va seccionar el crani per la meitat.

Sense dir res, en Daniel i en Markus van pujar a la part del darrere de la moto.

—La teva mare i la Selen són amb en Zephyr programant un enlairament d’emergència. Hem d’arribar-hi ràpid! —va dir l’Hiperió.

Mentre el pare conduïa temeràriament, esquivant els dimonis que apareixien pel camí, en Daniel i en Markus disparaven als caps de les criatures, fent-los esclatar en trossos de cranis i cervells.

Un parell de minuts després, van arribar a la nau, situada sobre una plataforma d’enlairament propietat del poblat de la zona. Els habitants de Chromaria eren una espècie d’elfs semblants a l’espècie d’en Zephyr.

—Markus, estàs bé? —va preguntar en Daniel.

—Sí, sí... estic bé. Ara el que importa és defensar la nau fins que s’activi l’enlairament.

Ràpidament, tots tres es van posicionar darrere d’uns parapets que utilitzaven els habitants de la ciutat propera a aquella zona.

—Heu de disparar al cap! —va cridar en Daniel, assenyalant el punt dèbil dels dimonis.

En aquell mateix instant, un udol profund —gutural, inhumà— va ressonar per tota la plataforma. Els ciutadans-elfs van alçar les orelles punxegudes, tensos com cordes d’arc. El terra va tremolar unes dècimes de segon, prou per fer perdre l’equilibri a un parell de soldats que vigilaven les vores de la plataforma.

—Ja venen… —va dir l’Hiperió amb veu baixa, mentre encaixava una bateria nova al seu disparador.

D’entre les ombres cristal·lines van aparèixer els primers dimonis: tres, quatre… set. Les seves cames primes, gairebé esquelètiques, contrastaven amb els torsos massissos i aquella carnositat ennegrida que els recobria. Caminaven de forma irregular, com si les articulacions els pengessin, però s’hi acostaven a una velocitat ferotge.

—Prepareu-vos! —va cridar un dels caps dels elfs, brandant una llança d’energia lluminosa.

En Daniel va sentir com la gola se li ressecava. No era per la por —o no només per això—, sinó per la sensació estranya que notava a l’interior del pit. Una pressió, una mena de corrent que li ascendia pels braços. Igual que el dia de la levitació… però més intensa.

—Daniel! —va cridar en Markus—. N’arriben més per la dreta!

Els dimonis del Tribut van saltar de cop, avançant de quatre en quatre potes, ràpids com projectils. En Daniel va prémer el gallet i va fer esclatar el crani del primer. En Markus va aconseguir fer-ne retrocedir un altre amb un tall creuat de l’espasa blaze.

L’Hiperió va rematar-lo d’un tret al rostre.

—Mantingueu la línia! —va ordenar ell mentre recarregava.

Però un nou udol els va fer callar de cop. Aquest era diferent. Profund. Vibrant. Com si sortís del centre del planeta.

Chromaria tremolava.

Un dels parapets va esclatar com si fos de paper quan una bèstia colossal va colpejar-lo. El dimoni era el doble d’alt que els altres —i molt més voluminós. La seva pell era més clara, gairebé pastel, com si el planeta li hagués pintat la carn. Als braços hi tenia plaques cristal·lines incrustades, i de la boca li sortien dues mandíbules laterals que es movien de forma independent.

—Això no és un dimoni normal —va dir en Daniel, amb la veu gairebé un xiuxiueig.

—És un Alpha… —va respondre el pare—. No en veia cap des de la guerra de Varhian. Prepareu-vos. Aquest serà dur.

L’Alpha va deixar anar un rugit que va fer vibrar l’aire. Un elf va intentar atacar-lo per l’esquena, però el monstre el va atrapar amb una sola mà i el va estampar contra el terra amb una força devastadora.

—No tenim prou foc per detenir-lo! —va cridar en Markus, retrocedint uns passos.

En Daniel va mirar els seus amics i després la nau. Les turbines començaven a il·luminar-se. L’enlairament d’emergència era imminent, però encara faltaven uns segons eterns.

De sobte, el monstre Alpha es va abalançar cap a ells.

I en aquell instant, el món va tornar-se borrós.

La pressió dins d’en Daniel va esclatar com una ona expansiva silenciosa. Tot el seu cos es va envoltar d’una llum daurada. Va sentir com si la gravetat el deixés anar, com si l’aire s’apartés per obrir-li un camí.

—Daniel…? —va murmurar en Markus, amb els ulls oberts com plats.

En un moviment instintiu, en Daniel va elevar-se uns centímetres del terra. Les pedres i la pols s’aixecaven al seu voltant. L’Alpha va quedar-se quiet un instant, confós per la llum que emergia del noi.

—Aparta’t d’ells —va dir en Daniel. La seva veu sonava més profunda, com si parlés amb dos timbres a la vegada.

L’Alpha es va llançar cap a ell.

En Daniel va obrir els braços i, sense saber com, va projectar una onada de força invisible que va colpejar el monstre de ple, fent-lo retrocedir desenes de metres fins a xocar contra una estructura de vidre que es va esquerdar amb un soroll agut i profund.

La llum daurada es va apagar en un instant. En Daniel va caure de genolls, exhaust.

Tothom el mirava en silenci.

Fins i tot els dimonis restants havien dubtat un segon abans de tornar a atacar.

—Pare… què… què m’està passant? —va dir en Daniel, respirant amb dificultat, mentre notava un calfred que no era només cansament.

A l’horitzó, entre els colors impossibles del cel de Chromaria… algú observava.

La dona de cabells celestes i quatre ulls havia tornat a aparèixer. I aquest cop… somreia.

El pare va agafar ràpidament de l’espatlla a en Dani i el va fer entrar a la nau.

La nau Berserker va aixecar-se del sòl, tremolant i llençant un rastre de llum blavosa mentre els propulsors cremaven l’atmosfera de Chromaria. En Daniel, encara amb la respiració agitada pel poder recentment despertat, es va girar cap a la seva família.

—Manteniu-vos ferms! —va cridar l’Hiperió, ajustant la velocitat de la nau.

Però el planeta no els donaria treva. Un llamp de llum vermella va travessar el cel, i un tret immens de canó, disparat des d’una torre invisible a l’horitzó, colpejà la nau de ple. La Berserker va tremolar violentament, alarmes sonores omplint la cabina.

—No… no pot ser! —va exclamar la mare— El propulsor principal!

El tremolor es va convertir en un descens vertiginós. Els controls no responien del tot, i la nau començava a perdre alçada. En Daniel i la seva família van sentir com si el cel s’esfondrés sobre ells.

—Prepareu-vos per a un aterratge forçat! —va cridar en Zephyr, mentre la nau es precipitava cap al sòl.

La Berserker es va estavellar entre els troncs cristal·lins i l’herba fúcsia de Chromaria, aixecant un núvol de pols i fragments metàl·lics. Quan les vibracions van cedir, en Daniel va obrir els ulls. La nau estava destrossada, i els dimonis semblaven haver desaparegut… però la sensació de ser observats era aclaparadora.

Des d’una plataforma elevada, amb una capa negra que brillava amb un to irreal, va emergir una figura imponent. Els ulls freds i penetrants es van fixar en en Daniel.

—Ah… finalment ens coneixem, Daniel Théos —va dir una veu greu, modulada i autoritària—. Em dic Àpex. Però no m’anomenis així. Digues-me… l’Amo de l'Horda.

En Daniel va retrocedir uns passos, intentant posar-se davant de la seva família.

—Qui ets? Què vols de nosaltres?

—Oh, res que no pugui arreglar amb un petit… ajustament de forces —va somriure l’Amo de l'Horda, mentre un exèrcit de dimonis apareixia darrere seu, emergint de les ombres cristal·lines—. I ella m’ajuda.

La dona de cabells celestes i quatre ulls va aparèixer al costat seu, calmadament.

—La dona dels quatre ulls —va murmurar en Daniel, reconeixent la figura que l’havia guiat abans.

—Exacte —va dir ella, amb un to eteri i distant—. Jo soc la creadora de records. El meu treball és modelar els records que els éssers vius mantindran quan algú estimat desapareix… i avui us asseguro que els vostres records canviaran per sempre.

Sense previ avís, els dimonis van envoltar la família. En Daniel va intentar usar la seva força daurada, però sabia que podia fer mal als seus familiars.

—Veniu amb mi —va ordenar l’Amo de l'Horda, amb un gest de mà—. No us resistiu.

En Daniel va veure com, sense poder reaccionar, la seva mare, el seu pare, la Selen i els amics eren capturats i envoltats per una aura fosca que els paralitzava. L’Amo de l'Horda va girar-se cap a Daniel, els ulls com flames:

—El teu poder és… extraordinari, Daniel. I és el que necessito. Has de fer servir aquesta energia de déu que portes dins… però només si vols veure’ls vius.

—Mai… —va començar Daniel, amb la respiració entretallada—… mai deixaré que els facis mal, Àpex.

—Que no em diguis “Àpex”! —va replicar l’Amo de l'Horda, amb un to d’amenaça —. Digues “l’Amo de l'Horda”.

En Daniel va respirar profundament, notant la llum daurada que començava a brollar de nou, però ara més intensa, més difícil de controlar. La pressió dins seu augmentava. L’amo de l'Horda somreia, conscient que cada segon que passava el portava més a prop del seu objectiu: obligant-lo a utilitzar un poder que podria destruir mons… o convertint-lo en una arma en mans del mal.

La Creadora de Records es va acostar a en Daniel, amb els quatre ulls brillants:

—Si sucumbeixes, els teus records i els dels teus estimats seran meus per jugar… i el dolor que sentireu serà etern —va xiuxiuejar, com si la seva veu penetrés la ment del noi.

En Daniel va tancar els ulls. El cel de Chromaria tremolava sobre ells. L’Amo de l'Horda va alçar la mà, i un corrent de dimonis es va apropar, amenaçador. I tot depenia d’ell: del control dels seus poders, de la seva voluntat… i de la vida de la seva família.