En Roger sabia que després d’avui, laseva vida canviaria radicalment, i potser la seva llibertat. Decidit a afrontar lesconseqüènciesdelsseus terribles actes,va aixecar-se del llit, mirava a la finestra, no pensava en res només anava en pilot automàtic,com si la sevaànima hagis abandonat al seu cos tenia una mirada perduda, no va esmorzarni tampoc es vaacomiadardels seus paresensortir,ell sabia que la pròximaconversa quemantinguessin canviaria la seva relacióper sempre més.

Els instantsabansd’entrar a la consultavanpassarvolant,però en un tres i no resestavasegutdavantla laura. Dient:

• - Soc jo l’únic culpableque la meva germana ja no estigui aquí... va dir amb una veu tremolosa i baixa que semblava que per momentsdesaparegués.

• - És normal que et sentis així, peròno ets tu el culpable ni tampoc ella va ser que tu no sabiescom gestionar el que et vapassar.

• - No, soc jo.Deixa’mexplicar-tetot idesprés seguramentavisaràsa la policia.

• Doncscallo,endavantquantu et sentispreparat.

En roger es vacol·locara la cadira vaagafaraire i vacomençara dir amb una veu tremolosa la nitque va posar fi a la vida de la seva germana.

• - Com saps joodiavaa la meva germana,el motiuprincipalera queva denunciar al meu avi,perquè ella es va inventar quel’haviaviolat,jo vaig odiar al meu avi,peròquanes va celebrar al judici la meva germana es va posar aplorardient que era mentida, jodesprésd’allò, vaig marxar de la sala,no la vaig voler escoltarmai més.

Tres diesmés tardel meu avi va morir,deCàncer,a mi ningú em va dir que tenia aquella malaltia terminal, aquells tres dies vaigpassar-lospractica’na casa meva com demanar-liperdó,per tots els insults...L’única que ho sabia era la meva germana,noensho va dir, una tardavamrebre unatrucadade l’hospital,dient que el meu avi havia mort.

• - L'únicque encara no entencés que téaveureaixòamb...

• - Espera que no eh ni començat. Bé,continuoamb el quedeia.Totallòvapassarfaquasi tres anys desd’aquell esdeveniment tot va canviar,jo també,em vaig omplir d’odi cap a la meva germana,només volia idesitjavaque es morís fins i tot hi haviadies que m’emocionavapensantambla tomba de la meva germana,amb unsomriure.

-Séque ésestrany,però vaig començar a tindre idees de commatar-laal començament era una maneradistreure’mi noenfonsar-mecom si fos una mena de medicació que fes quevolguésaixecar-medel llit.

Alhora quepronunciavaaquestes paraules va veurepassara la Laura en milexpressionstornar-seblanca i va direstàsbé Laura amb un to de pregunta que feiaesgarrifança,que semblava que ellafoslasevasegüentvíctima.

• LaLaura amb un tartamudeig i la porinstal·ladaals seus ulls, ambtot el seu cos tremolant va dir: jo...jocrrrec... que hauries d’anar a lapolicia...

• - Tranquil·laLaura,jo a tu no et faré res,no etconec, desprésd’aixòanirédirecte a la policia,ells trucaran als meus pares, però com sé que notornaréa veure la llum del sold'aquí a molt temps,voliadir-to,deixem acabar to prego no ho he ditmaienveu alta i necessitava que la primera personafossistu, no séperquèés com que em transmets calma,et prometo que quan acabemdavantteutrucaréa la policia im'entregaré.

• - D’acord. Va dir la Laura,ella no voliasaber-neres,però tenia tanta por que només es va limitar a escoltardurantlapròximahora,ellaintuïaper la forma en què deia elRoger que la seva germana no es vasuïcidar,el culpable era ell,el nen per al qualse sentia malament, però ara només sentia fàstic.

• - Jo com he dit m’imaginava això per nofer-totan llarg et diré que vaig començara planejar com la mataria.

En aquest moment,en Roger es va quedar callat uns instants,comprenent la gravetat dels seus actes i verbalitzar-loho feia encara més greu,però ho necessitava no podiacontinuarvivint amb la culpa tota la seva vida.

• - El primer era fer que lameva germana esdeprimís,perquèno fosrar que d’un dia per l’altre sesuïcidéssense cap motiu aparent, vaig començarambquèno erala meva germana. Me'n recordoen especial amb l’última conversa abans de la seva mort,que va serdient-lique no erala meva germana, idesprésd’allò vaig començar a enviar-li cartes,séque les llegiaperquesentia que ploravai de mica en mica es va anar apagant,ja no reia,havien dit que noeracapaçni d’aixecar-se del llit. Jo estavacontent,fins que un dia em vaig decidir a què tot el patiment que tenia el meu difunt avi,perfiseria recompensat.

Una nit, de novembre vaig anar cap a la seva habitació quan em trobava a pocs metres recordo estar emocionat,comun nen a la nit de reis, era una sensació d’adrenalina i satisfacció indescriptible, portava guants de color negre,unes fundes de plàstic esterilitzat i ungabinetmolt afilat,la lluna era plena ho séper quèen entrar la meva germanaestavamirant amb ellaliencantava,abanspassàvemlesnitsmirant només la lluna,ella deia que l’agradavaperquèerauna cosa que quanesfeiauna foto,mai quedava com a la realitat i era una cosaúnicaper ella per un moment em vaigpenadir, peròdesprésesvagirar,em va mirar horroritzada, tot seguitva començar ademanar-meentre llàgrimes queho penses dues vegades,que ella m’estimava molt i jo li vaig contestar que es callés i quehem fes cas si no volia patir més.La resta me laguardaréper la policia crec que no ho vols saber i quepensaque segur que tincalgunproblema mental,però no puc tornaren el temps si nohofariaino sé gràcies perescoltar-me,aratrucaréa la policia i tots’haurà acabat aquí.

En Roger vateclejaral seu mòbil,amb mans tremoloses el 911i va dir

• - Fa quasi un any vaig tirar a la meva germanapelbalcó,abansvaig fer-li firmariescriure una carta desuïcidii tot ha estat planejat estic al centre d’ajuda de la ciutat deSolsonam’esperaréaquíperquèhemvingeua buscar...