En Roger va anar fins a la sala A d’espera, amb la caradescompostaper l’angoixa dels últims mesos,pensava comhaviaarribat finsallà, Quan va entrarenaquella habitació va veure uns sofàs es vaasseureal primer que vaveure. Aquellasalatenia un ambient pesat, la tensió se sentia en l’aire, alseudavant hi havia un senyor,amb els ulls plorosos , amb els braços creuats i una mirada com si busques algú.Laseva aparença era la d’unhome de cinquanta anys, tenia els cabells blancs com la neui uns ulls negres quereflectienel batec del seucor.

En Rogerimmers amb els seus pensaments. De sobte va sentir una veu, que tallava la tensió acumulada en aquella petita sala d’una il·luminació pobraque feia una sensació de tristesa.Aquellaveu provenia del passadís,era lapsicòloga,aparentavaunsvint-i-dosanysi tenia els cabells llisos com la seva pell, uns llavis amb un notable labial colorvermell passió,ambuns ulls verds,que feia que semblesla protagonista d'una pel·lícula. Noespodia distreureveient-la,lava seguir fins a l’oficinaaquell momentnomés escoltava el so dels seustalonsque ressonaven alseucap.Quan per fivamarribar,em va semblaruna de lescaminadesmésllarguesde la mevavida,estavatannerviósque només mirava a terra esperantque la sessiós'acabés.

En Roger va seurea la cadira, amb els braços creuats, mirant a baix, evitant el contacte visual, sentia que si ho feias'enfonsaria, diria la veritat que feia tant amagava,la sessió va començar amb lapsicòlogadient:

• - Hola, ets en roger veritat?Ho deiamentrerevisavaalguna cosa l’ordinador.

• - Sí. Va contestar en Roger sec,però se li va trencar la veu al parla, com si s’anés a trencar en aquell mateix moment.

• - Bé, que et sembla si ens presentem primer,ja que és la teva primera sessió amb mi . Va afegir la psicòloga amb un somriure.

En roger va assentir mirant-la als ulls, sensesomriure,mostrant una cara entreressentimenti com sifos buit decapemoció.

• - Jo soc la Laura,tinc trenta-sis anys, soc de Vici esticaquíperquèm'expliquistot el que vulguis.

• - Soc enRoger.

• - Expliquem més coses de tusiusplau,que no venim a parlar de mi. Va contestar la Laura amb unsomriure.

El noi la va mirar a la Laura amb els ulls plorosos,sense saber què contestar.

• - Bé... Com et sens amb tot el que està passant últimament?

Roger encara no deixava anar ni una paraula, però Lauraencarainsistia.

• - Sé que és una cosa difícil de parlar, només necessito que m'expliquis alguna cosa, estàs fent això pel teu bé, per poderajudar.emdiràs com et sents?

• - si... em sento buit, és una barreja de tristesa imelancolia, sobre tot a l’arribar a casa, quan veig les fotosde la meva germana,recordo els bons moments. Fa setmanes que no surto al jardí, perquèemvenentflashbacksde totes les tardes que passàvem junts.

• - bé... - respon la Laura mentre anota a la seva llibreta, mentre Roger tremola una mica pel que ella estigui anotant, amb por que ho jutgen.

• - no estàs escrivint res dolent de mi no?

• - no, ni ho faria, jo només estic analitzant-te objectivament, si vols, pots llegir allò que eh escrit.Roger dubta, però ho rebutja.

La Laura segueix preguntant coses aenRoger, mentre ell contesta una mica més solt, responent cada cop més.

• - Ho sento Roger, sé que això és una cosa que necessites ara mateix, però s'ha acabat el temps. la sessió següent és dilluns,

• - t'estaré esperant.
  
  EnRoger no va dir res, només va llançar un "adéu" en veu baixai vamarxaramb les mans alabutxaca.

Roger tenia la mirada perduda i buida, sentia que aquella sessió li va donar una mica de brillantor a la seva vida, ara només li queda tornar a casa per ofegar-seenles seves penes,una altra vegada,esperar fins dilluns.el carrer era buit i feia fred, sentia que la seva vida necessitava una abraçada plena d'amor i calor, com una de les que li donava lasevagermana i, tristament, ella no era aquí ni ho estaria.

ell va seguir caminant fins arribar a casa seva, on va deixar les seves coses i es va dirigir ràpidament a la seva habitació a plorar i escoltar música trista. Ell se sentia molt malament, se sentia patètic, fins que la seva mare entra a la seva habitació amb una cara de tristesa i empatia, ella ja havia vist el seu fill en aquesta situació moltes vegades des que va passar aquellincident sense resoldre.

La mare nosabia com començar a preguntarcom li havia anat la sessió. En Roger va dir ambxiuxiuejant :

• - si em vols preguntar alguna cosa sobre la sessió, m'ho pots dir directament...

• - t'ha anat bé?

• - si, només estic cansat, no tinc gana, em sopin sense mi,adéu.

la mare de Roger no va aconseguir respondre-li i, li va deixar les paraules a la boca.es va anar corrents a rentar-se les dents, com si volgués evitar aquesta conversa. Quan entra al bany, es mira al mirall i comença a recordar tot el que va passar aquella nit d'octubre amb la seva germanai, se sentia destruït.

ràpidament se'n va a la seva habitació a llançar-se al seu llit, i el primer que fa és plorar fins a adormir-se.