Quina llàstima. La Nina Winchester havia estat la meva millor carta. De veritat, no m'hauria pogut desfer d’ella si les circumstàncies no haguessin arribat a aquest extrem. Després de tot, ella era l’única que m’acompanyava en cada pas del meu pla, la confident que em mirava amb admiració mentre jo la portava cap a l'abisme. I ella ho sabia, o almenys volia creure que ho sabia.

El ganivet seguia al seu cos, descansant sobre la seva pell. La seva sang impregnava tota la meva brusa blavenca, el mateix regal que m’havia fet feia només dos dies abans. Vaig actuar com sempre, com quan ella no era amb mi: netejar totes les evidències que podien incriminar-me, recrear una nova escena del crim i, finalment, la sang havia de desaparèixer de les meves mans.

En matar la meva primera víctima, vaig entendre que la sang era un dels factors més molestos en un assassinat. Per això, vaig evitar fer ús de les meves pròpies mans. En canvi, altres persones n’estaven més que contentes de fer el que jo no volia.

Mark Locke, el meu exnòvio, havia matat a Charles Jole. Christina Fernández, la meva millor amiga, havia matat a William Carter. Laura Mitchell, la meva companya de feina, havia matat a Daniel Brooks. James Parker, el meu veí, havia matat a Richard Collins. Sofia Taylor, la meva exnòvia, havia matat a Henry Dawson. I, finalment, Nina Winchester la meva confident havia matat a Millie Fisher.

Me’n recordava de tots. Després de tot, quan una persona t’ajuda l’has de recordar i tornar-li el favor, com deia mon pare. Tots ells, m’han ajudat en cada pas del meu somni, i jo els he promès que es compleixi el seu somni més apreciat. En Mark volia la feina dels seus somnis, la Chistina volia estabilitat emocional, la Laura volia un xicot guapo, el James volia la mateixa joguina que la seva mare li havia comprat de petit i la Nina volia la seguretat dels seus pares.

Vaig barrejar lleixiu i bicarbonat de sodi. Vaig veure la sang de la Nina deixant-la esvair per les canonades de la casa. Sabia que havia de fer després, ho havia practicat massa cops. Agafant el telèfon, vaig trucar a aquell número del meu principal enemic. Era hora de l'últim acte.



— Ajuda! Auxili! Ajuda, han vingut dues persones a casa meva! Han ferit a la meva amiga! Ajuda! De pressa! — cridava entre llàgrimes i agafava glopades d’aire, com si respirar em costés molt. — Ajuda! Policia, t’ho suplico! Ajuda’m…

— Tranquil·litza’t. Qui ets i què ha passat?

— Soc la Chloe Harris, em trobo al 28th Street NW. Ajuda! Per favor, que vingui algú. La meva amiga està sagnant molt.

— De seguida.

El telèfon es va apagar per falta de bateria, tal com havia planejat. Amb un mocador de seda vaig eixugar-me la suor i les llàgrimes falses. En girar-me vaig veure a la Nina, amb els ulls oberts, fixos en un punt inexistent amb una cara plena de sorpresa. Havia de recrear l’escena perfecta abans que ells vinguessin.

La vaig sostenir amb calma i vaig tocar els meus punts de pressió per desmaiar-me de manera natural. Ara, ella n’era als meus braços, morta i jo al seu costat. Tot havia de semblar espontani, real i convincent.



L’endemà, les notícies van sortir justament com m’esperava. Preguntes, dubtes i rumors. L’entrevista de la Nina havia sigut el moment clau del pla, les proves que ella havia donat al poble eren suficients per generar un dubte a tothom. Les notícies, les xarxes socials i els mitjans de comunicació van replicar la notícia sense parar:

“La mort de Nina Winchester, l’única filla dels Winchester, després de rebel·lió contra els alts càrrecs dels Estats Units.”



En despertar-me, ja n’hi havia diversos policies a la meva habitació de l’hospital. L’olor d’antisèptic em produïa repugnància, però això no va impedir començar el segon acte: plorar per la mort de Nina i dirigir l’opinió pública cap als meus enemics.

— És a dir, una vegada que la Nina va acabar l’entrevista van aparèixer dos homes vestits de negre a l’habitació.

— Sí, això mateix. La Nina va ser molt forta… Intentant que ells no s’acostessin a mi. I, per això, ella va… Ella ara… — la psicòloga que la policia m’havia portat era massa innocent i fàcil de manipular.

— Tranquil·la, no et preocupis. Continuarem parlant demà?

— No, ella no ha d'esperar. Jo vull que això pugui ser públic, la Nina ho voldria també, després de tot, aquella entrevista que la va matar era el seu últim crit de guerra.

Vaig acabar d’explicar-li tot el que havia passat, i al mateix moment, creant la millor coartada, que em deixaria fora de sospites. Després d’allò, vaig escriure un correu a mitjans de comunicació, explicant tot el que havia dit a la policia. I d’aquesta manera, vaig agafar la millor arma dels polítics, l’opinió del poble.

Les hores passaven lentes a l’hospital, però vaig tenir temps per pensar en tot el que volia fer en sortir. Vaig sortir l’endemà al matí encara que ja sabia que la factura que m’esperava de l’hospital superava els 2500 dòlars amb gran probabilitat. No n’era un problema, gran part de l’herència de la Nina me l’havia deixat a mi.



El sol brillava aquell matí i la brisa de primera hora m’acariciava el clatell mentre esperava l’autobús a la parada de davant de l’hospital. Tan bon punt vaig arribar a casa meva, vaig obrir l’ordinador i vaig entrar a X, tenia ben clar el que anava a fer, volia culminar el meu pla. Vaig començar a redactar: Com molts ja sabeu ahir a la tarda va morir la meva millor amiga, Nina Winchester. En acabar l’entrevista van entrar dos homes a casa meva i ella em va protegir a costa de la seva pròpia seguretat, per desgràcia, quan van arribar els paramèdics ja era massa tard per ella. En aquests moments en què em costa expressar-me crec que la millor forma de fer-ho és si ens unim tots a aquesta guerra en contra dels alts càrrecs. Per aquest motiu, vull declarar una protesta on tots lluitem per les nostres llibertats, davant la Casa Blanca, demà a les 18:00 h. És hora de manifestar-nos per totes les víctimes que oculta el govern. Feu retuit i like al meu post, fem que això arribi al nombre més gran de persones. Li vaig donar a publicar sense dubtar. Des de la mort de la Nina havia guanyat massa seguidors com per que això no fos trending topic en unes hores i la notícia corregués com la pólvora. Dit i fet, en un parell de minuts la gent contestava i feia m’agrada al meu tuit. Aquella mateixa nit sortien articles parlant de la rebel·lió dels estatunidencs i d’un abans i un després. No sé si era plenament conscient de tot el que estava provocant, però n’estava ben orgullosa. Me'n vaig anar a dormir amb les mans tremolant i ben d’hora, pensant en tot el que faria a la tarda següent. Rondaven al cap entre els meus pensaments els retuits, els m’agrada i com el país bullia.

L'endemà al matí em vaig llevar quan el sol ja es colava entre les meves cortines. Vaig desbloquejar el meu mòbil amb decisió i me’l vaig trobar ple de notificacions a totes les meves xarxes. Els periòdics continuaven parlant, però a nosaltres ningú ens frenaria, volíem explicacions clares. Només quedava realitzar l’acte final, i vaig saltar del llit i ho vaig preparar tot per a la tarda, estava llesta per venjar el meu poble.

Vaig començar a recórrer els carrers a dos quarts de sis, no volia arribar tard a la meva pròpia protesta. La gent ja s’acumulava davant la casa del president, de fet se’m feia molt complicat fer-me pas fins al lloc on havia planejat posar-me. Finalment, cap a les sis en punt, les coses van començar a anar ràpides. La gent portava cartells i pancartes, van començar a corejar paraules en contra del president i del seu govern. En un moment de la tarda fins i tot una dona d’uns cinquanta anys em va demanar una foto, que segur que no m’hagués demanat si sabés les coses que faig en veritat quan ningú em veu. El meu lloc era perfecte, podia veure la Casa Blanca i el faristol que havien posat per a quan sortís el president amb la seva família, però no estava centrada del tot, ells no em podien veure a mi, si volia fer el que anava a fer havia de ser ràpida i invisible per ells.

El president de l’estat va sortir per fi al faristol, amb només el seu fill, que tenia dinou anys i volia seguir els mateixos passos deplorables que el seu pare. Hores abans, un mitjà fiable m’havia comentat que el fill del president Minok hi seria. No vaig esperar, no volia explicacions, volia justícia. Vaig treure de sota del meu abric el revòlver, vaig apuntar i encertar. Va caure a terra i el pànic es va propagar per tot arreu. Gent cridant, corrents i plorant, just com ho havia planejat. La seguretat del lloc no va trigar a veure’m i treure les seves armes. La plaça anava quedant deserta, el pànic s’escampava per la capital, ells m’apuntaven i jo no m’hi movia, havia aconseguit el que volia. La seva mort. Ell havia de morir, perquè el seu pare pogués entendre el sofriment.

De cop i volta, una puntada freda. Una bala m’havia perforat el cor. Tan ràpida i precisa que el dolor va arribar uns segons més tard, com si el meu cos s’hagués quedat enrere. A la llunyania, sobre algun terrat, vaig intuir la presència del franctirador de la policia. Ni tan sols el podia veure bé, però sabia que hi era.

M’havia confiat massa? No.

En el fons, jo ja coneixia aquest final. Era el meu cor qui es negava a acceptar-lo. Es resistia a pensar-hi, a donar-hi forma… i havia descartat aquell camí com si mai hagués pogut existir.

Qui ho hauria pensat? He mort en el meu propi joc. Així i tot, no sento remordiments. M’he convertit en una boja?

Tot i això, ja no m’importa, he pogut matar-lo. He pogut tancar els ulls i, per primera vegada en molt de temps, no veure sang, sinó el blau de l'antic cel de Nevada.

He pogut sentir el vent de Nevada a la cara, abans que el govern decidís que el meu poble només era un tauler de proves. He pogut venjar les mans tremoloses de la meva mare i el silenci trencat del meu pare. La Nina va ser el meu pitjor i millor sacrifici, la meva única amiga i, alhora, l'última eina d'una guerra que jo no vaig començar. En aquest món de monstres, ningú surt amb les mans netes, i jo he acceptat tacar-me fins als colzes per tots aquells que ja no tenen veu. Ara, mentre la llum s’esvaeix i el fred em reclama, només espero que el 9294 quedi marcat a la pell de la història d’aquells que odio, com una cicatriu que crema, com un recordatori que fins i tot les ombres saben cobrar-se la venjança.

A poc a poc, el soroll dels crits s'allunya. Ja no hi ha policies, ni presidents, ni traïcions. Només el silenci. El meu propi silenci.



Per acabar, ho sento molt… Nina.



















Tres anys després…

— La famosa assassina del bé, Ella Brown…— vaig dir amb una mica de nerviosisme, mirant fixament al professor —. Va assassinar un total de sis persones i al fill del primer ministre dels Estats Units. Ella mai havia fet mal amb les seves pròpies mans, sempre era a través dels altres. Els psicòlegs van parlar de què patia una psicopatia adquirida a causa d'un estrès posttraumàtic complex. No és que nasqués sense cor, és que el trauma de veure el seu poble destruït va fer que el seu cervell "desconnectés" la capacitat de sentir pietat pels altres. Va fingir ser Chloe Harris i va manipular una de les famílies més poderoses, els Winchester. El seu motiu principal era venjar-se de la mort de tots els habitants del seu poble de Nevada, que va ser massacrat per la classe dirigent d'aquest país per poder experimentar amb armament nuclear. — vaig projectar una imatge del número 9294 a la pantalla —. Per això, cada vegada que assassinava a una persona, deixava la seva pròpia marca: el “9294”. Són els nombres atòmics de l’urani i del plutoni, els dos elements essencials per fabricar armament nuclear. Hi ha moltes opinions dins de la societat, però la majoria van en contra seva, suposo que perquè la seva forma d’intentar canviar el món no ha sigut molt correcte… I fins aquí acaba la meva presentació, espero que us hagi agradat.

Els aplaudiments no van trigar massa a sonar per tota la classe. Jo sabia que la meitat no m’havia escoltat i el professor s’havia avorrit prou per a no sentir-la sencera. Entenia que no l’havia fet prou bé com perquè tots m’escoltessin.

Què hi faré? Si no aprovo, ma mare s’enfadarà molt…